Els 50 millors restaurants de Barcelona

De què va? L'ambaixada de Martín Berasategui a l'hotel Monument de Barcelona s'ha convertit en un dels restaurants imprescindibles de Barcelona, Catalunya i Espanya, on el xef ofereix el bo i millor de la seva creativitat.

Per què cal anar-hi? És el primer restaurant de Barcelona que ostenta les tres estrelles Michelin. A banda de Berasategui, el responsable del dia a dia és el xef italià Paolo Casagrande, capaç d'afegir a l'abassegadora personalitat del cap una empremta d'altíssima elegàcia i creativitat, present en plats com el milfull de poma, fuagràs i anguila, i on l'estètica que et garratiba no passa mai per davant d'una combinació de sabors genial.

De què va? En el seu moment va ser el restaurant líder del moviment bistrònomic: aquells restaurants ubicats en un bar de l'Eixample que espremien la qualitat del producte i la inspiració al màxim, amb un peu en el menú de migdia i l'altre en la creativitat.

Per què cal anar-hi? Rafa Penya s'ha convertit en un líder gastronòmic indiscutible, en un cuiner de gran creativitat tant agosarada com amb els peus a terra. La seva cuina és molt creativa, però els plats sempre són suculents i reconeixibles. Com per exemple, el pop amb botifarra negra. O el colomí al gingebre. O la truita a les fines herbes, d'una bavositat perfecta embolcallada per cansalada del coll. Ja no és aquell petit bar amb un equip mínim. Però a canvi de l'ampliació, podeu menjar a la barra, davant de la cuina, i gaudir del xou de la seva cuina amb fons potents i esperit francès.

De què va? La casa de Joan Boneta, exarquitecte convertit en cuiner sorprèn pel seu tractament altament imaginatiu de la tapa i el platillo català, que fuig de croquetes i tòpics. Al migdia hi trobarem un brutal menú.

Per què cal anar-hi? Aquí conflueixen la cuina apresa de pares i sogres amb la tècnica moderna. Per menys de 15 euros, un primer compost per la degustació de tres tapetes. Un exemple: gotet de salmorejo espès, amb el punt de vinagre just, amanida de tomàquets –dels de veritat!– amb olivada i un oli d’oliva del d’or líquid, i torradetes amb brie i sobrassada. De segon, a escollir pasta amb cansalada i bolets o bacallà amb samfaina, sempre un plat de cuina catalana excel·lent.

De què va? El xef Paco Pérez va aconseguir dues Michelin per l'Enoteca –un pes pesant a Barcelona per mèrits propis– i també va veure com el seu Miramar de Llançà ha rebut la segona estrella Michelin (ara també en té una a Berlín!).

Per què hi he d'anar? Poca gent transporta el sabor del mar a l'alta cuina com ho fa ell: aquest exquisit cuiner, lacònic en paraules, parla amb la imaginació i l'oratge de la mar. L'elevació que ha fet de les espardenyes mereixen un capítol en la cuina d'avantguarda catalana, i els seus arrossos fan seure junts i contents la clientela bulliniana i els fonamentalistes del corpus de la cuina catalana.

De què va? Tancat ElBulli, els seus antics caps de cuina, Oriol Castro, Eduard Xatruch i Mateu Casañas, ofereixen a Disfrutar una cuina de matriu bulliniana, tecnoemocional pura.

I què s'hi menja? Són plats d'una imaginació i precisió tremenda, com per exemple els ja famosos macarrons a la carbonara, fets amb gelatina de pernil. Aquí viureu una bacanal pels sentits executada a una velocitat perfecta.

De què va? Durant tretze anys, els passats a Indústria, 79, l’Alkimia va ser un restaurant bàsic per fixar el concepte de restaurant modern barceloní. I ho segueix sent. El seu trasllat a la planta noble de la Moritz –on vivia la família del fundador de la cervesera– no ha servit per eixamplar (encara que ara disposi d’una meravellosa cuina oberta) sinó per redefinir. L’Alkimia 'mark II' es divideix en dues parts: sis taules on “s’ha volgut buscar un restaurant gastronòmic modern, no de luxe sinó de confort, on no sigui avorrit menjar”, diu Jordi Vilà.

Què hi menjaré? Segueix la línia de cuina catalana d'esperit modern i urbà marca de la casa: “És la cuina que sento i que domino, i té prou base i solidesa per seguir treballant-la i evolucionar sense caure en segons quines ambigüitats”, afirma. Plena d'imaginació i contrastos forts, amb plats que no s'obliden. Com per exemple, una col caramel·litzada, amb formatge i 'raifort', o per la part més carnívora un colomí de sang amb bleda, 'toffee' de pastanaga i nous.

De què va? Un bar de menjar de carrer del sud-est asiàtic connectat per la cuina amb el Sant Antoni Gloriós, un dels grans bars de tapes de Barcelona. “Recordo la crisi del 2008 i com van morir els que no es van adaptar. Et sóc sincer: què vol la gent? Qualitat i preu, i el Nomad Road és això”, explica Fran G. Manduley, un dels cuiners clau en la cuina de Barcelona dels darrers 15 anys. 

I què demano? “Ajunto street food asiàtic fet de manera estricta i tradicional” diu el Mandu –coneix bé i estima la matèria–. I els plats fan caure de cul per sabor, abundància i qualitat: un gustós chili crab de Singapur (platàs de cranc bo a 12 euros! I tens el gust de barallar-t'hi amb pinces!), 'takoyaki' de Tòquio (boletes de pop, amb la llicència d’una salsa de foie i fruites vermelles delirantment bo) o un 'banh mi' (6 euros), la seva visió de l'entrepà vietnamita que ha d’esdevenir icona de l’entrepà a Barcelona. La carta anirà canviant, passejant per tot el sud-est asiàtic, però no pas les nostres ganes de tornar-hi.

