[title]
Corria el 2012 i estàvem al pou. No ho negarem. Aquell any va ser, segurament, el pitjor de la crisi, teatralment parlant. La gent que en tenia 20 i 30 anys es van trobar amb totes les entrades barrades, sense futur, sense cap possibilitat de tirar endavant els seus somnis. S'havien emancipat feia poc. Feia poc que eren al salvatge món laboral. I, de Barcelona estant, potser creien que vivien a la millor ciutat del món, com resava un famós eslógan. Una gran mentida? Just en aquell moment va aparèixer 'Sé de un lugar', una petita obra escrita per un actor que s'havia convertit en guionista de cine ('El truco del manco') i que volia ser dramaturg. Estem parlant d'Iván Morales, esclar. Tenia 33 anys i s'estava reinventant després de tota una vida com a nen prodigi ('Poblenou', 'El cor de la ciutat'...). A La Seca, que feia dos dies que havia aixecat la persiana, es van instal·lar a la sala petita, sense grada, tot imitant el menjador d'una casa. La nostra llar. La llar del Simó i la Béré. Dos joves-no-tan-joves disposats a fer de mirall de tots els que vam tenir l'oportunitat de veure'ls. Mirall de frustracions i d'esperances, de relacions indefinibles, de vida líquida a la ciutat. De drames que no ho són tant.
No sé si Morales –no ho hem parlat mai– volia fer una obra generacional. Era un fan d''El trio en si bemoll' d'Éric Rohmer i volia traslladar aquella pel·li mítica a l'escena. Potser res més. Però el que va passar és que tots ens hi vam veure reflectits. Venia a ser el mateix que 'Primavera, estiu, etc.', la novel·la de Marta Rojals, que també ens va tocar el voraviu. Anades i vingudes i res a fer. Estar perdut quan la vida tot just comença.
Xavi Sáez i Anna Alarcón van ser els protagonistes d'aquella història. A ell no el teníem gaire ubicat. Però a ella, sí, ja que aleshores era la musa de les primeres obres de Pau Miró. Com el Simó i la Béré, les seves carreres com a actors topaven amb la realitat de la crisi: la precarietat. Tot el que havien fet fins aleshores no servia de res si no havien arribat a dalt de tot. La classe mitjana se n'anava en orris. Al vídeo de més a dalt, enregistrat per promocionar 'Sé de un lugar', hi podem veure tota aquella generació, dels més jovenets (Àlex Monner, Oriol Pla...), als que venien just darrere (Bernat Quintana, Nao Albet, Marcel Borràs, Carlota Olcina, Pol López...), i els de la seva quinta (Aina Clotet, Jordi Oriol, Bruno Bergonzini...). Un testimoni gràfic impagable d'aquella generació. Aquell 2012, per cert, Pol López i Pau Carrió van fer 'Ivan i els gossos', un altre dels 'hits' de l'any. Allò, però, era molt més bèstia. Era un recordatori d'on podríem anar a parar...
'Sé de un lugar' ens fa creure en un so, en una manera de parlar, una manera de moure'ns. Que era la nostra. Ens va fer creure que hi havia teatre per a nosaltres, més enllà dels grans clàssics i d'aquelles obres que havien escrit a fora pensant en altra gent.
Tanmateix, aquest cap de setmana no tornaré a veure 'Sé de un lugar'. Seria com rellegir 'Rayuela' o 'El mar'. Són d'una altra època. Ja no som joves –ho sento Iván, tu tampoc– i crec que són els que tenen vint-i-molts o trenta-pocs els que han de dir si la peça aguanta. Si ja és un clàssic o el temps li ha jugat una mala passada. Jo tinc ganes d''Esmorza amb mi'.
