Els 50 millors restaurants de Barcelona

De què va? De tots els restaurants centenaris —o quasi— que remenen la cua a Barcelona, sens dubte és l’Agut del carrer Gignàs el que ha conservat l’esperit de fonda i alhora ha resistit millor l’escomesa del turisme. Que sigui al tram més inhòspit d’un carrer que s’estreny, evidentment ha ajudat a preservar-lo. És un luxe diari: producte immaculat i fresc i ben cuinat, on podeu menjar envoltats de quadres de grans pintors catalans del s. XX.  

Què s'hi menja? Cuina de fonda extraordinàriament ben feta, receptes de fons que fins i tot incorren en l’arqueologia visceral (cervellets arrebossats, cuixes de granota...). Com pots treure de la carta uns peus de porc farcits de botifarra negra i salsa de ceps? I hi fan un menú de migdia a tot just 15 €; a la barra, surt per 11,90 €. No és que sigui una ganga, és que és un regal: un àpat de festa major, amb plats que per generositat i acabat semblen suggeriments de la carta, com fideus a la cassola mar i muntanya, o dorada a la pescadora. Tot el peix és fresquíssim, un fet singular en un menú tant be de preu. Pot semblar una tria estranya com a número u, però laseva regularitat és a prova de bombes. Si voleu ensenyar a un amic amic de fora què és la cuina catalana, doncs el porteu aquí.

De què va? L'ambaixada de Martín Berasategui a l'hotel Monument de Barcelona s'ha convertit en un dels restaurants imprescindibles de Barcelona, Catalunya i Espanya, on el xef ofereix el bo i millor de la seva creativitat.

Per què cal anar-hi? És el primer restaurant de Barcelona que ostenta les tres estrelles Michelin. A banda de Berasategui, el responsable del dia a dia és el xef italià Paolo Casagrande, capaç d'afegir a l'abassegadora personalitat del cap una empremta d'altíssima elegàcia i creativitat, present en plats com el milfull de poma, fuagràs i anguila, i on l'estètica que et garratiba no passa mai per davant d'una combinació de sabors genial.

De què va? La casa de Joan Boneta, exarquitecte convertit en cuiner sorprèn pel seu tractament altament imaginatiu de la tapa i el platillo català, que fuig de croquetes i tòpics. Al migdia hi trobarem un brutal menú.

Per què cal anar-hi? Aquí conflueixen la cuina apresa de pares i sogres amb la tècnica moderna. Per 12 euros, un primer compost per la degustació de tres tapetes. Un exemple: gotet de salmorejo espès, amb el punt de vinagre just, amanida de tomàquets –dels de veritat!– amb olivada i un oli d’oliva del d’or líquid, i torradetes amb brie i sobrassada. De segon, a escollir pasta amb cansalada i bolets o bacallà amb samfaina, sempre un plat de cuina catalana excel·lent.

De què va? En el seu moment va ser el restaurant líder del moviment bistrònomic: aquells restaurants ubicats en un bar de l'Eixample que espremien la qualitat del producte i la inspiració al màxim, amb un peu en el menú de migdia i l'altre en la creativitat.

Per què cal anar-hi? Rafa Penya s'ha convertit en un líder gastronòmic indiscutible, en un cuiner de gran creativitat tant agosarada com amb els peus a terra. La seva cuina és molt creativa, però els plats sempre són suculents i reconeixibles. Com per exemple, el pop amb botifarra negra. O el colomí al gingebre. O la truita a les fines herbes, d'una bavositat perfecta embolcallada per cansalada del coll. Ja no és aquell petit bar amb un equip mínim. Però a canvi de l'ampliació, podeu menjar a la barra, davant de la cuina, i gaudir del xou de la seva cuina amb fons potents i esperit francès.

De què va? Els germans Adrià han tornat a triomfar, amb aquest ambiciós resum de la seva filosofia de les tapes, punta de llança de la reconstrucció del seu imperi després de tancar Elbulli, ara amb sis locals d'alta cuina al Paral·lel. 

Per què hi he d'anar? Perquè és un espectacle. Amb quatre barres diferents –marisc, planxa, dolç, entreteniments, invents diversos– el client por gaudir de la versió bulliniana de les tapes de tota la geografia espanyola. Sepionets en la seva tinta amb pasta d'ametlla o síndria a la graella en són només exemples. Plats com el pop cruixent amb maionesa de kimchi o l'airbaguette amb rossa gallega ja formen part del patrimoni gastronòmic de l'alta cuina de Barcelona. Això és una festa: no espereu la formalitat del vidre i les estovalles, sinó un espectacle hedonista.

De què va? El xef Paco Pérez va aconseguir dues Michelin per l'Enoteca –un pes pesant a Barcelona per mèrits propis– i també va veure com el seu Miramar de Llançà ha rebut la segona estrella Michelin (ara també en té una a Berlín!).

Per què hi he d'anar? Poca gent transporta el sabor del mar a l'alta cuina com ho fa ell: aquest exquisit cuiner, lacònic en paraules, parla amb la imaginació i l'oratge de la mar. L'elevació que ha fet de les espardenyes mereixen un capítol en la cuina d'avantguarda catalana, i els seus arrossos fan seure junts i contents la clientela bulliniana i els fonamentalistes del corpus de la cuina catalana.