De què va? Can Ros és un al·licient per tornar a convertir la Barceloneta en un lloc de parada i fonda.Una casa de menjars marinera i centenària, de les primeres que van obrir al barri mariner, que s'ha adaptat als gustos del segle XXI de manera admirable i familiar.

Què demano? A la carta –el menú està també molt bé i val 14 euros–, hi ha un apartat especial dedicat als arrossos, i encara que em tiren l’arròs de capipota amb llagostins i l’arròs melós de llamàntol, em deixo anar per una gana estil infantil. Als nens, els encanta embrutar-se les dents. Demano un arròs negre amb sípia i carxofes. La carxofa és la prova del cotó. Per preparar la gana arrossaire, demano unes croquetes de calamar amb allioli. Quadrades, ben fregides, l’arrebossat dorm sobre un fantàstic coixí d’allioli i salsa de tomàquet. Cuina senzilla, que és el que buscava. L’arròs negre és fantàstic. Gustós, intens, amb una tinta que no embafa i un gra que es pot comptar com les pessetes, un a un.

De què va? L’Arnau Muñío, excap de cuina del Comerç24, va obrir aquest restaurantet a la porta del darrere del primer mercat municipal el febrer del 2018. Una barra, vuit coberts, dos torns, 16 menús.

I que s'hi menja? Hi fan dos menús de degustació de 45 i 58 euros –set i deu plats, i dues postres– d’alta precisió. “Només fem deu plats, que canvien amb cada estació. Són el que voldria menjar jo. Per què no puc menjar 'sashimi' i fricandó?”. No hi ha farciment, només 'hits' rotunds i precisos que es graven al paladar. Exemples? Per la banda asiàtica-catalana, una ostra embolicada en 'gyoza' i amb suc de capipota, un mar i muntanya delirant que t’esclata a la boca. Per la banda catalana, pèsols, calamar i cansalada ibèrica, o un melós bacallà –amb tripa– on el pil-pil per moments es converteix en la millor salsa brava de la història.

De què va? Albert Raurich –bullinià de pro– demostra que existeix germanor entre les tapes asiàtiques i espanyoles, i un nivell d'excel·lència de producte i creativitat que els ha valgut una estrella Michelin.

Per què hi he d'anar? Dos Palillos és una perfecta fusió entre bar Manolo i barra asiàtica d’alta cuina, un lloc que no té ni taules i on, si no tenen temps, no et van abocant el vi. Reflexió: part de l’estrella Michelin sempre premia el servei, i que ells la tinguin encara posa en més valor les seves fenomenals tapes asiàtiques.

De què va? Jordi Cruz va aconseguir la tercera estrella Michelin de l'Àbac, i amb això el converteix en el restaurant imprescindible d'alta gastronomia a Barcelona.

Per què cal anar-hi? Ha conquerit aquest statuts mitjançant una cuina plena de mestria i sofisticació, per tocar el cel, alhora que plena de respecte per la tradició catalana.

De què va? De la visió intransferible i personal de la cuina catalana de Jordi Herrera, un cuiner/artista d'aquells que es pot dir que és un 'true original', fent servir l'anglicisme. Herrera busseja en la tradició amb estris de cuina inventats, i n'emergeix amb coses noves. És una injustícia còsmica que la Michelin promogui cebiches amb floretes i hagi retirat el guardó al Manairó d’en Jordi Herrera.

Per què hi he d'anar? Herrera es complica la vida amb un menú de degustació/muntanya russa que cal tastar. L'inventor de la planxa faquir o la centrifugadora de carns “busca que l’emoció sigui real, no pas focs artificials”, diu. Amants de la cuina ‘autèntica’ –sigui el que sigui–, no us en malfieu: si hi ha un cuiner d’avantguarda ideal per als amants del capipota i el guisat és Herrera. Un exemple: cruixent de cap de vedella amb curri amb roba estesa. “Anava un dia pel carrer i vaig veure un sac de runa sota un balcó amb roba estesa. I em va semblar tan bonic que en vaig voler fer un plat”. Són cotnes de capipota amb un xic de curri i la mantegositat del verat fumat, disposades en un tendal que forja Herrera al taller. És un cuiner/artista amb els peus a terra.

De què va? El Cinc Sentits ha canviat d’ubicació, d’Aribau a Entença 60, per créixer. I fa goig: 400 m² en tres sales, amb una capacitat de 40 comensals, la mateixa que l’anterior però amb moltes més possibiliatst de cuina i comoditat.

Què hi menjaré? El nou viatge del Cincs Sentits consta d’onze passes, i segueix fil per randa la seva ideologia culinària: “No fem cap fusió, ni per estil ni per producte, fem cuina catalana, no hi trobaràs carn de Kobe”. Més ètica que estètica. “El més important del plat és el sabor, que sigui maco o tècnic és secundari”, explica Jordi Artal. Plats on mana una tensió de contrastos que dispara el sabor. Com una navalla –cuita i crua, amb el seu propi pil-pil– amb gàrum, flor de coriandre i pèsols del Maresme, on la frescor herbàcia frena el mar salvatge de la garota, o unes extraordinàries postres de gelat de llet fumada. 

De què va? Aquest exquisit restaurant, obert el 2017 com a lloc de brasa creativa, s’ha reconvertit en reconvertir en un bar d’entrepans a la brasa. L’essència –i l’esperit metal-punk– no ha canviat. Ara els propietaris tenen una cosa que fa temps que volien: un bar d’entrepans amb un horari 'cachondo': de 7 de la tarda a 2 de la nit.

