[category]
[title]
Som en un dels restaurants més singulars de Barcelona. En una discretíssima cantonada del Clot –aquest microbarri encantador i encara no gentrificat, ple de cellers– s'hi alça i reposa un restaurant amb més de mig segle de vida que juga en una lliga independent i personalíssima: la d'un restaurant d'alta cuina i mà moderna que privilegia el producte per damunt de la tècnica.
Què té de singular Can Pineda? Doncs que som en un negoci gastronòmic amb quasi 125 anys d'existència, i que és un restaurant dins de la mateixa família d'ençà 1972. Can Pineda va obrir el 1904, pocs anys després que Sant Martí de Provençals s'annexionés a Barcelona. Era un celler de venda de vi a dojo amb camps i masies al voltant, i quan arribava el vi jove, penjaven una branca de pi a la porta per avisar el veïnat que, d'aquí el nom.
Un restaurant gastronòmic arrelat al barri
"La nostra història és singular, perquè és una rara avis que un restaurant familiar i gastronòmic, tan arrelat en el barri, es mantingui tants anys en territori hostil", m'explica en Jordi León, director de Can Pineda i gendre de la família Cuenca. Territori hostil? León es refereix al fet de tenir un restaurant gastronòmic en una zona on virtualment és impossible aparcar un cotxe, encaixonat entre el Parc del Clot i el festival del motor de la Gran Via que esdevé C-31.
L'any 1972 la família Cuenca, encapçalada per en Paco Cuenca, i poc després amb l'afegit de la família Jovells, van adquirir Can Pineda després d'haver-hi treballat anys. La refundació va implicar la compra d'un local annex per fer-hi un cuina. El producte s’exposava en una barra llarga en la primera sala a la vista del públic; plats de cullera, esmorzars de forquilla, angules en una peixera, i clients que es mantenen fidels des d’aquell moment.
"Però tot i el bagatge que tenim, seguim tenint un vessant casolà, perquè ens desmarquem dels escenaris freds i minimalistes; el restaurant s'ha mantingut dins un celler de tota la vida, segueix sent un restaurant familiar, amb tracte directe i personalitzat, i fugim d'enganxines, ni que siguin de la Michelin", m'explica León.
"No tenim pla de negocis modern, sinó passió pel que fem"
I és cert. La cantonada del restaurant, a Sant Joan de Malta amb Guatemala, és d'allò més discreta i quasi anodina. No descobrirem res, dient que aquí s'hi menja de manera excel·lent, a l'alçada de les millors cases de la ciutat, però val la pena recordar-ho. Sobretot si tenim en compte que, si una part del barceloní no baixa de l'upper, també n'hi ha un fotimer que desconeixen que hi ha més enllà de Tetuán (un periodista de Les Corts em va confessar que havia estat passejant pel Clot un cop a la seva vida, per exemple).
"La nostra ubicació no entraria dins d'un pla de negocis modern, però ens mou la passió pel que fem, per tenir el millor producte i un equip humà meravellós, i amb això en tenim prou", se sincera el director, amb un punt d'orgull. "No és avantguarda, és cuidar el producte, i es nota molt", prossegueix.
I diu la veritat. La dimensió de tenir el millor producte possible amb una intervenció sàvia i moderna, però continguda, es percep a la primera mossegada. Vegem: unes humils sardines en escabetx magnífiques, fresquíssimes i amb aroma de taronja ("salaons i escabetx sabem que son poc sexys, ara, però és un plat atemporal que ens defineix, hi ha cuiners Michelin que venen i les demanen").
Sí que veiem més concepció moderna en un sashimi de tonyina amb mandarina, molt equilibrat entre el raifort i la mostassa i allò refrescant i cítric del suc de la mandarina dolça, que fa com una mena de leche de tigre. Cebiche de bodega catalana? Boníssim!
I entenem perfectament allò del millor producte amb l'amanida de tomàquets de l'explotació agrària d'en Xavier Carbó. Un mes carnós i dolç, l'altre més àcid i ferm. Tots tenen un matís diferent, però tots et posen l'estiu a la boca, amanits nomes amb ceba tendra i alguna tàpera.
Però on els fem l'onada és en un clàssic imperdible de la casa: una cassola de sepionets de costa amb botifarra negre, espàrrecs i alls tendres (o favetes baby, si n'és temporada). Tendríssim sepionets amb botifarra negra, tan ben fets que es desfan a la boca i després perceps una gradació de picants molt mesurats, de menys a mes: all confitat, l'espàrrec de marge al dente i el bitxo.
La seva personalitat es fa palesa en plats de caça com la becada, vehiculada en un potentíssim arròs amb múrgoles i foie. "Per guanyar s'ha de perdre una mica, crear divertiment entre els clients", diu León, una frase que admet que "pot sonar a eslògan però que il·lustra una manera de treballar familiar, que cerca cert producte que com qui diu només es cuina aquí".
El tiquet mitjà per menjar a Can Pineda és d'uns 80 euros, encara que els hedonistes s'hi poden deixar anar ben bé uns 150 si piquen alt escollint el vi. De la mateixa manera que un pot sortir satisfet amb uns entrants i compartir un principal (tots pensats per a dos) i una copa de vi, per 50 euros. Sigui com sigui, és un d'aquells llocs que cal conèixer.
