Les millors bodegues de Barcelona

A començament del segle XX havia estat una fàbrica de gasoses, així que no és estrany que des de fa quatre anys sigui un celler: l’esperit de la beguda ja hi era quan un vermutaire intrèpid com l’Eduard va decidir convertir-lo en bodega. A Cal Marino tenen una oferta espaterrant de vins, cerveses, croquetes de mil gustos, formatges i platets. En destaquen la truita amb suc, la cecina amb escarxofes, el civet de senglar i el sorbet de gintònic, però sempre hi ha nous plats per descobrir... El local és molt gran, així que és una bona opció per anar-hi en grup.

Portes de fusta pintades de vermell. Renglera de tines enfosquides pel pas dels anys. Piles de caixes de cerveses de coloraines. Cartells taurins i una samarreta de l’Espanyol. Terra de fusta i molta tradició: la J ve de Joaquina, la mare del propietari, en Johnny. Amb la seva dona, la Rosa, només obren els migdies i ofereixen el clàssic combinat d’anxoves amb olives farcides i vermut molt econòmic. El matrimoni, encantador, es passa cada vespre dues o tres hores netejant les anxoves perquè l’endemà te les puguis cruspir: això sí que és dedicació.

És un exemple perfecte de l’entusiasme que desperten aquests establiments tradicionals i com es poden reinventar sense perdre unça d’autenticitat. El 1964, en Pere i l’Evangelina van obrir la bodega Montferry i s’hi van passar la vida servint vermuts i anxoves. El 2013 van decidir jubilar-se i l’espavilat bloguer Alberto García d’'En ocasiones veo bares' no s’ho va pensar dues vegades per enredar els seus amics Marc i Raquel per fer-se’n càrrec. Renovades les energies, ara és tot un temple de l’aperitiu, amb un capipota per llepar-se’n els dits i uns entrepans que no paren de rebre elogis.

Darrer bastió d’una llarga tradició de bodegues del barri Xino, el fill de la Montse, en Javi, s’encarrega de seguir servint mam a qui passa amb quatre duros a la butxaca, com han fet els propietaris d’aquest local des de fa més de 100 anys. La clientela no és la més jovenívola del món i, precisament per això, si hi vas i pares l’orella, sentiràs històries fascinants, lliçons de vida. A les parets, fotos de la Barcelona antiga, cartells de corrides i pols i teranyines immemorials. Si vols, et serveixen el vi amb un porró, que sempre fa de més bon prendre.

Porta és un petit barri barceloní amb topònims mallorquins i tarongers bords. Al costat de la parada de metro de Llucmajor fa 50 anys que hi ha un dels centres socials espontanis del barri, la Bodegueta d’en Miquel. El local, petit i acollidor, ple de botes de vi i ampolles –com ha de ser!–, té especialitats com les tapes de tota mena, zorzas i la torta del Casar. Els dijous al vespre és el dia del pinxo-panxo i ofereixen tapa i beguda per 1,95 euros: pot ser l’excusa perfecta per fer turisme d’interior del de debò, que Barcelona és gran i variada!

A l’extraradi de Gràcia, a dalt de tot del Torrent de les Flors, hi ha una bodega centenària que val la pena visitar. A l’entrada, el sostre vermell amb la barra a mà esquerra i les tines enfosquides del fum de tantes vides, més endavant els menjadors, amb mobles d’època i taules de marbre, i la cuina al fons, com mana la tradició. Als fogons, en Manolo s’empesca combinacions guanyadores com els musclos saltats amb albergínia (8,9 euros), les anarkobraves (patates fregides amb allioli de tinta de cefalòpode, 5 euros) o el pop amb Parmentier de bolets (8,9 euros). L’encerta amb el bacallà amb all (9,25 euros) i ens quedem amb les ganes de tastar el filet amb sobrassada, brie, albergínia i mel. També fan coques cruixents amb arengada o foie gras. Es poden fer mitges racions i reservar per a grups. Al migdia tenen un menú d’11 euros, senzill i bo, amb peix del dia de segon, que sempre és d’agrair i no gaire habitual de trobar pels llocs. El Bodega Manolo és un local dels de tota la vida, i com que està fora del circuit habitual, l’ambient és molt familiar i el ritme més humà –que no vol dir que hi falti la gresca sinó que tot passa de manera diferent que als bars de moda: que aquí hi ha més ritual que neguit, vaja.

Des del 1930, en aquest número del Dos de Maig, a tocar dels Encants, hi ha una bodega i s’hi mengen unes anxoves que déu-n’hi-do. Abans era la Bodega Vilaseca i ara, amb l’entusiasme de les noves propietàries, s’ha convertit en un lloc més efervescent: la Bodega El Sidral. El nom li ve de l’antic camp on ara hi ha l’eternament inacabada plaça de les Glòries, el Camp del Sidral, esplanada històricament ocupada pel merder considerable d’un desplegament mercantil de tota mena: d’aquí el nom. El Sidral és un punt de trobada quotidià per escampar les cabòries. Tothom es coneix, se saluda i comenta la jugada mentre pren un vermut de Reus amb un cop d’angostura i l’anxova deliciosa marca de la casa (4,40 euros), una cervesa artesana (3 euros) o uns llagostins amorosits amb salsa secreta (3,50 euros). El lloc s’explica sol: una nevera de fusta preciosa el presideix i el clec de les portes s’intercala en les converses dels parroquians com un metrònom. Dues grans botes, al damunt, completen el quadre. Tenen una sala interior, folrada amb diaris antics com 'El Caso', on s’hi poden celebrar aniversaris i, fins i tot, presentar-hi obres de teatre. Per acabar-ho d’adobar, tenen llibres de segona mà per alimentar l’esperit.

Després de l’ensulsiada urbanística del forat de la vergonya, la centenària Bodega Jané –entaforada i recòndita, les seves parets et podien explicar 1001 històries– va ressorgir de les seves cendres en un nou local amb més espai i llum que l’antic però la mateixa nevera de fusta que tanta solera li donava. Amb les parets entapissades d’ampolles, licors i caves, tirador de cervesa artesanal i vermut de la casa, si sou pel centre de la ciutat, la bodega Jané és un lloc ideal per deixar-se recomanar un bon vi o picar-hi alguna llauna.

Un altre exemple de bodega recuperada amb molta gràcia: només cal veure el seu aparador pop amb càntirs, sifons de coloraines i discos de la Sarita Montiel i d’en Joan Capri, entre d’altres. Per completar el quadre, a sota les botes de vi a doll han mantingut la col·lecció de clauers dels antics propietaris. Per menjar, no us perdeu la cecina, la moixama, els 'torreznos', la 'carne mechá', els formatges i les mandonguilles. Tenen una màquina tocadiscos amb rock i rumbes variades per animar la concurrència, que té molt clar que anar a la Carol és una festa. S’hi està de meravella!

La ciutat és plena de sorpreses i llocs per descobrir, com aquesta cantonada del Sants més profund: la llum que hi toca al migdia ja valdria per si sola una visita a aquest racó del barri, però si a més a més hi ha una de les millors bodegues de la ciutat, la peregrinació és obligada. Amb trofeus antics a les parets i tines de l’any de la Mariacastanya, les anxoves de la Salvat tenen fama merescuda i et faran mantenir viva la set per seguir bevent els xops de cervesa que serveixen sense parar, i si voleu vi a doll, demaneu un priorat que es diu Setze Vàlvules i sabreu el que és bo.