De què va? Tancat ElBulli, els seus antics caps de cuina, Oriol Castro, Eduard Xatruch i Mateu Casañas, ofereixen a Disfrutar una cuina de matriu bulliniana, tecnoemocional pura.

I què s'hi menja? Són plats d'una imaginació i precisió tremenda, com per exemple els ja famosos macarrons a la carbonara, fets amb gelatina de pernil. Aquí viureu una bacanal pels sentits executada a una velocitat perfecta.

De què va? Durant tretze anys, els passats a Indústria, 79, l’Alkimia va ser un restaurant bàsic per fixar el concepte de restaurant modern barceloní. I ho segueix sent. El seu trasllat a la planta noble de la Moritz –on vivia la família del fundador de la cervesera– no ha servit per eixamplar (encara que ara disposi d’una meravellosa cuina oberta) sinó per redefinir. L’Alkimia 'mark II' es divideix en dues parts: sis taules on “s’ha volgut buscar un restaurant gastronòmic modern, no de luxe sinó de confort, on no sigui avorrit menjar”, diu Jordi Vilà.

Què hi menjaré? Segueix la línia de cuina catalana d'esperit modern i urbà marca de la casa: “És la cuina que sento i que domino, i té prou base i solidesa per seguir treballant-la i evolucionar sense caure en segons quines ambigüitats”, afirma. Plena d'imaginació i contrastos forts, amb plats que no s'obliden. Com per exemple, una col caramel·litzada, amb formatge i 'raifort', o per la part més carnívora un colomí de sang amb bleda, 'toffee' de pastanaga i nous.

De què va? L'adaptació de la cuina nikkei -la cuina resultant de l'evolució de la gastronomia dels immigrants japonesos que es van establir al Perú a finals del segle XX– a l'univers d'alta cuina hedonista, juganera i bullinianan de l'Albert Adrià.

Per què hi he d'anar? Albert Adrià ha fet la doble pirueta de reinventar amb coherència una cuina que ja de per si és un accident. Ha creat, sense normes, meravelles com un maki de verat fumat on una causa limeña enrotllada substitueix l’arròs (ja no és al menú, per desgràcia). O uns celestials nigiris d'espardenyes.

De què va? Can Ros és un al·licient per tornar a convertir la Barceloneta en un lloc de parada i fonda.Una casa de menjars marinera i centenària, de les primeres que van obrir al barri mariner, que s'ha adaptat als gustos del segle XXI de manera admirable i familiar.

Què demano? A la carta –el menú està també molt bé i val 14 euros–, hi ha un apartat especial dedicat als arrossos, i encara que em tiren l’arròs de capipota amb llagostins i l’arròs melós de llamàntol, em deixo anar per una gana estil infantil. Als nens, els encanta embrutar-se les dents. Demano un arròs negre amb sípia i carxofes. La carxofa és la prova del cotó. Per preparar la gana arrossaire, demano unes croquetes de calamar amb allioli. Quadrades, ben fregides, l’arrebossat dorm sobre un fantàstic coixí d’allioli i salsa de tomàquet. Cuina senzilla, que és el que buscava. L’arròs negre és fantàstic. Gustós, intens, amb una tinta que no embafa i un gra que es pot comptar com les pessetes, un a un.

De què va? El fill de Carme Ruscalleda, Raül Balam, va assolir la segona estrella Michelin amb aquest restaurant d'hotel 'top'. Com el matern Sant Pau, que ja és història de la gastronomia mundial.

Per què hi he d'anar? El concepte és una impecable cuina innovadora però molt catalana, amb plats com el fricandó de vedella amb cama-secs o les gambes del Maresme amb pètals de tomàquet confitat, bouquet vegetal i pinyons torrats. Producte màxim tocat de la milor manera possible, i on la mescla d'ètica de producte, creativitat i luxe fan que això sigui un espectacle artístic de primera magnitud. 

De què va? Hoja Santa és, dit ras i curt, un dels millors restaurants mexicans que hi han a Barcelona. Albert Adrià i el xef mexicà Paco Méndez es miren la tradició popular mexicana amb ulls i producte d'alta cuina i d'aquí en surten plats sorprenents com la quesadilla de tòfona amb ceps o la vedella wagyu amb mole chichilo.

Per què hi he d'anar? Ara bé, on afinen és en el treball gurmet amb vegetals, amb plats amb fusta de clàssics: vegeu el mole pasilla amb verdures baby crocants. I enganxada al costat, la Taquería d'Albert Adrià, Niño Viejo, és diversió pura: els tacos són per llepar-se’n els dits, el de huitlacoche (fong del blat de moro), però sobretot les carnitas, costella i pell de porc. Però a més de tradició popular mexicana, hi ha el toc Adrià: El pollastró amb adob d’achiote i barbacoa al Josper és una de les delícies que si no les demanes, l’àpat és només mig àpat.

De què va? Albert Raurich –bullinià de pro– demostra que existeix germanor entre les tapes asiàtiques i espanyoles, i un nivell d'excel·lència de producte i creativitat que els ha valgut una estrella Michelin.

