Els 50 millors restaurants de Barcelona

De què va? Posar-li a un restaurant del barri Gòtic un nom extret del 'Llibre del Sent Soví' –el receptari català més antic conegut, del 1324– és tota una declaració de principis i intencions. La intenció de La Sosenga –sofregit medieval– és oferir una cuina catalana arrelada al territori i fins i tot amb certs aires medievals, sobretot en els contrastos entre dolç i salat (ja sabeu que la cuina de l'edat mitjana no diferenciava entre plats principals i postres). 

I què s'hi menja? Aquí la creativitat d'en Marc Pérez (cuina) i la Tania Doblas (sala) ve més donada per la combinatòria de sabors –sempre amb un ancoratge en la tradició catalana– que no en l'assassinat i renaixement d'un producte en textures. I ho fan amb una vocació popular i gastronòmica: un menú degustació mensual de 7 passes a 35 euros, tant a la nit com al migdia, on tots els vegetals són ecològics i de proximitat, i tots els proveïdors es llisten al final de la carta. Amb plats de traca, com una mongeta, patata, trompetes de la mort: trompetes guisades amb papada ibèrica; mongeta groga a la brasa i nyoquis de patata fets a casa i que actualitzen el pur esperit català amb creativitat: ho veiem en un plat com el fricandó de presa ibèrica, rovellons, mostassa i magrana (però és estèril mencionar plats: ho canvien tot cada mes). 

De què va? L'Stefano Balis (grec, ex Bardot, Rilke, Informal) i en Jordi Fenoll (elxà, ex Dos Pebrots) capitanegen el Margarit, un restaurant de base grega que juga amb l'amplitud culinària de la Mediterrània i els plats de la carta d’arrel tradicional hel·lènica s’executen amb capes personals, girs imaginatius i molta tècnica. Els punts en comú que troben els dos xefs entre els seus extrems del Mediterrani sorgeixen de manera orgànica.

Per exemple? Dos que valen molt la pena: la 'tarama' -una cosina llunyana de la brandada de bacallà que els nois elaboren amb ous de bacallà en salmorra, molla de pa i suc de llimona, i que acompanyen amb dauets de remolatxa i pols de pa de garrofa. I la 'fava': un cosí llunyà de l’hummus fet amb pèsols grocs, i acompanyat de bacoreta en salaó, tomàquet sec i fulles de tàperes. El xai palestí amb iogurt i herbes ens deixa directament sense paraules. El marinen amb taronja, el bullen a baixa temperatura i és pura mantega càrnia. 

De què va? L’Artur Martínez va començar el 2026 amb el Trü, una versió de butxaca i més assequible que l’Aürt, la seva estrella Michelin. I plasma la seva visió d’una cuina catalana que defuig els tòpics i els tipismes amb la mateixa elegància, sabor i poderosa subtilitat que al germà gran (entre altres coses, perquè hi tenim el nucli dur de l’Aürt al Trü). Això sí, en un format més estàndard; Trü és on hi hagué Palo Verde i en manté l'estructura: un bistrot elegant de tauletes íntimes i una barra equipada amb brasa.

Què s'hi menja? Us ho posa fàcil, per triar: ni primers ni segons, només una carta amb platets per compartir que són platassos. plens de creativitat i amb la personalitat de Martínez: per exemple: un gofre de trinxat fet de peu de porc, patata i col, amb un sabor concentradíssim, tan potent que et sembla que és una mitjaglaça de vedella, però realitat l'amara una reducció de les parts de la col. Els vegetals són molt importants, i manté la filosofia de matèria primera feta a casa o per petits productors amics (fuet de cabirol!), també en l’apartat de líquids. 

De què va? Aquesta és la casa del xef italià Matteo Bertozzi, qui va estar al capdavant de My Fucking Restaurant i Assalto. Fart de les pressions dels rànquings, de treballar en primera línia del turisme i alhora ajustar-se als criteris de sostenibilitat màxima, Bertozzi va retirar-se dels seus dos projectes i l'estiu del 2025 va obrir una petita i curosa casa de menjars al Poblenou més veïnal, sense brunch ni expats a la vista. 

