Iván Morales: el 'rei' indie assalta La Villarroel

Entrevista al director i dramaturg, que converteix Pol López en un desenterrador irlandès a 'La calavera de Connemara'
Iván Morales
©Maria Dias
Per Andreu Gomila |
Advertising

Ivan Morales ha estat, durant els últims anys, una mena de 'cabdill' de l'indie teatral barceloní, l'home que ha aixecat projectes tan singulars com 'Sé de un lugar', 'Jo mai', 'Cleopatra' o 'Wasted'. Ara fa el salt al teatre comercial amb 'La calavera de Connemara' acompanyat dels seus amics, de Pol López, Oriol Pla, Xavier Sáez i Marta Millà, i un text de primera de Martin McDonagh, potser el millor autor del nostre temps. Ell, però, encara es veu com el noi que va estudiar al Milà i Fontanals del Raval, que va debutar com a actors als 12 anys i que somia en un teatre en el qual prima l'emoció i la sorpresa.

Martin McDonagh és un autor força prolífic, però tu has triat una obra seva dels anys 90, del cicle de Leenane...
En les seves obres, hi ha dues vessants: la més poètica, que seria 'L'home dels coixins', que va fer el Xicu Masó, i la més cafre, com 'A Behanding in Spokane', que va fer Christopher Walken.

El seu cine potser s'atansa més al costat cafre, oi?
Sí, però va jugant. Si agafes 'Amagats a Bruges', veus un punt més oníric, més simbòlic, que una pel·li de Tarantino. Està entre dues aigües, com bona part del seu teatre. És un autor clàssic: les seves obres no envelleixen. Tenen molt de Dickens, de Kafka... Jo no volia fer una cosa molt cafre, perquè l'obra que fem m'ha d'emocionar. Si només és obra cafre en pla 'Els joves', que m'encanta, no em ve de gust. Tampoc volia decantar-per una cosa clàssica, com 'The Cripple of Inishmaan', amb molts actors, perquè s'allunya molt del teatre que faig. En canvi, 'La calavera de Connemara' em sembla el punt intermig, perquè té un humor cafre, ja que els personatges es tracten de manera maldestra i violenta i té un humor negre molt sucós. A més, té aquesta cosa poètica que l'agermana amb 'L'home dels coixins': és la història d'un desenterrador, que és una icona brutal, com la del lladre de cadàvers, que ens porta a molts llocs. Aquesta obra parla del dol, de la culpa, i altres temes que m'emocionen.

Més propers al teu teatre?
És el punt mig perfecte. Volia fer una obra més popular, més mainstream, però que mantingués aquesta cosa simbòlica com el 'Jo mai'. Volia una història que emocionés.

L'univers rural no és el teu, tot i que 'Wasted' passava en un entorn semblant.
'Wasted' m'ha ajudat molt i em va fer descobrir que podia dirigir textos aliens i apropar-me a altres universos. I encara estic en aquest camí. No és gens fàcil per a un autor que està acostumat a dirigir les seves obres convertir-se en vehicle d'un altre sense deixar de dialogar amb tu i amb una altra persona que no saps qui és...

A l'obra hi ha dos misteris: què fa el protagonista, en Mick, amb els cossos que desenterra i què ha passat realment amb la seva dona, morta fa set anys.
És una obra que té molt de thriller. És un thriller còmic i emocional, en el qual els misteris se solucionen, o no. En aquest sentit és com un Hitchcock, amb els seus macguffins. Aquesta obra els té. I no deixa de ser una peça de gènere.

Els personatges són molt divertits. El Mick podries ser tu?
Al Mick li hem baixat l'edat, com a tots. Em dic: jo, com a director, què puc aportar? Hi ha una generació de gent que ens passen coses i que hem de trobar la manera d'explicar-les. Pol López pot fer de Hamlet i veiem un Hamlet de la nostra generació, que va a l'Heliogàbal. No fa falta tenir un senyor gran per parlar del dol. Jo l'he viscut, el dol!

Fa deu anys eres un actor que es va posar a escriure i ara ets autor, director i actor.
Fa deu anys jo era un actor que va començar a fer guions de cine. La interpretació era la meva escola. Aleshores vaig estrenar 'El truco del manco' i volia fer el pas a ser director de cine. Però no podia fer les pel·lícules que volia i vaig decidir escriure 'Sé de un lugar', amb tres actors i sense problemes de producció.

Vas fer 'Sé de un lugar' per despit?
Aleshores no estava en els meus plans fer 'Sé de un lugar'. Li tenia molt respecte al teatre, perquè n'havia fet molt. Més que despit era supervivència. Pensava: quan en sàpiga molt, faré teatre... Vaig arribar fins a Tele 5, amb el Daniel Monzón, però no va acabar de sortir. Mentre cuinava un nou projecte, vaig recuperar un projecte antic, que era escriure una versió contemporània d''El trio en mi bemoll' de Rohmer... És veritat que hi havia despit en les paraules del Simó.

Fa deu anys no et deuria passar pel cap que estaries a punt d'estrenar una obra de Martin McDonagh a La Villarroel...
Ni de conya. Però vas fent teatre i penses que tot ha d'evolucionar.