Per què hi he d'anar? Dos Palillos és una perfecta fusió entre bar Manolo i barra asiàtica d’alta cuina, un lloc que no té ni taules i on, si no tenen temps, no et van abocant el vi. Reflexió: part de l’estrella Michelin sempre premia el servei, i que ells la tinguin encara posa en més valor les seves fenomenals tapes asiàtiques.

De què va? Jordi Cruz va aconseguir la tercera estrella Michelin de l'Àbac, i amb això el converteix en el restaurant imprescindible d'alta gastronomia a Barcelona.

Per què cal anar-hi? Ha conquerit aquest statuts mitjançant una cuina plena de mestria i sofisticació, per tocar el cel, alhora que plena de respecte per la tradició catalana.

De què va? De la visió intransferible i personal de la cuina catalana de Jordi Herrera, un cuiner/artista d'aquells que es pot dir que és un 'true original', fent servir l'anglicisme. Herrera busseja en la tradició amb estris de cuina inventats, i n'emergeix amb coses noves. És una injustícia còsmica que la Michelin promogui cebiches amb floretes i hagi retirat el guardó al Manairó d’en Jordi Herrera.

Per què hi he d'anar? Herrera es complica la vida amb un menú de degustació/muntanya russa que cal tastar. L'inventor de la planxa faquir o la centrifugadora de carns “busca que l’emoció sigui real, no pas focs artificials”, diu. Amants de la cuina ‘autèntica’ –sigui el que sigui–, no us en malfieu: si hi ha un cuiner d’avantguarda ideal per als amants del capipota i el guisat és Herrera. Un exemple: cruixent de cap de vedella amb curri amb roba estesa. “Anava un dia pel carrer i vaig veure un sac de runa sota un balcó amb roba estesa. I em va semblar tan bonic que en vaig voler fer un plat”. Són cotnes de capipota amb un xic de curri i la mantegositat del verat fumat, disposades en un tendal que forja Herrera al taller. És un cuiner/artista amb els peus a terra.

De què va? L’estil propi del jove xef Jordi Esteve es fonamenta en la qualitat i creativitat amb la tradició de fons. Què tal unes vieires amb tòfona i escuma de peix? (Amb menú per a celíacs). El premi de la seva gran feina és l'obtenció d'una estrella estrella Michelin.

Per què hi he d'anar? Per una excel·lent carta i un menú degustació en què Esteve demostra una sensibilitat per la interpretació del paisatge en forma de plats de la terra i alhora sorprenents, plens de finesa i alhora d'allò més suculents. Exemples a cabassos, prò no puc oblidar el carré de xai amb costra d'herbes de muntanya, lletons i albergínia fumada. I fan menú de migida! Preu assequible per menjar de Michelin.

De què va? Menjars casolans. Ja són pocs els llocs que poden definir-se així, com Can Vilaró. Un històric, un clàssic, un autèntic. Ubicat davant del que és ara mateix l’esquelet del mercat de Sant Antoni (amb les retallades de la crisi, vés a saber quan es podrà disposar de l’elegant estructura), el Sisco i la Dolors reben diàriament com a casa tota una legió de clients fidels que ja saben què escollir. 

Què s'hi menja? Els dilluns hi ha cua, sobretot a l’hivern, per assaborir la seva escudella i carn d’olla, abundant plat únic. Els dimarts el client fidel s’inclina per uns fideus a la cassola gustosos, gelatinosos, i els dimecres són les llenties les grans protagonistes, amb xoriço i cocció al punt. L’arròs a la cubana, un altre plat en vies d’extinció, es pot gaudir els dijous i els divendres. La sessió es pot enriquir, ja sigui amb uns peus de porc gairebé màgics o les mandonguilles que broda en Sisco. I el sábado sabadete, un fricandó de faula. Podem tenir la sort de caure-hi un dia qualsevol i topar amb la tripa i les potetes de corder amb patates, un plat sublim, que aquí és un dels pocs llocs on ha perseverat i ha sobreviscut a tanta novetat culinària efímera.

De què va? Mentre parien el Dos Pebrots –l'Albert Raurich i el seu equip anaven a treballar, tres hores a la setmana, recopilant i ordenant dades a la Bullipèdia. I van decidir aplicar el mètode bullinià –la creativitat sistematitzada a través de catalogació i anàlisi– als llibres de cuina antics, cercant receptes en “la història de plats autòctons –es refereix a l’arc mediterrani –i en d’altres que s’han perdut”. El resultat és un bar de tapes que interpreta receptes de la Mediterrània, algunes de l’època romana, la majoria d’abans de l’arribada del tomàquet i el pebrot, valgui l’antítesi.

Què hi menjaré? Plats que poden semblar bàsics, fins i tot primitus, però en què Raurich aconsegueix extreure el sabor bàsic, primari, fins a quotes sorprenents. Exemples: ceba negra + garum. I sí, les famoses mamelles de truja –una part que ja menjaven els romans– confitades amb greix de pernil. Una explosió de pur sabor de cansalada.

De què va? Carme Ruscalleda, amb dues estrelles Michelin compartides amb el seu fill Raül Balam al restaurant Moments, també és al capdavant del restaurant Blanc, l'oferta gastronòmica més qüotidiana de l'hotel Mandarín. De fet, la xef de Sant Pol de Mar recupera el nom del restaurant 'econòmic' d'aquest hotel de luxe, en mans del malaguanyat Jean Luc Figueras quan va obrir. 