I què demano? En Jordi Bernús, el xef, va passar anys cuinant per a la jet-set de països musulmans i potser per això ara fa porcades d’alt nivell. A ritme de Megadeth, aferrat a la focaccia d’un generós entrepà de papada de porc amb 'achiote' i enciam, valoro el contrast perfecte de la part torrada i la melosa de la papada, cruixent i de sabors indestriables. El paladar em fa un deliciós 'headbanging'. Per acompanyar els set entrepans (vegans, no s’obliden de vosaltres), escalivada acabada de fer, patates fregides, la cervesa pròpia de la casa, i a córrer. Simplicitat brutal. Sants es crema? Sants és crema!

De què va? Menjars casolans. Ja són pocs els llocs que poden definir-se així, com Can Vilaró. Un històric, un clàssic, un autèntic. Ubicat davant del que és ara mateix l’esquelet del mercat de Sant Antoni (amb les retallades de la crisi, vés a saber quan es podrà disposar de l’elegant estructura), el Sisco i la Dolors reben diàriament com a casa tota una legió de clients fidels que ja saben què escollir. 

Què s'hi menja? Els dilluns hi ha cua, sobretot a l’hivern, per assaborir la seva escudella i carn d’olla, abundant plat únic. Els dimarts el client fidel s’inclina per uns fideus a la cassola gustosos, gelatinosos, i els dimecres són les llenties les grans protagonistes, amb xoriço i cocció al punt. L’arròs a la cubana, un altre plat en vies d’extinció, es pot gaudir els dijous i els divendres. La sessió es pot enriquir, ja sigui amb uns peus de porc gairebé màgics o les mandonguilles que broda en Sisco. I el sábado sabadete, un fricandó de faula. Podem tenir la sort de caure-hi un dia qualsevol i topar amb la tripa i les potetes de corder amb patates, un plat sublim, que aquí és un dels pocs llocs on ha perseverat i ha sobreviscut a tanta novetat culinària efímera.

De què va? Mentre parien el Dos Pebrots –l'Albert Raurich i el seu equip anaven a treballar, tres hores a la setmana, recopilant i ordenant dades a la Bullipèdia. I van decidir aplicar el mètode bullinià –la creativitat sistematitzada a través de catalogació i anàlisi– als llibres de cuina antics, cercant receptes en “la història de plats autòctons –es refereix a l’arc mediterrani –i en d’altres que s’han perdut”. El resultat és un bar de tapes que interpreta receptes de la Mediterrània, algunes de l’època romana, la majoria d’abans de l’arribada del tomàquet i el pebrot, valgui l’antítesi.

Què hi menjaré? Plats que poden semblar bàsics, fins i tot primitus, però en què Raurich aconsegueix extreure el sabor bàsic, primari, fins a quotes sorprenents. Exemples: ceba negra + garum. I sí, les famoses mamelles de truja –una part que ja menjaven els romans– confitades amb greix de pernil. Una explosió de pur sabor de cansalada.

De què va? Xavier Pellicer va tancar el restaurant Celerí, dedicat a la verdura -amb opció a complementar els plats amb proteïna animal- just després de guanyar la Michelin. Per reobrir-lo una breu temporada després a Provença, 310 sota el nom de Xavier Pellicer Restaurant: i va guanyar el títol de Millor Restaurant de Verdures del Món en el concurs We'RE Smart Think Vegetables de We'RE Smart Green Guide, la World 's Best de vegetarians, vaja.

I què s'hi menja? Canvi per seguir igual, més i millor: més espai, i una brasa d'alzina i foc de wok. I què s'hi menja? Doncs experiments de brasa i vegetals com un mitjana de coliflor amb espècies massala. O unes albergínies confitades amb créixens silvestres a les quals es pot afegir botifarra del perol que son una delícia. I un plat com les mongetes tendres amb patates i rossinyols, -amb derivació opcional amb cansalada- ja és un 'must' de la creativitat vegetariana a Barcelona.

De què va? En Marc i la Raquel van anar a muntar restaurants a espanyols a la Xina. I van tornar a Barcelona amb el bagatge d'intentar explicar a cuiners xinesos com s'havia de fer una truita de patates, per exemple. Amb tot un univers de sabors i tècniques interioritzades, també per haver voltat arreu del món, sobretot pel sud-est asiàtic.

Per què hi he d'anar? Els llargs viatges d'en Marc i la Raquel a la cerca de sabors i plaers fan que la carta del restaurant Casa Xica sigui com un passaport llaminer per viatjar des d’una còmoda cadira al Poble-sec. El més fàcil seria dir que fan cuina de fusió. Però es tracta més de la recol·lecció de gustos apresos en terres llunyanes, convertits en plats que agradaran el més exigent dels paladars. ¿Fusió, dèiem? O més aviat la invenció de plats amb un peu a cada riba, que sorprenen per creativitat, però sobretot per sabor. Si fossin escriptors, diríem que tenen la suspensió de la incredulitat a prova de bombes. On heu vist una truita de phad thai? O anguila fumada amb kimchi, ous i truita del pirineu? Plat del dia amb beguda i postres, 9 euros! 

De què va? Barra de marbre, rajoles hidràuliques de sanefa profunda, sostres alts, ambient modernista. Els cambrers són educats i atents i en Carlos, un dels hereus del negoci familiar (hi són des del 1964!), s’encarrega de transmetre’t la carta com cal, amb gràcia. El Bonanova és un restaurant que traspua classe pels quatre cantons i la cuina està a l’altura de les circumstàncies i del preu, que pica: 60-70 euros per barba.

I val la pena? Estàs de broma? La carxofa la fan confitada i a la brasa, badada com un flor: la primera de l’any i una delícia. La seva ensaladilla és esponjosa i amb pocs elements (un tel de ceba, un fil de pebrot, patata, sardina, xips de moniato) l’encerta. Amb la tripa de bacallà i capipota fan un cim: costa trobar-ne i és ben bé l’apoteosi de la untuositat, amb una samfaina que li va molt bé per contrapuntar l’excés. L’arròs de colomí gairebé em fa saltar les llàgrimes: dels millors que he tastat mai. 

