[title]
Una de les coses que més greu li hauria de saber al barceloní és que tanqui un comerç de proximitat i el reemplaci un restaurant de brunch o, deu-me'n guard, una botiga de carcasses de mòbil o una cafeteria d'especialitat. Exemples n'hem vist molts, darrerament (alguns tan sagnants com el d'un pub irlandès que ocuparà l'espai d'un restaurant centenari al Gòtic).
Però de tant en tant apareixen brots verds. La reobertura del petit Bar Casi n'és un: el va obrir en Casimiro Montes l'any 1978 a la part més solitària de Gràcia, aquella que es debat entre la Travessera de Dalt i l'afluència del turisme del Park Güell. Després en va assumir la direcció el seu fill, Xavier Montes, que hi va entrar a treballar a principis dels noranta, amb 19 anys. Durant 48 anys, fill i pare, Xavi i Casi, van fer un tàndem imbatible: el pare a la cuina, i el fill a la sala.
En Xavi té un carisma de taverner i maitre de pedra picada, "tete" amunt i "rei avall", que et feia sentir com a casa encara que fos la primera vegada que t'hi asseies. I en Casimiro, la mà trencada guisant i dissenyant menús de migdia, a preus populars i bon producte. Tant hi podies fer diumenge amb els macarrons de la casa i costellam al forn, com bondat amb peix fresc a la planxa i unes bledes bullides impecables. Per esmorzar, una vitrina amb assortiment de truites acabades de fer. En Xavi va tancar a finals del 2024, un any després de la jubilació del pare: locals i turistes feien cua a la porta, i Montes fill es va traspassar el negoci perquè volia passar més temps amb la família i no pas pencar 15 hores al dia.
Lector pacient, serveixi aquest llarguíssim pròleg per anunciar que una altra família del barri, la Cañas-Prat, acaba de reobrir el Bar Casi. L'encapçalen dos joves de 20 i 21 anys, l'Esteve (20 anys) i en Martí Cañas (21 anys), en cuina i sala, respectivament. Als fogons també hi ha la mare, l'Elisabet Prat. "Els Montes només ho volien traspassar a una família que mantingués un negoci similar, els preocupava molt que s'ho quedés un fons de capital o que hi obrissin un brunch", m'explica cofoi en Martí. L'1 de desembre els Montes van plegar, i tres mesos després van reobrir-lo els Cañas, amb una bona rentada de cara prèvia. Entre les dues famílies "hi ha molta amistat, i durant dos mesos vam venir cada dia per veure com anava el negoci", diu en Martí.
A la família Montes li preocupava molt que s'ho quedés un fons d'inversió i hi posés un brunch
No són molt joves? 20 anyets justos i pencant de dilluns a dissabte, obrint de 8 a 16.30 h? Volien un lloc així, explica en Martí, que assegura, amb entusiasme, que des dels 15 anys ha treballat en una trentena de restaurants de Barcelona. "Amb l'Esteve anem cada diumenge a fer esmorzars de forquilla, a menjar junts, al Gelida o la Fonda Pepa. Ara la gent jove busca coses menys artificials, ens hem afartat del brunch, volem anar a menjar com si la mare et cuinés", diu rotund (ells la tenen a la cuina, per cert).
Sóc jove per portar un bar així? Tinc 21 anys i treballo en restaurants des dels 15
Les truites segueixen a la vitrina, veig. Cada dia, hi ha un esmorzar de forquilla diferent, que pot ser capipota, tripa, fricandó o el plat que toqui, segons mercat. Hi ha un menú del dia molt atractiu, a 15,90 euros. Opto per uns cigrons amb botifarra negra, amb el punt just de cocció i d'allò més llaminers.
I de segon m'obsequien incloent-me en els segons un plat del dia fora de carta, un capipota amb cigrons boníssim (sí, em va la marxa). Menjar molt ben fet i abundant.
El flam de les postres és casolà, com la crema catalana. Entre altres plats del menú del dia, hi ha crema de carabassó, pollastre al forn, quiche, trinxat de la Cerdanya, tot surten de la finestreta de la petita cuina, cuinats a quatre mans, entre mare i fill. "Encara oferim peix fresc al menú, i la botifarra ens la porten de Vic. Són aquests puntets que fan que la gent continuï venint", explica. Si algú patia pel nou Casi, pot estar tranquil.
Al migdia arriba l'Esteve pare a donar un cop de mà a la sala. El Casi comença a servir menús a quarts d'una. Paradoxalment, els primers clients del dia són turistes asiàtics que han esquivat la irradiació infernal del Park Güell de fritanga i Paellador. No seran els darrers. "No paella no sangria, here, just catalan food", els adverteix sorneguer en Martí, i ells s'asseuen i mengen encantats. Deu minuts després, les trenta cadires s'omplen de clientela local, contenta de poder gaudir del ritual de l'habitual.
Els suports buits del Bícing, fixats davant la porta del Casi, al capdamunt del costerut carrer Massens, parlen muts d'aquesta emulsió de realitats quotidianes dispars. Aquí ha passat Casi un miracle, si em permeteu la broma.