Per què hi he d'anar? Com ja va fer el xef francès, Ruscalleda ha optat per bastir una carta plena de receptes senzilles i fresques, basades en l'excel·lència de la matèria primera i en l'estacionalitat. Seguint la filosofia d'allò local com a universal, en els plats principals de la carta hi trobem una forta empremta catalana, en receptes com els canelons a la barcelonina –amb carn de pollastre, porc i vedella– o una amanida tant mediterrània com la de burrata, tomàquet, alfàbrega i romesco. Ara bé, tampoc no falten les tapes que tot turista a Barcelona s'espera i algun toc asiàtic. Totes les tapes (croquetes, braves, hummus, gyoza, pernil ibèric...) es poden demanar al Banker's Bar i a la terrassa Mimosa. Perquè de fet, Carme Ruscalleda gestiona tota l'oferta gastronòmica del Mandarín.

¿De què va? És a l’antiga Casa Fausto al capdamunt del Carmel, a un salt de barana del parc de la Creueta (ells el fan sovint, per anar a buscar herbes). Als anys 40, Casa Fausto era la darrera parada de l’òmnibus de Vallcarca i va obrir com a bar el 1946. Avui, el menjador segueix essent la cotxera i la cuina és a l’antiga sala d’espera. Al terrat, hi ha un hort on hi planten espècies antigues i herbes aromàtiques. La Roser Asensio i el cuiner milanès Fabio Gambirasi volien fer un restaurant d’alt valor ecològic i sostenible i amb un menjar saludable.

¿I què s'hi menja? La cuina està a l’altura del trajecte i l’encant. Ni les herbes ni les flors que recullen són decoratives: ho demostra un boníssim, melós i lleuger bacallà cuit a baixa temperatura amb salseta de peix i pebrot, aromatitzat amb fonoll marí i verdolaga (sí, mar i muntanya). O un sepionets arrebossats, amb tiretes de llimona caramel·litzada, deliciosos. La carta és curta, sense farciment. El menú de migdia, excel·lent, surt molt bé de preu.

De què va? Quim Manresa i Romain Fornell van decidir reanimar Casa Leopoldo quan estava a punt de morir. Potser –és una idea– els responsables de 'The walking dead' els haurien de trucar per saber quina és la fórmula que pot guarir els infectats. L’aspecte renovat manté el caliu d’abans, amb les mateixes fotos penjades però amb el color renovat.

I què s'hi menja? I de manera intel·ligent, Manresa i Fornell van decidir mantenir l’esperit del mític restaurant que va néixer al Xino i renéixer al Raval amb el rabo de toro, aquell plat que tant li agradava a Germán Gil, el capipota, el bacallà à brás portuguès, el pernil (ara Joselito), el rom i el peix del dia al forn, els calamars a la romana, els arrossos, les croquetes... Les anxoves com a elixir. Tots aquests plats, amb alguna novetat, segueixen sent la marca Casa Leopoldo. Res o tot ha canviat a Casa Leopoldo.

De què va? Xavier Pellicer va tancar el restaurant Celerí, dedicat a la verdura -amb opció a complementar els plats amb proteïna animal- just després de guanyar la Michelin. Per reobrir-lo una breu temporada després a Provença, 310 sota el nom de Xavier Pellicer Restaurant: i va guanyar el títol de Millor Restaurant de Verdures del Món en el concurs We'RE Smart Think Vegetables de We'RE Smart Green Guide, la World 's Best de vegetarians, vaja.

I què s'hi menja? Canvi per seguir igual, més i millor: més espai, i una brasa d'alzina i foc de wok. I què s'hi menja? Doncs experiments de brasa i vegetals com un mitjana de coliflor amb espècies massala. O unes albergínies confitades amb créixens silvestres a les quals es pot afegir botifarra del perol que son una delícia. I un plat com les mongetes tendres amb patates i rossinyols, -amb derivació opcional amb cansalada- ja és un 'must' de la creativitat vegetariana a Barcelona.

De què va? En Marc i la Raquel van anar a muntar restaurants a espanyols a la Xina. I van tornar a Barcelona amb el bagatge d'intentar explicar a cuiners xinesos com s'havia de fer una truita de patates, per exemple. Amb tot un univers de sabors i tècniques interioritzades, també per haver voltat arreu del món, sobretot pel sud-est asiàtic.

Per què hi he d'anar? Els llargs viatges d'en Marc i la Raquel a la cerca de sabors i plaers fan que la carta del restaurant Casa Xica sigui com un passaport llaminer per viatjar des d’una còmoda cadira al Poble-sec. El més fàcil seria dir que fan cuina de fusió. Però es tracta més de la recol·lecció de gustos apresos en terres llunyanes, convertits en plats que agradaran el més exigent dels paladars. ¿Fusió, dèiem? O més aviat la invenció de plats amb un peu a cada riba, que sorprenen per creativitat, però sobretot per sabor. Si fossin escriptors, diríem que tenen la suspensió de la incredulitat a prova de bombes. On heu vist una truita de phad thai? O anguila fumada amb kimchi, ous i truita del pirineu? Plat del dia amb beguda i postres, 9 euros! 