De què va? No és el mateix dir “avui hem sopat en un italià” que “avui hem sopat en un venecià”. Encara hi ha categories! Quan, al Poble-sec, va obrir el Xemei, aquest incís es va fer imprescindible. Els bessons –xemei, en dialecte venecià– Stefano i Max Colombo van portar a Barcelona una cuina transalpina que superava d’una vegada els macarrons a la bolonyesa i les pizzes quattro stagioni. 

Per què hi he d'anar? Perquè hi descobrireu que una altra cuina italiana existeix. Les sarde són la versió veneciana de les sardines escabetxades i aquell baccalà és una brandada sense ingredients làctics. Al Xemei us ho serveixen en un assortit que també inclou un verat al forn i seitons marinats, i que heu de demanar sí o sí per posar-vos en situació. Cosa que, d’altra banda, no us costarà gaire. L’ambient de taverna vintage, la hiperactivitat dels xemei, les cambreres xerraires i uns plats buoni, buoni, buoni són motius suficients per decidir que hi tornareu.

De què va? El Flash Flash és un cas, més que atípic, únic. Obert el 3 de juliol del 1970 per l’aristocràcia de la Gauche Divine –els matrimonis Leopoldo Pomés/Karin Leiz i Alfonso Milá/Cecilia Santo Domingo– va arribar als 50 anys de vida el juliol del 2020. El Flash Flash es va desmarcar de la grisor sèpia i va portar-nos, sense pretensions, aspectes de la modernitat gastronòmica que avui han esdevingut centrals arreu del món: disseny minimal, hamburgueses, bufets d'amanides. 

I què demano? Mig segle no els ha erosionat –els Pomés-Milá descendents en són els propietaris– ni els ha fet canviar. Feien truites, amanides i hamburgueses en un espai diàfan, blanc i elegant, i així segueixen. I segueixen amb la mateixa hamburguesa a la carta: un disc generós d’entrecot de boví, tallat a ganivet i amb tàperes, i ració de patates fregides, rebona. Al plat: El cuiner Jordi Miranda –en servei des del 1980!– i el director Javier Hoyos tenen cura que altres emblemes com la truita panadera –amb pa cruixent, ous de Calaf, parmesà i tomàquet fregit– segueixin tan bons com el primer dia. 

De què va? L’eslògan d’aquest restaurant càlid i d’ambient nòrdic no pot ser més clar: cuina vegetariana per a vegetarians i no vegetarians. Escèptics de la verdura; l’equip del The Green Spot té arguments molt sòlids per desmuntar-vos tots els vostres prejudicis.

I què demano?  Amb més de 30 plats originals, suculents i temptadors com la pizza de massa de coliflor, pebrots de Padró, porro, espinacs, feta i pinyons o l’hamburguesa de fesols negres i pa 'pretzel', en teniu per triar i remenar. Més enllà de l'especificitat del fet vegetarià, han copsat l'esperit de la cuina vegetal del nord d'Europa, esdevenint un dels vegetarians més prestigiosos de tot l'estat. 

De què va? El restaurant Xerta, a l'hotel Ohla, abandera l’entrada a l’alta cuina barcelonina del gran desconegut de la gastronomia catalana: el producte del delta de l’Ebre. El xef Fran López, que als 25 anys va aconseguir la Michelin a Villa Retiro (Xerta), ofereix plats on es combina el poder cru de la mar amb la creació gastronòmica.

Què s'hi menja? La carta és curta, molt enfocada al menú degustació, i al migdia n'hi ha un de qualitat-preu espectacular, de dimarts a divendres: aperitius, un entrant, un segon de carn o peix, postres, vi, cafè i petits fours. Ara bé, és en el menú de mar endins de López on es copsa la veritable dimensió de la seva cuina: amb plats com les cocotxes i angules: un plat amb una aroma espectacular.

De què va? Romain Fornell, qui va ser nen prodigi de l'alta cuina a Barcelona, és l'única estrella Michelin d'un cuiner francès de Barcelona. Durant anys a l'hotel Palace, Fornell –propietari del restaurant– el va traslladar a l'Hotel Ohla, des d'on ha continuat la trajectòria d'un restaurant que ostenta una estrella Michelin d'ençà el 2005.

I com s'hi menja? Aquí hi trobareu una cuina plena d'audàcia però amb un esperit clàssic impecable, vehiculada en dos menús degustació. I entre setmana, un menú de migdia, alerta, a 42 € generós: primer, segon, amb begudes, postres i cafès inclosos sense límits.

De què va? En Rafa Penya (Gresca) ha obert un bar d’entrepans, el Torpedo. Homenatge a Chiquito? Al gàngster de Bernet i Abulí? Bar cantoner, línia de poder a l’Eixample: el gàngster s’hi sentiria com a casa, en un bar cocteleria, entre art-déco i Twin Peaks, verd fosc i vermell puticlub. Carregat de sordidesa elegant, té punts per convertir-se en el teu bar local instantani si el tens a prop.

I quins demano? Un exemple biquiner: el de pastrami de llengua, amb pa de motlle croissant de Triticum i una mostassa d’herbes; el paladar et xuta tots els ingredients en un únic sabor càlid, picant i mantegós directe al cervell. I l’entrepà d’albergínia rostida amb tomàquets secs –pa de burger del forn Sant Josep– és tan pecaminosament bo que sembla que no pugui ser vegetarià. “Hem fet la reproducció en entrepà de la cuina del Gresca Bar”, diu el xef, i això inclou també uns entreteniments que sobrepassen aquesta categoria: com les Kentucky fried guatlles (cuixes de guatlla desossades, arrebossades i fregides) o unes excel·lents croquetes de gambes.