Quan veig un lloc modern que diu casa de menjars, sé que em clavaran Doncs no fa postureig: això és un restaurantet –en podrien dir bistrot– amb preus molt ajustats, quasi populars, on Bertozzi posa en joc la seva mà mestra per inventar-se plats a través del producte de proximitat treballant a escala humana. És un gastronòmic de barri, diu. I això es comprova en plats esplèndids com unes mongetes verdes amb stracciatella fumada, miso casolà amb retalls de pa i ametlla garapinyada, un plat estiuenc i amb matisos. O també més contundents, com un tataki de presa ibèrica tonnata. La mateixa salsa que al plat italià, però amb porc. És un lloc per anar-ho sovint: canvi constant de carta, producte de temporada total, preus molt ajustats. 

De què va? Som en un dels restaurants de cuina catalana més singulars de Barcelona. En una discretíssima cantonada del Clot, Can Pineda va obrir el 1904, pocs anys després que Sant Martí de Provençals s'annexionés a Barcelona, com a bodega. L'any 1972 la família Cuenca i la Jovells van adquirir-lo després d'haver-hi treballat anys. La refundació va implicar la compra d'un local annex per fer-hi un cuina. Amb el pas dels anys, Can Pineda s'ha convertit en una casa de menjars d'altíssima cuina, amb un mestratge en la compra i cuina d'un producte superlatiu a l'alçada dels grans restaurants de Barcelona i Catalunya, Michelin incloses.

Però... No exageres? Què s'hi menja? Vegeu: unes humils sardines en escabetx magnífiques, fresquíssimes i amb aroma de taronja (hi ha xefs Michelin que les venen a menjar). I els fareu l'onada en un clàssic imperdible de la casa: una cassola de sepionets de costa amb botifarra negre, espàrrecs i alls tendres. Tendríssim sepionets amb botifarra negra, tan ben fets que es desfan a la boca i després perceps una gradació de picants molt mesurats, de menys a mes: all confitat, l'espàrrec de marge al dente i el bitxo. Rere la façana d'una bodega barcelonina, aquí posen a taula el millor producte possible, estricta temporada amb una intervenció sàvia i moderna, però continguda, que es percep a la primera mossegada.  

De què va? Bitxo, al costat de la Plaça Osca, es defineix com a una taverna catalanoindonèsia. Al capdavant hi ha el xef Jordi Bernús, que ens va robar el cor amb Sants Es Crema, un dels millors restaurants d'entrepans que mai hagi vist Barcelona. Bitxo és el resultat de la seva associació amb en Jordi Deevesa de la pizzeria La Clote: dos hostalers emprenedors de barri amb els peus a terra. Per què muntar un concepte com aquest, catalanoindonèsi? Bernús sap el que es fa: està casat amb una indonèsia i ha passat quatre anys al país de Java. 

Però... això de catalanoindonesi sona complicat! 

No pas. Són plats de cuina catalana integrats perfectament amb els elements indonesis, d'una manera natural, coherent... I deliciosa. Els entrants són d'escàndol: bomba nasi goreng (literalment "arròs fregit" en indonesi). Agredolça, va farcida precisament d'això, i té un equilibri meravellós de picant i agredolç. O uns rotllets indonesis. El que va farcit de capipota és un deliri de bo. Plats com un fricandó estil indonesi, fet amb galtes de vedella meloses, llet de cocoi arròs gessami, certifiquen el parentesc de les dues gastronomies, unides pel xup-xup. Ull a la seva terrassa interior. Lloc bo, bonic i d'excel·lent relació qualitat-preu. 