De què va? No és el mateix dir “avui hem sopat en un italià” que “avui hem sopat en un venecià”. Encara hi ha categories! Quan, al Poble-sec, va obrir el Xemei, aquest incís es va fer imprescindible. Els bessons –xemei, en dialecte venecià– Stefano i Max Colombo van portar a Barcelona una cuina transalpina que superava d’una vegada els macarrons a la bolonyesa i les pizzes quattro stagioni. 

Per què hi he d'anar? Perquè hi descobrireu que una altra cuina italiana existeix. Les sarde són la versió veneciana de les sardines escabetxades i aquell baccalà és una brandada sense ingredients làctics. Al Xemei us ho serveixen en un assortit que també inclou un verat al forn i seitons marinats, i que heu de demanar sí o sí per posar-vos en situació. Cosa que, d’altra banda, no us costarà gaire. L’ambient de taverna vintage, la hiperactivitat dels xemei, les cambreres xerraires i uns plats buoni, buoni, buoni són motius suficients per decidir que hi tornareu.

De què va? A Barcelona hi ha una sèrie de xefs/ propietaris d’alta cuina indie –sense l’aixopluc de cap gran germà hoteler– imprescindibles. Dani Lechuga n’és un (la broma d’un xef amb aquest cognom que sobretot cuina carn fa anys i panys que és anècdota).

I si soc vegetarià? Donca canvia de bar. Aquí tot és per comparti, i la cosa va de suc i vici del bo, tècnica i talent. Com uns tacos de picanha –fina com un rosbif– amb foie, on el xili no es carrega la suavitat de la vedella, o un caneló de cua de vaca amb la pasta quasi al dente, i un deliri de melositat a dins.

De què va? El restaurant Xerta, a l'hotel Ohla, abandera l’entrada a l’alta cuina barcelonina del gran desconegut de la gastronomia catalana: el producte del delta de l’Ebre. El xef Fran López, que als 25 anys va aconseguir la Michelin a Villa Retiro (Xerta), ofereix plats on es combina el poder cru de la mar amb la creació gastronòmica.

Què s'hi menja? La carta és curta, molt enfocada al menú degustació, i al migdia n'hi ha un de qualitat-preu espectacular, de dimarts a divendres: aperitius, un entrant, un segon de carn o peix, postres, vi, cafè i petits fours. Ara bé, és en el menú de mar endins de López on es copsa la veritable dimensió de la seva cuina: amb plats com les cocotxes i angules: un plat amb una aroma espectacular.

De què va? Romain Fornell, qui va ser nen prodigi de l'alta cuina a Barcelona, és l'única estrella Michelin d'un cuiner francès de Barcelona. Durant anys a l'hotel Palace, Fornell –propietari del restaurant– el va traslladar a l'Hotel Ohla, des d'on ha continuat la trajectòria d'un restaurant que ostenta una estrella Michelin d'ençà el 2005.

I com s'hi menja? Aquí hi trobareu una cuina plena d'audàcia però amb un esperit clàssic impecable, vehiculada en dos menús degustació. I entre setmana, un menú de migdia, alerta, a 42 € generós: primer, segon, amb begudes, postres i cafès inclosos sense límits.

De què va? Un dels restaurants més antics de Barcelona i, encara ara, lloc de referència pel que fa a bona cuina tradicional de la ciutat. Els canelons trufats de festa major es barallen amb els arrossos i les paelles per veure quin és el plat de més èxit d’aquest establiment.

Per què hi he d'anar? No cal apuntar a l’alta cuina: uns senzills bunyols de bacallà d’aquest local emblemàtic us faran plorar. Els anys passen però ells mantenen el nivell de la cuina i de l'atenció al client. El seu exèrcit de cambrers de la vella escola són d'una elegància i simpatia que, per més anys que fa que hi aneu, sempre recomforta. Aquí hi fan el millor arròs sense closca de la ciutat, el Parellada.

De què va? Un dels primers restaurants bascos que van obrir a la ciutat. Després de l’Irati, l’altra nau insígnia del grup Sagardi és el restaurant del Born, obert el 1998, eons abans que el barri fos l’apocalipsi 'gastrocool' d’avui en dia.

Què hi menjaré? Hi trobareu la seva saviesa en matèria de pintxos i una cuina basca tradicional que reivindiquen amb una execució fina i moderna (el seu bacallà ajoarriero és un petó salat de melmelada de tomàquet). En els darrers anys han afegit la vedella suprema a l’equació: bou gallec comprat als millors escorxadors de la pell de brau.

De què va? El que va començar com un entresolat del Rías de Galicia ha evolucionat en una de les propostes d’alta cuina més personals de Barcelona; ofereixen el millor marisc del món a base d’empetitir la ració.

Per què hi he d'anar? Per les receptes! A més de producte excepcional, quan els matisos dels plats del xef Ever Cubilla –com ara l’amanida de llamàntol, alvocat i maionesa de corall, i les navalles de les Illes Cies amb vinagreta de mostassa i gingebre– envaeixen la teva boca, l’emoció alimenta panxa i esperit.