De què va? Partint des d'un "punt de vista radicalment ecològic, de temporada i de km 0", que és el que explica el xef Pere Carrió que aplica al Gat Blau, els resultats poden ser meravellosos: "Una papada de porc ecològic costa 4 euros. Un quilo de cigrons eco, 3 euros. L'entrecot és car, però podem fer tàrtar de parts menys nobles". I a fe que ho aconsegueixen. Fan la petita gran pirueta d'un menú ecològic, tradicional, econòmic i creatiu on cinc de les vuit opcions són vegetarianes. I cada dia varia! El 2011 es van adscriure a la filosofia slow food. 

I què demano? Qualsevol plat del menú o la carta. En Pere Carrió tracta tota la matèria primera amb exquisidesa, però per damunt de tot la verdura, reivindicant el valor gastronòmic de cada hortalissa, de la seva singularitat i potencial. La gamba de Palamós no es troba a faltar davant filigranes com un escabetx cruixent de pastanaga amb llavors cruixents i ceba confitada, o un caneló de pollastre amb escuma de nap. A les nits, sopars d'alta cuina propera per 25 euros.Va ser escollit Millor Restaurant Vegetal d'Espanya (tenen un llarg apartat vegetarià i vegà) del 2020 per la We're Smart Green Guide.

De què va? El Nairod –Dorian al revés– té l’elegància d'Oscar Wilde: la il·luminació, amb llums puntals zenitals, la vaixella vintage i desaparellada, les cadires precioses i la distribució de les taules donen una sensació de confort i refinament que confirma la carta. El xef David Rustarazo, qui va treballar al Coure, ens fa una vintena de propostes que aconsegueixen que mengem els plats de sempre com el primer cop

I què demano? El fricandó és amb galta de vedella (15 euros), i aquesta carn, més forta, afegeix un punt de gust que li va molt bé. S’atreveix amb una croqueta de porc i cheddar (2,5 euros) espectacular. O un arròs amb llet amb taronja amarga i gelat de pistatxo (6,5 euros), fresc, imaginatiu, amb diverses textures. Tenint en compte que en Rusti està sol a la cuina i que, encara que hagi obert fa poc, ja la fa rutllar perfectament, s’ha d’aplaudir una execució que iguala l’encert de la carta i el bon gust del local una sensació de confort i refinament que confirma la carta.

De què va? Què és un 'dumpling' –o una 'gyoza' o un 'bao' o un ravioli...– sinó una versió diferent del mateix? Aquell arquetips universal de peça de massa farcida (dieu-ne 'empanadilla' o farcellet o 'shaomai') que sovint es menja amb la mà i s'empasses d'una sola mossegada de plaer. A Dr. Zhang, un petit restaurant amb esperit de barri, s'han especialitzat en el farcellet xinès (encara que elles no ho siguin).

I quins demano? Doncs qualsevol, perquè són boníssims. I pots veure com et porten, de la cuina a taula, peces tant variades i poc ortodoxes com els farcits d'ànec o els fregits amb curri. No tenen cap problema a fer, per exemple, un 'wan ton' de Halloween farcit de carabassa, moniato, curry i salsa agredolça. La pasta és bona i casolana, el farcit fet amb cura. 

De què va? Un dels restaurants més antics de Barcelona i, encara ara, lloc de referència pel que fa a bona cuina tradicional de la ciutat. Els canelons trufats de festa major es barallen amb els arrossos i les paelles per veure quin és el plat de més èxit d’aquest establiment.

Per què hi he d'anar? No cal apuntar a l’alta cuina: uns senzills bunyols de bacallà d’aquest local emblemàtic us faran plorar. Els anys passen però ells mantenen el nivell de la cuina i de l'atenció al client. El seu exèrcit de cambrers de la vella escola són d'una elegància i simpatia que, per més anys que fa que hi aneu, sempre recomforta. Aquí hi fan el millor arròs sense closca de la ciutat, el Parellada.

De què va? Un dels primers restaurants bascos que van obrir a la ciutat. Després de l’Irati, l’altra nau insígnia del grup Sagardi és el restaurant del Born, obert el 1998, eons abans que el barri fos l’apocalipsi 'gastrocool' d’avui en dia.

Què hi menjaré? Hi trobareu la seva saviesa en matèria de pintxos i una cuina basca tradicional que reivindiquen amb una execució fina i moderna (el seu bacallà ajoarriero és un petó salat de melmelada de tomàquet). En els darrers anys han afegit la vedella suprema a l’equació: bou gallec comprat als millors escorxadors de la pell de brau.

De què va? El segon restaurant japonès més antic de Barcelona. El primer el va obrir el propietari d'aquest, el sr. Yamashita, quan va venir del Japó a Barcelona per ensenyar arts marcials.

Per què hi he d'anar? Vaixell insígnia del Grup Yamashita, hi podeu demanar un àpat 'kaiseki', màxima expressió de la cuina nipona. “'Kaiseki' és una degustació de plats que es mengen en un sopar important. És un menú degustació, però no forçat pel concepte d’alta cuina sinó per definició: quan diem 'kaiseki' parlem d’un àpat entre sis i quinze plats que inclou verdures, peix, vegetals i un xic de carn, tot producte de temporada. Traslladat a la cuina del Yashima, això significa nou passes delicadíssimes a 69 euros que es mengen en un 'kotatsu' –habitació amb tatami i taules a nivell de terra– d’una planta baixa acabada de renovar. I a fe que meravelles de senzilla precisió com un delicat i saborós tofu arrebossat amb caldo de peix o l’ou quallat amb wakame i cranc són alta cuina.

De què va? Un restaurant de cuina italiana que batega sota la cromada carrosseria d’un club amb aires novaiorquesos. I en un lloc immillorable: a l’espectacular espai que va deixar el Lando, al passatge Calders, allà on les barbes més ben pentinades de la ciutat se suquen en el millor vermut (Sant Antoni, vaja). 