De què va? Si al Bar Brutal dels germans Colombo s’hi va pel vi i acabes menjant de meravella, al Bar Super l’ordre dels factors s’inverteix: aquí mana la cuina, tot i que la carta de vins no es queda enrere. I si el Brutal és un refugi nocturn, al Super regna la llum: un local ampli, al costat del Mercat de Santa Caterina, presidit per una barra baixa i còmoda de color vermell on tant pots picar com quedar-t’hi una bona estona. Amb en Jordi Colpani —ex Xemei i Bar Brutal— al capdavant, la cuina de mercat i temporada aquí no és un eslògan: és literal.

Per exemple? Navalles passades per la planxa, flors de carabassó en tempura lleugera i cruixent, o una cecina de cavall del mateix Santa Caterina en són alguns exemples. L’amanida de tomàquet és de matrícula: entra directa al top barceloní. I si la remates amb una botifarra a la brasa (amb escalivada o una altra guarnició segons temporada) amb ceba molt caramel·litzada, mostassa i oli de nyora, tens bona part de la felicitat assegurada. Per beure? Una carta amb unes 200 referències de vins, gairebé totes d’intervenció mínima. 

De què va? El Direkte Bokeria l'estiu del 2025 va reobrir al carrer París. I esclar, no tenia cap sentit que conservés el cognom de la Boqueria. Recapitulem: el va obrir l'Arnau Muñío el 2018. Era una barra gastronòmica al mercat central de Barcelona, que ajuntava el concepte japonès del xef treballant davant uns pocs privilegiats –només eren vuit comensals per torn–, reunits davant un menú degustació que ajuntava el millor producte –directe de la Boqueria– amb receptes creatives de cuina catalana que dialogava, sobretot a cop de cullera, amb el sud-est asiàtic. En els seus inicis, era un menú degustació fastuós a preus molt ajustats. 

I ara què ha canviat? Els números creixen: el Direkte –a seques– té dues barres amb capacitat per a 16 comensals, i fan dos torns per dia (cal arribar a l'hora en punt). Hi trobareu tres menús: un de set plats, un altre de 10 (El Menú Boqueria) i un tercer de 12, només per encàrrec. Fa honor al seu nom: serveixen amb ritme i dinamisme plats excel·lents de creació pròpia, i d'altíssima complexitat. Si el comensal vol, tindrà una explicació a fons. Si no, unes faves amb caldo de calamar, i el cefalòpode amb el suc de les faves al costat, s'expliquen per si mateixes.

De què va? Tancat ElBulli, els seus antics caps de cuina, Oriol Castro, Eduard Xatruch i Mateu Casañas, ofereixen a Disfrutar una cuina de matriu bulliniana, tecnoemocional pura. Aquí viureu una bacanal pels sentits executada a una velocitat perfecta. 

I què s'hi menja? Són plats d'una imaginació i precisió tremenda, com per exemple els ja famosos macarrons a la carbonara, fets amb gelatina de pernil.  El Disfrutar és l’hereu directe de l’esperit bullinià, tant pel que fa a la imaginació i excel·lència com pel juganer sentit de l’humor que destil·len les seves creacions. Deixeu de banda el símptoma del menú que m’ha de canviar la vida: aquí s’hi ve a gaudir i a jugar. 

De què va? Al Caelis, un restaurant que mereix el guardó quasi des de la seva obertura, el 2004, Romain Fornell hi desplega una cuina arriscada, però que alhora conserva el punt francès de tradició. L’atenció a la sala és impecable, i té tres menús degustació, un dels quals enfocat a realçar el producte de terra i de mar, un altre de celebració i un altre 100% vegetarià. A més ofereix un menú de migdia a un preu molt raonable que inclou plats com uns macarrons farcits de calamar i foie-gras. 

Hi ha moltes Michelin. Què té d'especial? Amb el pas dels anys i la sofisticació extrema de moltes Michelin que volen fer una demostració de totes les tècniques possibles, l'estil de Fornell encara s'aprecia més: una cuina refinada, que per descomptat té els coneixements i mitjans necessaris, però on el més important és la suculència i la coherència dels plats, més que no pas el virtuosisme. Exemples? L'anguila, remolatxa i caviar o uns lletons en salsa bearnesa. L’excel·lència francesa a Barcelona.