De què va? El segon restaurant japonès més antic de Barcelona. El primer el va obrir el propietari d'aquest, el sr. Yamashita, quan va venir del Japó a Barcelona per ensenyar arts marcials.

Per què hi he d'anar? Vaixell insígnia del Grup Yamashita, hi podeu demanar un àpat 'kaiseki', màxima expressió de la cuina nipona. “'Kaiseki' és una degustació de plats que es mengen en un sopar important. És un menú degustació, però no forçat pel concepte d’alta cuina sinó per definició: quan diem 'kaiseki' parlem d’un àpat entre sis i quinze plats que inclou verdures, peix, vegetals i un xic de carn, tot producte de temporada. Traslladat a la cuina del Yashima, això significa nou passes delicadíssimes a 69 euros que es mengen en un 'kotatsu' –habitació amb tatami i taules a nivell de terra– d’una planta baixa acabada de renovar. I a fe que meravelles de senzilla precisió com un delicat i saborós tofu arrebossat amb caldo de peix o l’ou quallat amb wakame i cranc són alta cuina.

De què va? Una taverna veneciana que reivindica la cuina italiana més enllà del binomi pasta (amb salsa) i pizza. A tocar de la Boqueria, aquí els ingredients són seleccionats amb cura.

I què demano? Doncs per exemple, sardines 'in saor', una espècie d’escabetx un pèl més dolç. Una delícia! Bacallà 'mantecato' (similar a la brandada) genial. El millor que podeu fer per acompanyar-ho és servir-vos una copa de 'prosecco', que animarà l’àpat i arrodonirà el plaer de gaudir de la meravellosa cuina veneciana.

De què va? Des de fora, costa d'imaginar que rere la façana d'un bar a la Zona Franca s'hi amagui un dels millors restaurants de Barcelona, però així és. Obert com a granja i xarcuteria l'any 1974, la cuina de la matriarca Olga va posar les bases d'una alta cuina de barri d'immillorable producte que va ha fet un pas més enllà amb la segona generació, la dels seus fills Borja, Guillermo y Patrícia Sierra.

I què hi menjo? Hi trobareu plats de cullera amb una forta influència basca -Borja va treballar al Zuberoa d'Hilario Arbelaitz, un dels seus mestres- i sobretot un enginy i creativitat que fan que sobrepassin la tradició pero en mantinguin l'esperit. Amb un peu en la creació i un altre a la cuina de sempre, però sempre amb intenció i material gurmet. Exemple del primer cas, lluç amb suc d'espàrrecs, 'amontillado' i cloïsses. Del segon, canelons de Sant Esteve amb beixamel de tófona. I si no us voleu trencar al cap, un dels millors plats de capipota que mai menjareu. Els esmorzars també són superlatius.

De què va? És reconfortant trobar indrets com Le Cucine Mandarosso, un petit local que els cursis dirien que fa olor de nonna, i els no tan cursis, de cuina italiana. El local, a més, té un encant molt genuí i una decoració que et convida a la felicitat.

Què hi menjaré? Del menú de migdia vam elegir un salmó marinat per compartir com a entrant –les racions són generoses–, i va resultar magnífic. Era un llom de salmó i la textura era com la de la mantega. De segon vam triar uns nyoquis amb tomàquet, ricotta i albergínia, i una pasta del dia condimentada amb crema de nous. Dues delícies, els nyoquis, mòrbids, la pasta, al dente, no “a la muela”, com deia el meu sant pare, i les salses, subtils. Per postres, vam prendre una pannacotta amb fruites vermelles

De què va? Calent, calent, calent: els bessons Colombo, Stefano i Max s'han fet càrrec de tot el menjar i beure de l’hotel Casa Bonay. Obren el King Kong Lady i tanca l’Elephant, Crocodile, Monkey d’Estanis Carenzo. Un cap de simi és el mascaró de proa en aquest centre 'alcoòlic' de Barcelona. 

I què s'hi menja? Producte de temporada nu de proximitat brutal amb un gir asiàtic, però com diuen, això és un bistro pical, riuen. I vins naturals, esclar. D’Àsia a Sud-amèrica i Àfrica, sense barreres, però a més del xili, tenir la suavitat d’herbes i fulles. Marxeta picant al límit de la coça picant, alleugerida. I amb salses per sucar-hi pa (un exquisit pa 'paratha' indi de la casa, similar al 'nan' però fregit). Un magnífic exemple són uns lletons a la brasa, amb pebre de Sichuan, escalunya i créixens. O el cranc mutant: de closca tova i arrebossat. I els plats principals són generosos! 

De què va? El restaurant Zero Patatero és una de les obertures de restaurant més interessants del 2019. “Som un xic punks i bojos. Buscant el nom, vam veure que anàvem de cap al zero. Cuinem producte de km 0, volem generar zero residus i tenim vins amb zero sulfits”, explica un dels propietaris i cap de sala, Gonzalo Rivière.

I què s'hi menja? Plats treballadíssims, fins i tot d’una complexitat al·lucinant, però sense el rotllo autocomplaent-masturbatori de ‘mira tot el que li puc fer al moniato’. Munten i desmunten el producte, i en bifurquen les possibilitats en receptes que disparen el seu sabor. Avorrida, la coliflor? En rosteixen el tronc. I amb la part de les flors aconsegueixen una crema amb praliné salat d’ametlla torrada. També fan uns al·lucinants –i sacrílegs per a un italià, puntualitza Marongiu– espaguetis a la carbonara sense pasta, amb fideus de carbassa, escuma de parmesà i ou d’Orrius. 