I com s'hi menja? Doncs molt bé, amb racions abundants, excel·lent producte i un tiquet gens desmesurat. El responsable de cuina és el xef romà Daniele Moretti, que clava allò tan maltractat –o ofegat en nata– com els espaguetis a la carbonara. Només porten la senzilla emulsió del rovell d’ou batut –que s’escalfa amb la pasta i no l’asseca–, el formatge pecorino i els guanciale, embotit de galta de porc (no béicon!) i un savi pessic de pebre negre. Deliciosos. També és motiu d’alegria descobrir un bon 'vitello tonnato' que no te’l cobrin a preu de caviar. I el seu bacallà fregit –un petó salat i arrebossat que es desfà a la boca– satisfarà els tapejadors més exigents. 

Quina és la teoria? La seva teoria diu que la tècnica, el bon producte de proximitat, la tradició i la innovació no han d’estar renyits amb la butxaca del client. I sense deixar de tocar de peus a terra, la posen en pràctica fent una relectura jove i lliure del receptari català tradicional.

I la pràctica? Les croquetes homònimes amb emulsió d’allioli de safrà són el seu plat icona i amb raó; pur Empordà al paladar. El pop amb papada, trinxat de kale i motlles de sobrassada ens porta a Galícia, la Cerdanya i Mallorca en un mos. I tornem a Barcelona amb un cremós arròs Parellada de pollastre, sèpia i gambes i un lleuger allioli de julivert que contrasta amb gràcia amb l’au, el cefalòpode i el crustaci. El personal és encantador i gens apegalós. Així doncs, si tenim en compte totes les virtuts, cal reservar-hi amb antelació. 

De què va? És reconfortant trobar indrets com Le Cucine Mandarosso, un petit local que els cursis dirien que fa olor de nonna, i els no tan cursis, de cuina italiana. El local, a més, té un encant molt genuí i una decoració que et convida a la felicitat.

Què hi menjaré? Del menú de migdia vam elegir un salmó marinat per compartir com a entrant –les racions són generoses–, i va resultar magnífic. Era un llom de salmó i la textura era com la de la mantega. De segon vam triar uns nyoquis amb tomàquet, ricotta i albergínia, i una pasta del dia condimentada amb crema de nous. Dues delícies, els nyoquis, mòrbids, la pasta, al dente, no “a la muela”, com deia el meu sant pare, i les salses, subtils. Per postres, vam prendre una pannacotta amb fruites vermelles

De què va? “Qualsevol plat argentí que et passi pel cap el tindrem”. Aquest és el titular del nou Sifó. Pablo Antico i Jorge Runnacles el 2019 van reconvertir el Sifó de bar de nit –pioners, el van obrir el 2002, quan el Raval semblava Kosovo– en restaurant argentí. 

I que s'hi menja? “L’argentinitat sense complexos”, diuen ells. Mestres de la carn i de la creativitat popular, treballen plats de brasa amb toc d'autor, pizza argentina –quasi inèdita a Barcelona–, empanades i un tiquet que va “d’allò universal fins al que et vulguis gastar”. Que passa per una milanesa extraordinària, tots els talls de carn a la brasa argentis, del més humil al saborós 'ojo de bife' , o uns brutalment bons lletons de ternera. I alerta, que aquesta gent segueix fent un dels millors menús de migdia de Barcelona. 

De què va? Dani Lechuga és un gran cuiner de carn (després de lustres de feina i talent no té cap gràcia que feu la broma). Lechuga va convertir el seu gastronòmic carnívor, el Caldeni, en Bardeni, un bar dedicat a la carn. D’allò més democràtic: aquí no hi ha ni reserves ni telèfons. Tu entres per la porta, i si hi ha taula, menges.

Plaer de la carn? Carn a plaer! Raviolis amb poma, foie i botifarra negra, fosca perdició quasi líquida que es desfan a la boca. Això és una festa de bona cuina, impermeable a les modes: res d’interminables referències de vins o cervesa artesana, ni tàrtars de fuet ni alvocats, ni natges de vaca-mòmia en exposició. Aquí la cosa va de suc i vici del bo, tècnica i talent. Com uns tacos de picanha –fina com un rosbif– amb foie, on el xili no es carrega la suavitat de la vedella, o un caneló de cua de vaca amb la pasta quasi al dente, i un deliri de melositat a dins.

De què va? Integrat al 'lobby' de l’hotel –topes amb el restaurant tot just entrar, 'aürt' vol dir entrebanc, un matís del nom–, som davant un gastronòmic per a 17 comensals dividits en una taula petita per a sis, una de gran per a vuit i una de rodona baixa per a qui vulgui intimitat. I tota la cuina d'Artur Martínez es fa davant del client –cada taula barra té una inducció, i 'l’office' està equipat amb planxa, forn, brasa i salamandra. “La separació física amb el comensal dilueix el discurs, i fa que perdis informació”, valora. Doncs ara la tindrem tota.

I què hi menjaré? Ell fa servir el terme “exotisme de proximitat”. Veiem el menú: 16 passes a 89 euros, 16 passes a 89 euros, on rere l’aparent obvietat d’enunciats com bonítol amb vinagreta o salmorejo de gamba, Martínez i el seu equip posen el plat dins i fora de context i el refan en meravelles entenedores però que obren “mons nous en termes organolèptics”. No has de fer malabars per entendre què menges ni per menjar-ho, però el xoc hi és. 

De què va? Els tres amics del temple del ramen Koku Kitchen, el Mark, el Ross i el Bobby (dos irlandesos i un suec), van fer un pas lògic molt ambiciós: obrir el Koku Kitchen Buns, Gyoza and Ramen, especialitzat en els tres plats asiàtics del seu llarg nom. Junts però no embolicats: a la planta de dalt hi trobarem l’entrepà asiàtic i a la d'abaix els ramen i 'gyoza'. 

