[title]
“Em sento catalana però el món no accepta que ho sigui”. Qui diu això és Denise Duncan, dramaturga racialitzada, autora d’una obra, 'Negrata de merda', que arriba a la cartellera de Barcelona per fer esclatar molts prejudicis, molt bonisme, molt postureig. Perquè els seus personatges, tots blancs, són, en el fons, racistes estructurals. “No són racistes en ells mateixos, però sí fills d’una estructura racista, masclista i xenòfoba”, diu.
La Laura, el Joan, el Pol i l’Andrea discutiran, a l’estil 'Un déu salvatge' de Yasmina Reza, sobre si el que han fet els seus fills és una cosa de nens a la qual no cal donar-li importància. Es diran coses molt gruixudes a partir de l’insult –el del títol de l’obra– que li ha etzibat la filla de la Laura i el Joan al fill del Pol i l’Andrea, un nen negre adoptat. El mateix insult que, amb l’obra ja escrita i a la segona setmana d’assajos, li va disparar un nen de 4 anys a la mateixa Duncan. La mare, com els pares de l’Anna a la peça, li va assegurar que el nen no sabia què deia. “Si m’hagués dit gorda de merda, ningú no hagués afirmat que el nen no sabia què deia”.
Duncan ha viscut en carn pròpia moltes situacions desagradables, algunes de les quals apareixen a l’obra que s’estrena al Tantarantana. I d’uns anys ençà ha decidit deixar de mirar a una altra banda. Ella, filla d’un pare negre i d’una mare blanca, ha intentat “formar part de la blanquitud” durant molt de temps, fins que es va adonar que mai no seria “catalana i blanca”. I ha assumit la responsabilitat de parlar, des del teatre, de tot el que ha viscut com a negra. L’han insultat, li han demanat d’on era. Per això des de fa uns mesos, per exemple, és integrant del col·lectiu Tinta Negra, que busca visibilitzar els artistes racialitzats i que es va fer conèixer a la tardor amb la polèmica al voltant d''Àngels a Amèrica'.
'Negrata de merda' és un punt d’entrada ‘lleuger’ a un nou camí en la trajectòria de Duncan. La propera peça, amb un càsting d’intèrprets negres, promet ser més dura, més directa (la temporada que ve la tindrem d'autora resident de la Sala Beckett). “Ara vull tractar el públic potencial amb cura, que escolti i reflexioni”, remarca. Per això els seus actors són blancs. I si al principi tenim clar que els pares de l’Anna són els racistes de l’obra, ja que es neguen a assumir que la seva filla ha insultat el Nick, al final no tindrem del tot clar que l’Andrea i el Pol siguin innocents.
“El meu punt de partida com a escriptora era molt subjectiu i partidista, però em vaig adonar que la lluita contra la discriminació no ha de ser agressiva i que, fins a cert punt, tots han de tenir una mica de raó”, assenyala Duncan. “Aquí hi ha el que en diria racisme educat, ja que hi ha gent molt racista, però que sap dissimular”, afegeix.
“El teatre és polític sempre”, dispara Duncan. Ella ha decidit que, encara que li agradi molt explicar històries, escriurà “coses que ens remouen, que ens toquen”.
NO T'HO PERDIS: Les millors obres de la cartellera