De què va? L'espai és una bogeria: mil metres quadrats de jungla, on les taules són illots en un canal d'aigua, amb peixos i tot. El cuiner cambodjà Ly Leap va voler reproduïr en aquest restaurant gegantí l'ambient i la sensació d'un poblet vietnamita, amb una cabana dins del local inclosa.

Interiorisme apart, val la pena? Per descomptat. Som davant un deliri de tapes d'inspiració asiàtica, en què Ly Leap juga virtuosament amb les espècies, els cítrics i les herbes aromàtiques. Plats com el 'dim sum' rosa del desert, farcit de carn, gambes i herbes cuites al vapor amb salsa de soja dolça són un clàssic.

De què va? Els tres amics del temple del ramen Koku Kitchen, el Mark, el Ross i el Bobby (dos irlandesos i un suec), van fer un pas lògic molt ambiciós: obrir el Koku Kitchen Buns, Gyoza and Ramen, especialitzat en els tres plats asiàtics del seu llarg nom. Junts però no embolicats: a la planta de dalt hi trobarem l’entrepà asiàtic i a la d'abaix els ramen i 'gyoza'. 

Què s'hi menja? Tenen quatre receptes d’aquest entrepà lleuger, fet al vapor. Es tracta de farcir-lo amb porc rostit, envinagrats (cogombre, fonoll i api) i mossegar. A part dels 'buns', tenen una bona oferta de plat calent amb arròs, els 'don' –fenomenal el donburi vegetarià– i un menú de migdia de qualitat-preu immillorable: beguda, amanida i principal amb dos 'buns' o 'don' i postres casolanes i porcotes. A la part del soterrani, el Gyoza i Ramen, doncs hi trobem precisament això. I la teca i el local –imita una estació de metro, en referència als bars de Tòquio– s’ho valen: tenen cinc menes de gyoza i set ramen, tot amb una qualitat altíssima. 

De què va? Igueldo figura a les agendes dels bons paladars com un punt de referència de cuina clàssica amb tocs de modernitat, que s’agraeixen per no excedir-se en les pretensions ni en els rebuscaments. La seva cuina, de fort accent basc, la dirigeix magistralment Gonzalo Calvete amb l’altra propietària, Ana López, que exerceix d’òptima sommelier i cap de sala.

Què s'hi menja? La cuina proposada i sobretot l’existència d’una graella de carn i una altra de peixos, ens remet a les bones taules basques. Si bé la gran majoria dels seus adeptes van directament a la costella d’Oiartzun, amb bol d’amanida i pebrots del piquillo, la seva proposta és una combinació d’enginy i bon gust.

De què va? Un exemple de fusió amb coneixement de causa –limeña!– és el que trobem al restaurant Nomo. El sushimaster Nao va arribar a Barcelona amb mentalitat ortodoxa, i els germans Molina a poc a poc el van anar convencent de les virtuts del mestissatge culinari. “La cuina japonesa i l’espanyola tenen en comú el màxim respecte als gustos, no els maseguen, diu.

És bo? Em sorprendrà? Cada dijous és dia de proves, i es fan tests de coses com un nigiri flamejat d’anguila del delta de l’Ebre –brutal!– o un maki de llagostí en tempura, salsa huancaína – habitual de la cuina criolla del Perú–, i olivada. En Nao és un dels cuiners japonesos de Barcelona que millor entén la cuina catalan, i ho demostra amb plats com el ngiri de foie de l'Empordà flambejat.

De què va? Busques un restaurant amb un punt romàntic per la zona del Born i la Ribera? Aquest italià passa el llistó de sobres, tants pels migdies curosos com per a una nit romàntica.

Què demano? Aposta per primers com la 'burrata' fresca o la parmesana, i per segons com les 'linguine' amb cirerols i alfàbrega o els 'pappardelle al ragù'. Si ho regues amb un bon vi, tot ja només resta a les vostres mans per tal que una cita en aquest encantador restaurant italià sigui un èxit.

De què va? L’Escale és un bistrot de veritat. El cuiner, Julien Rivoiron, i els seus companys a la cuina, Christophe Almodovar, i a la sala, André Despacha, tenen unes credencials immillorables: són de Lió, la capital gastronòmica de França, i tenen experiència tant en cuina popular tradicional com en estrelles Michelin: 

Val la pena? De caps! Al seu menú de migdia (17 €) hi trobareu meravelles quotidianes com un puré de coliflor amb bacallà semicuit i tàperes o el premsat de cua de toro amb purè de salsifins, rave picant i llavors de mostassa en vinagre. Dos primers i dos segons, a triar. I de nit disposen d'un menú degustació sorpresa amb sis plats per 43 €, així com una carta durant tot el dia de terrines, rillettes (de galta de porc, per exemple!) i croquetes franceses (de formatge reblochon!) de fabricació pròpia. També us hi podeu firar vins a copes ben triats a preus simpàtics.