Què s'hi menja? Tenen quatre receptes d’aquest entrepà lleuger, fet al vapor. Es tracta de farcir-lo amb porc rostit, envinagrats (cogombre, fonoll i api) i mossegar. A part dels 'buns', tenen una bona oferta de plat calent amb arròs, els 'don' –fenomenal el donburi vegetarià– i un menú de migdia de qualitat-preu immillorable: beguda, amanida i principal amb dos 'buns' o 'don' i postres casolanes i porcotes. A la part del soterrani, el Gyoza i Ramen, doncs hi trobem precisament això. I la teca i el local –imita una estació de metro, en referència als bars de Tòquio– s’ho valen: tenen cinc menes de gyoza i set ramen, tot amb una qualitat altíssima. 

De què va? Ubicat a la Barceloneta, davant la platja de Sant Sebastià, el Litoral ofereix una privilegiada localització en primera línia de mar i una bona cuina basada en productes frescos, amb una gran oferta d'arrossos. Va obrir l'any 92, poc després del desmantellament dels xiringuitos de la Barceloneta, un fet que el converteix en un dels degans de la cuina a la vora del mar. 

I què demano? Al capdavant de la cuina hi té Rafael Medrán, un xef ¿especialista en cuina marinera? Especialista és dir poc. Va passar 28 anys als Pescadors de Poblenou, i és un cuiner que domina amb els ulls tancats els punts de cocció d'arròs i de peix. Hi trobareu altres meravelles, com un tàrtar de gambes amb caviar d'oli, i arrossos d'autor com un exquisit arròs trufat amb carxofa i sepionets. Amb el gra al punt, i negre, però no pas de la tinta del cefalòpode sinó per la cocció lenta de la ceba i la carxofa, a la manera de l'arròs negre de l'Empordà. 

De què va? Hi caben vint comensals i la cuina senyoreja l’espai: que no és el cor d’un restaurant? Que llueixi, doncs. El cuiner Carles Pérez de Rozas ha format un equip a prova de bombes i s’ha esmerçat a cada detall perquè anar a aquesta Berbena sigui tota una festa.

Quina festa? Menjar excel·lent i fet al moment i davant dels nassos, d’aquí en sortirà el que ens farà feliços, sigui una galta de vedella al vi deliciosa, uns imaginatius 'trofies' (pasta de la Ligúria) amb camagrisos i botàriga, o una truita de patates sensacional: amb producte humil de temporada, fan meravelles.  Al migdia, per 20 euros dines com un rei. A la nit, si tens ganes d’explorar la carta a fons, el tiquet es pot enfilar cap als 35. Diu en Carles que són petits, però valents: parteixen del quilòmetre zero i la més curosa artesania per elaborar uns plats que sorprenen i enamoren. Què més es pot demanar?

De què va? Gastón Acurio torna a Barcelona amb tota l’artilleria. Després del tancament de Tanta –tret de sortida del  restaurant peruà modern a la ciutat– el cuiner andí global va obrir Yakumanka (‘mar de la vida’ en quèchua) que defineix com a “un homenatge a les cebicherías populars, amb peix i cuiners salvatges”, fa broma.

I què demano? Yakumanka, d’ètica i estètica marinera, proposa Perú popular a la seva manera: piqueo, ceviche, 'sanguches' –entrepans estil peruà– i arrossos 'chaufa', d'influència xinesa, per un ticket de 35 €. Quina és la visió del menjar peruà que ha triomfat al món? Doncs precisament el que serveixen aquí. Si no heu tastat mai un cebiche 'nikkei', feu-vos un favor i demaneu-lo. 

De què va? El germà més modern del Shunka (que per cert és potser el millor local de sushi tradicional de Barcelona) és el primer restaurant japonès que va rebre una estrella Michelin a Espanya.  

Sushi Michelin? Val la pena? La cuina és estratosfèrica, però aquí la grandesa ve donada pels nigiris: surten directament de les mans de Hideki Mtsuhisa i arriben a la nostra boca sense alteració en la temperatura. I s’hi desfan amb tots els gustos potenciats. És una cerimònia on es controla exactament el tall del peix, la quantitat d’arròs i la textura. I fan d’aquest un lloc absolutament ineludible per a qualsevol amant de la cuina japonesa.

De què va? El restaurant Arume està situat en els baixos de l’edifici on va néixer Vázquez Montalbán, al carrer d’en Botella, en ple Barri Xino. L’Arume és un símbol dels temps. Un restaurant amb una carta de presentació clara: “cocina gallega contemporánea”. Més que cuina gallega contemporània, l’Arume em sembla un restaurant de cuina gallega que ha viatjat de la mà del cuiner Manuel Núñez per mil territoris del mapamundi

I què demano? Qualsevol tria de la carta és un encert. Parlem de plats de sabors intensos i producte del bon, molts d'ells clàssics gallecs amb un accent diferent, fins i tot asiàtic, però la presència d'un producte emblemàtic atlàntic com a contrapunt. Com el seu magnífic tàrtar cremós de Vedella gallega, raves i pa carasatu, o carxofes tíbies amb formatge San Simón. Us podeu tirar de cap a l'arròs, que desmenteix aquella ximpleria nostrada que l'arròs és només per sopar. 

De què va? Cuina catalana tradicional vista des del punt de vista de l'alta gastronomia, a càrrec de Nando Jubany, cuiner Michelin dedicat en cos i ànima a la tradició.