Potser trenques tu la norma, però sembla que és molt difícil fer el salt del teatre indie al teatre 'mainstream'.
És molt difícil. Fa 30 anys, crec que era més fàcil. I nosaltres ho estem intentant. El meu model és el d'ecosistemes més sans, com l'alemany, el francès o el britànic, on la línia entre l'on i l'off és molt difusa, on el concepte d'insider i outsider, que és un concepte classista, està menys clar que aquí... Nosaltres prenem el risc de posar Oriol Pla com a cap de cartell al costat de Pol López, un noi que molta gent encara no sap qui és. Els que hem vist 'Ragazzo', 'Be god is', 'Incerta glòria', sabem que és molt bo. I va començar amb 'Jo mai'... Aquí pot saber de quin any és una pel·lícula espanyola o catalana pel repartiment que té, pels actors que estaven de moda en aquell moment. I això no pot ser...

Després de 'La calavera' tornes a l'indie?
Faré 'Esmorza amb mi', en residència a la Beckett. Un projecte més personal i més petit, que faig amb nanos amb trastorns mental... Si 'La calavera' va bé, m'ajudarà en els meus projectes.

Quin és el so Ivan Morales?
Això no ho puc dir jo. Sé per què faig teatre. Crec que el teatre pot ser una eina de transformació íntima, que diria Josep Maria Esquirol, de resistència íntima, i també una eina de transformació social. Una obra popular com 'La calavera de Connemara' transforma, t'ajuda a viure. Això passa per col·locar-te en un lloc no sempre còmode, on els personatges i tu passis per un lloc en el qual puguis redescobrir-te i ser millor persona. Això és molt idealista, però sense aquest motor, fer teatre o anar al teatre, no m'interessa especialment.

Quan la teva generació agafaré el poder, quan tindrà el públic?
Això que et dic no entén d'edats. Declan Donnellan, Complicité, La Zaranda, fan això. Hi ha gent més jove que jo que és més conservadora. És una qüestió sobre què li demanes a la vida i què li demanes al teatre. Potser ho veig així perquè no estava escrit que havia de fer teatre. A mi, el teatre m'ha transformat. Vaig estudiar teatre al Milà i Fontanals, al Raval, amb el Marc Martínez. Tenia 15 anys i això em va canviar la vida... Crec que el públic català, d'entrada, té unes tendències conservadores, sobretot el que està acostumat a anar al teatre. Però són persones i totes les persones necessitem el mateix. A Catalunya, estem en un moment de transformació i el nostre teatre haurà d'estar a l'altura d'això.

El més clàssic sempre triomfa.
Hem d'aconseguir fer coses que puguin agradar, que puguin acomplir les expectatives d'un espectacle mainstream. Tinc la responsabilitat d'omplir la sala i ho accepto. Però alhora hem d'aconseguir fer-ho des d'un lloc en què el públic digui “ostres, no estic acostumat a veure-ho així”. En el fons, és el que tothom li demana a una experiència artística, el factor sorpresa. Per això has de ser capaç, sense perdre el públic que ja tenim, d'atreure nova gent. És com James Rhodes, que diu, per què no puc fer un concert de clàssica i parlar? Hem de tenir aquest valor, confiar...

L'ideal no seria que els indies poguessin viure de l'indie?
Hi ha gent que viu de l'indie, a Catalunya, però en els circuits internacionals, com Àlex Serrano o Sònia Gómez. La pregunta que hauríem de respondre és: per què, quan vas a Avinyó, no veus les coses mainstream que es fan a Catalunya? Com a molt trobaràs coses indies com les que es fan a Catalunya. Hauríem de preguntar-nos per què passa això... Jo no tinc cap problema amb el mainstream. M'agrada Frank Ocean, Coppola... Gràcies al mainstream jo he pogut accedir a la cultura. A casa sentia Ovidi Montllor i Bob Dylan. He arribat al neorealisme italià gràcies a que vaig veure 'Goodfellas', de Scorsese... Vaig estrenar-me com a actor als 12 anys, el meu amor pel teatre és molt profund. M'agradaria estar en un ecosistema en el qual pogués viure de 'Wasted'.

Vols dir que hi ha poc relació entre l'indie i el 'mainstream' a casa nostra?
Somio en què Nao Albet i Marcel Borràs omplen el Victòria, o en Jordi Oriol dirigint el xou del Club Súper 3... Hi ha tot un gruix de públic que no vol tornar a veure el mateix musical de sempre de la mateixa manera.

Hauries pogut fer 'La calavera' sense Pol López?
No. Els actors tenen ara molt poder. Pere Arquillué o el mateix Pol López poden triar els projecte que volen fer. Però no podem donar-los tot el poder. La meva responsabilitat és concebre projectes que siguin prou populars i prou arriscats, sense trair-me. Els directors hem de jugar fort. Hem de pensar que omplirem La Villarroel, el Romea, amb l'assessorament de Los Corderos, amb Oriol Pla, amb l'escenografia de Marc Salicrú...

Advertising