De què va? El Cañota és un bar de tapes marineres d'inspiració gallega amb molt bones referències. Es tracta del germà petit del reputat Rías de Galicia, un dels grans restaurants gallecs de la ciutat i de l'Estat. 

I què s'hi menja? Peix i marisc, patates braves, pop a la gallega, amanida russa, canyes de cervesa i vins... L'oferta del Cañota és la de tota la vida però amb l'afegitó d'un puntet juganer de creativitat. Tot de la millor qualitat i en un local desenfadat per resoldre un àpat de celebració o el sopar després de sortir del Lliure, el Mercat de les Flors i del BTM, que li queden al costat.

De què va? A la Chinatown barcelonina, a tocar de l’Arc de Triomf, hi ha un restaurant xinès que els entesos han arribat a considerar el més xinès de Barcelona. El Chen Ji és un local autèntic, sense ornamentacions artificioses, amb uns plats preparats amb exquisidesa i seguint les tradicions autèntiques d’una cuina riquíssima, ara esborrada per la moda de la cuina japonesa. La clientela del Chen Ji és majoritàriament xinesa. Una garantia de seriositat.

Què s'hi menja? Això és un viatge de cinc estrelles a un preu de low cost. Al Chen Ji no hi ha ni un arròs tres delícies, ni altres hòsties sobreactuades d’una falsa orientalitat. Al Chen Ji, les tallarines són fetes a mà, molt ben condimentades, per exemple, amb verdures i vedella amb anacards, i les guo tie són una delícia. Qui vulgui tastar rareses quotidianes com la medusa de mar o les llengües d’ànec, només les ha de demanar a un cambrer que va i ve com una bola de drac. Jo dubtava. L’oferta és extensíssima.

De què va? El germà més modern del Shunka (que per cert és potser el millor local de sushi tradicional de Barcelona) és el primer restaurant japonès que va rebre una estrella Michelin a Espanya.  

Sushi Michelin? Val la pena? La cuina és estratosfèrica, però aquí la grandesa ve donada pels nigiris: surten directament de les mans de Hideki Mtsuhisa i arriben a la nostra boca sense alteració en la temperatura. I s’hi desfan amb tots els gustos potenciats. És una cerimònia on es controla exactament el tall del peix, la quantitat d’arròs i la textura. I fan d’aquest un lloc absolutament ineludible per a qualsevol amant de la cuina japonesa.

De què va? Si pregunteu entre els amants als restaurants bascos, molts us diran que Taktika Berri és, possiblement, el millor basc de Barcelona; i els seus pintxos no desmereixen gens ni mica aquesta reputació.

I què hi menjaré? Són oriünds de Sant Sebastià i disposen d’uns 25 pintxos entre freds i calents. Són clàssics, senzills, de tota la vida: truita de bacallà, xistorra, la Gilda, lluç arrebossat, un insuperable bacallà amb pebrot... I com que per als cobejats calents us haureu de guanyar terreny a lluita de colzes, us recomanem una especialitat freda: el de remenat d’ou amb pebrots del piquillo i all.

De què va? Cuina catalana tradicional vista des del punt de vista de l'alta gastronomia, a càrrec de Nando Jubany, cuiner Michelin dedicat en cos i ànima a la tradició.

Què demano? Les croquetes del rostit, l’ensalada russa i els calamars a la romana són una excel·lent targeta de presentació del que arribarà. El farcit de les croquetes, melós i gustós, i l’ensalada russa es podria dir que són dels millors de la zona de l’Eixample. O uns canelons trufats de festa major, creació de Nando Jubany uns dels millors de la ciutat. De beixamel, la correcta; i en lloc d’un farcit que no faci olor i només tingui gust de pollastre o de foie gras, un de carn rostida, comme il faut. I cal tastar el seu fricandó amb patates fregides.

De què va? En Max Morbi –'mòrbid' vol dir “blanor delicada”, gran nom per a un pizzer– és un ferm defensor d’una nova manera de fer pizza: “La pizza és sobretot textura. Cal un bon equilibri amb el gust, i som partidaris de portar-la al terreny de l’alta panificació”. Ells són italians, però van “descobrint tot allò que et diu la tradició que no has de fer”.

Pizzes estranyes o què? No necessàriament, més aviat boníssimes. Hi fan tres masses (a partir de massa mare i moltes hores): la clàssica, fina i cruixent, una d’espelta integral i la Pala. Aquesta darrera, una rectangular per compartir, en porcions. Tireu- vos-hi de cap: l’alveolat cruixent i la delicadesa de receptes com la de crema de carxofa les fan quasi etèries (però saboroses!).

L' esmorzar tardà s'ha estés per Barcelona amb infinitat d'ofertes i combinacions. No te'n perdis cap amb aquesta llista.

Els restaurants que us posaran al plat bona teca per un bitllet blau, o menys

Els millors restaurants de Barcelona per menjar sa i verd

Els restaurants japonesos per menjar el peix més fresc, el tall més fi i l'arròs fet amb més cura

El millor gra de la ciutat

Gaudeix dels productes més frescos en aquesta selecció de restaurants

13 restaurants per impressionar noves conquestes i conquerir parelles poc impressionables

Les barres amb més poder d'atracció de la ciutat: per menjar, beure i gaudir de la vida!