Què demano? Les croquetes del rostit, l’ensalada russa i els calamars a la romana són una excel·lent targeta de presentació del que arribarà. El farcit de les croquetes, melós i gustós, i l’ensalada russa es podria dir que són dels millors de la zona de l’Eixample. O uns canelons trufats de festa major, creació de Nando Jubany uns dels millors de la ciutat. De beixamel, la correcta; i en lloc d’un farcit que no faci olor i només tingui gust de pollastre o de foie gras, un de carn rostida, comme il faut. I cal tastar el seu fricandó amb patates fregides.

De què va? El Cañota és un bar de tapes marineres d'inspiració gallega amb molt bones referències. Es tracta del germà petit del reputat Rías de Galicia, un dels grans restaurants gallecs de la ciutat i de l'Estat. 

I què s'hi menja? Peix i marisc, patates braves, pop a la gallega, amanida russa, canyes de cervesa i vins... L'oferta del Cañota és la de tota la vida però amb l'afegitó d'un puntet juganer de creativitat. Tot de la millor qualitat i en un local desenfadat per resoldre un àpat de celebració o el sopar després de sortir del Lliure, el Mercat de les Flors i del BTM, que li queden al costat.

De què va? La Catalista és un bufó bar de vins que la sommelier nord-americana Erin Nixon ha obert a Carders, 11. “Per mi, els vins catalans són increïbles i deliciosos, però no elitistes, i volíem una carta que reflectís aquest moment d’efervescència i canvi", explica.  

Per què hi he d'anar? Aquí entra en joc la xef Laila Bazham (Hawker 45). A partir de quinze vins de la terra selectes
–tots a copes, de quatre a sis euros–, la filipinobrasilera s’ha empescat una carta de dotze tapes o plats sencers –i tres postres– que cerquen l’harmonia organolèptica prefecta. uns boníssims bolets de temporada amb salsa de 'vitello tonnato' (gran combinació!) mantegosos i de salat suau esclaten contra les fruites del bosc àcides d’un Foresta-Sumoll 2017.

De què va? Parlem de catalans que fan coses italianes: en Toni Pol –que amb la seva dona Nicoletta Acerbi van obrir el Due Spaghi, excel·lent encreuament italocatalà– va expandeix negoci amb el Santo Porcello, un bar d’entrepans italians. A Barcelona amb prou feines existeix la cultura de l’entrepà italià. Hi ha llocs d’entrepans cuinats, però pocs que tinguin aquesta cura italiana de fer una mescla d’embotit, verdura, formatge i salseta.

Què té de diferent l'entrepà italià? Quan tastes una meravella com el Bologna Grossa –amb pesto de pistatxo, mortadel·la de veritat, suau formatge scamorza fumat i oli balsàmic– ho entens. Pol és un filòsof i erudit de l’entrepà i vehicula aquest coneixement en unes deu receptes exquisides (el Gambardella, amb porchetta i verdures brasejades és l’altre must de la casa).

De què va? Cuina catalana i francesa clàssica posada al dia. És l'esperit  del Windsor, que de la mà de Joan Junyent, jove emprenedor, ha sabut adaptar els gustos i necessitats d’una clientela cada cop més fidel.

I què demano? El xef de la casa, David Rodríguez, elabora plats que respecten la tradició tot i afegir un punt just d’actualitat i saviesa, apresa de Carles Gaig i Nando Jubany. Plats com el lluç amb carxofes, l’arròs a banda o els peus de porc farcits de botifarra del perol, en són bons exemples. La carta de vins, molt completa, és un plaer afegit.

De què va? La Pachuca va obrir per imperatiu d'espai. En Jose Luis, mexicà del DF, així ho explica: “Perquè tothom ens deia que ja no anaven a El Pachuco perquè hi havia fins i tot sa mare”, riu. Aquest restaurant mexicà, al carrer d’en Carabassa “és una altra proposta, sobretot basada en raconets de la meva infantesa: què trobes en un mercat, què es menja en un bateig”, diu. Gastronomia popular mexicana en raccions generoses i preus molt continguts.

I que s'hi menja? Doncs un taco de pollastre amb mole, la barroca recepta on el que importa és una salsa de xocolata i fruites seques amb un mínim de 30 ingredients. Sí, hi trobareu els tacos de 'carnitas', però també unes brutals tostadas de tonyina marinada –cobertes per un pam de guacamole amb maionesa de 'chipotle' i ceba fregida, que devores a cullerades– o unes 'quesadillas' de 'huitlacoche': el fong del blat de moro té un sabor molt específic, d’una potència subtil difícil de descriure si no l’heu tastat. 

De què va? En Max Morbi –'mòrbid' vol dir “blanor delicada”, gran nom per a un pizzer– és un ferm defensor d’una nova manera de fer pizza: “La pizza és sobretot textura. Cal un bon equilibri amb el gust, i som partidaris de portar-la al terreny de l’alta panificació”. Ells són italians, però van “descobrint tot allò que et diu la tradició que no has de fer”.

Pizzes estranyes o què? No necessàriament, més aviat boníssimes. Hi fan tres masses (a partir de massa mare i moltes hores): la clàssica, fina i cruixent, una d’espelta integral i la Pala. Aquesta darrera, una rectangular per compartir, en porcions. Tireu- vos-hi de cap: l’alveolat cruixent i la delicadesa de receptes com la de crema de carxofa les fan quasi etèries (però saboroses!).

L' esmorzar tardà s'ha estés per Barcelona amb infinitat d'ofertes i combinacions. No te'n perdis cap amb aquesta llista.

Els restaurants que us posaran al plat bona teca per un bitllet blau, o menys

Els millors restaurants de Barcelona per menjar sa i verd

Els restaurants japonesos per menjar el peix més fresc, el tall més fi i l'arròs fet amb més cura

El millor gra de la ciutat

Gaudeix dels productes més frescos en aquesta selecció de restaurants

13 restaurants per impressionar noves conquestes i conquerir parelles poc impressionables

Les barres amb més poder d'atracció de la ciutat: per menjar, beure i gaudir de la vida!