[title]
És impossible no estar d'acord amb el que diu el col·lectiu d'actrius i actors negres de Barcelona en la seva carta oberta a 'Àngels a Amèrica', en la qual critiquen amb duresa que el Lliure hagi negligit que un dels personatges de la peça, la infermera Belize, sigui un afroamericà militant i estigui interpretat per un actor blanc (Quim Àvila). Això implica, diuen, “blanquejar un personatge i privar de referents la nova generació de nens i nenes negres”, sobretot quan els intèrprets negres tenen escasses oportunitats de reivindicar-se. "Les actrius i actors racialitzats de Barcelona ens sentim una mica més invisibilitzats que ahir", asseguren. Vegeu el vídeo:
Fins aquí res a dir. Fa unes dies, quan parlava amb David Selvas de l'obra que dirigeix, va sortir el tema a col·lació, ja que Belize és un afroamericà militant i no disposar d'un actor negre, assumia Selvas, suposava un problema, que ha intentat mig resoldre durant la funció en la primera aparició del personatge, quan se'ns diu des de la pantalla que, malauradament, a La Kompanyia no hi ha cap actor negre. Això és suficient? Per al col·lectiu, que no diu res de l'esmena, queda clar que no. A mi, com a espectador, no em va molestar que Belize fos blanc, ja que Ávila se'n surt amb solvència.
No hem d'oblidar que estem veient una obra de teatre. I en teatre, si els actors saben com fer-ho, tot és possible. Hem vist el rei Lear en mans de Núria Espert, el jutge d''El cercle de guix caucasià' amb el cos d'Anna Lizaran, hem vist en Manelic a través dels gestos de Babou Cham (que és negre), el vell oncle Vània amb la cara d'un joveníssim Pep Ambròs Munné i un llarg etcètera de canvis de gènere, de procedència ètnica, d'edat. Teatralment, doncs, que Belize sigui blanc no és cap problema.
El problema és un altre. El que hauríem de preguntar-nos si una companyia pública de Barcelona ha d'estar integrada per actors del mateix perfil ètnic. I com és possible que ens ho plantegem ara i no abans. Perquè hem vist Otel·los amb la cara pintada (Pere Arquillué) i sense pintar (Òscar Intente) que no eren turcs ni magribins, hem vist un Fate afroamericà al '2666' d'Alex Rigola en la pell d'un carbonitzat Julio Manrique i tantes altres coses que potser ara ens resulten, almenys, dubtoses, tot i que no impossibles ni dolentes.
Per què hi ha tants pocs actors negres, xinesos, magribins, pakistanesos... si Barcelona n'és ple, si tots ells són tan barcelonins com jo? No serà que el teatre català viu dins una bombolla? Que va dirigit a una part de la societat a qui això li és ben igual? No serà que el teatre viu desconnectat de la realitat? A Londres o París, quan vas al teatre, veus en escena un tall de la societat, sobretot si vas a un teatre públic. Encara que no digui enlloc que ho hagin de fer, es veuen en l'obligació de fer-ho. Només un exemple: fa anys vaig veure un 'Hamlet' al Young Vic de Londres i Ofèlia era negra, Guildenstern d'origen pakistanès i Laertes, d'origen xinès, i, evidentment, ningú no li va donar cap importància. Aquest teatre, per cert, és ara dirigit per Kwame Kwei-Armah, d'origen ghanès.
El que hauria de passar sovint és el que veiem a 'El joc florals de Canprosa', al TNC, on Jordi Prat i Coll ha incorporat les Sey Sisters dins els muntatge amb total naturalitat. O com aquella 'La monja enterrada en vida' de Nao Albet i Marcel Borràs, en la qual hi participava una Shang-Ye a qui hem perdut la pista. O aquell projecte d'Els Malnascuts de la Beckett dirigit per Xisi Sofia Ye Chen. Els teatres públics haurien d'obrir la porta d'una vegada per totes a la diversitat. I si creuen que els actors d'origen no europeu no són prou bons, esforçar-se una mica i oferir-los la possibilitat de créixer, de començar aguantant la llança per poder acabar asseguts al tron. O haurem de començar a parlar de quotes? O passarà el mateix que el que passa amb les dones? Un tema, aquest darrer, que és lluny de resoldre's, per cert.
