Proliferen sobretot pels barris de Gràcia i el Raval reformat i les llueixen ambdós sexes, complementades amb roba orgànica, menjar macrobiòtic i bicicleta sense publicitat. El porret és optatiu. S’hi poden afegir extensions de colors. L’artista Karol Bergeret n’és la reina.
Diuen els entesos que dura de tres a cinc mesos, depenent de l’estil de vida de la clienta. És a dir, que si no et dutxes deu durar més, però no creiem que l’objectiu sigui fer-se passar per una japonesa llardosa sinó per una model de Tòquio ben llampant i exponent de la delicadesa.
És una pasta que sol deixar el cabell vermellós a totes aquelles dones entrades en els quaranta que encara es resisteixen a caure en mans de la dictadura del tint químic i agressiu. L’avantatge que té és que marxa amb unes quantes rentades. Deixa les piques dels lavabos casolans fastigoses.
És el següent pas després de la henna i és el que provoca un fenomen paranormal: la població femenina morena de més de 50 anys d’aquest país es torna rossa per art de màgia. No és una defensa de la raça ària. Un color claret camufla més bé els cabells blancs.
L’última etapa d’aquest món del tint està protagonitzada per aquests tons lilosos i blavencs que fan que algunes de les iaies del país competeixin en agosarament amb els més moderns del Sónar. Arriba un punt en què els extrems es toquen i aquest n’és un bon exemple.
El millor lloc per agafar idees de pentinats de Barcelona és el museu que té muntat Raffel Pagès a partir de la seva col·lecció d’objectes relacionats amb aquest ofici. És a la rambla de Catalunya, 99, i aplega quatre mil peces. Hi ha curiositats, com un postís de la princesa Grace Kelly.
Tant se val llarg o curt, arrissat o llis, natural o tenyit, el cas és que el pentinat et costi un ull de la cara i això es noti. Els més coneguts d’aquesta gamma són Llongueras i Iranzo. Hi ha qui hi va cada setmana i hi ha qui es reserva només per al dia del seu propi casori.
Qui ho havia de dir, però han tornat a estar de moda. Ara veurem com tots aquests joves amb barba que han poblat les ciutats passen l’estiu calorós de Barcelona. Per ara s’han pogut estalviar molts mesos d’afaitat, però tanta exhibició testosterònica suportarà les temperatures de l’agost?
És un clàssic del camuflatge de la calvície que ha estat altament ridiculitzat per còmics amb poca imaginació. Ves que han de fer els calbs que encara no han descobert que el cap pelat pot arribar a ser infinitament més sexi que una cabellera amb falses pretensions!
Aquest hivern hem detectat al metro alguns joves autòctons aïllats que han provat de posar-la de moda, però curiosament la tendència no ha acabat de reeixir, tot i l’augment generalitzat d’autoestima que s’està detectant darrerament entre els catalans. Tampoc no ens passéssim.
Poetes, feministes, emprenedors, activistes antisistema i fins i tot personatges manga. Aquests joves ens inspiren per rebel·lar-nos contra el sistema establert El més vist 10 edificis d'arquitectura singular Els edificis que han marcat tendència entre els arquitectes de tot el món Barcelona és un aparador arquitectònic inacabable. Tota la ciutat, des de la cantonada més insignificant, dibuixa un mapa de 2.000 anys de problemes i solucions. La història de Barcelona es llegeix a cada rajola: des del modernisme de la burgesia opulent fins al barraquisme del Carmel, dels nínxols on s'adotzenava la classe treballadora fins a les grans infraestructures faraòniques. Perquè, contra la voracitat del totxo pel totxo i la tendència, tan catalana, de tapar els problemes amb formigó, a Barcelona sempre hi ha hagut moviments a contracorrent, com el GATCPAC, arquitectes preocupats per obrir horitzons, per repensar la ciutat i reformar-la des d'un urbanisme integrador. Hem volgut fixar-nos en petits edificis on s'hi han fet grans revolucions. I per fer-ho, hem parlat amb arquitectes joves (Carles Enrich, David Bravo i el col·lectiu MAIO) que han seleccionat deu intervencions intel·ligents que han fet de la ciutat un lloc millor. No són els edificis més famosos, ni els més sorprenents, ni estan signats per cap estrella de rock. Hi ha exemples de reutilització d'espais, d'adequació i nous usos a fàbriques centenàries. El reciclatge i la conservació de la memòria arquitectònica és tendència ar
Les pastilles Juanola, el Chupa-chups, la bomba de la Barceloneta... alguns invents fets a Barcelona que ens fan la vida més agradable! Els barcelonins podem presumir de moltes coses, inclús d'invents! Alguns dels que us mostrem no estan dotats d'una gran ingeniería, però segur que en més d'una ocasió us han fet la vida més fàcil o agradable. Aquest és el Top 10 dels invents barcelonins més populars. En coneixeu algun més? Pastilles Juanola Van néixer el 1906 al barri de Gràcia i des d’aleshores han servit perquè no fem mal alè i evitem atacs de tos als concerts. Poden arribar a ser font de conflicte. Quan n’ofereixes, en lloc d’una, sempre en cauen massa al palmell aliè. Convé no recuperar-les, queda lleig. T-11 Invent postindividualista integral per aprofitar al màxim les targetes de transport. Un cop t’has polit els deu viatges, has de deixar el bitllet en una parada perquè algú altre se’n beneficiï. També pots enviar un tuit per avisar on és, però corres el risc de ser un sant i anar al Cel de la Forcades. Setrillera Marquina I per no perdre oli, les setrilleres inventades per Rafel Marquina, el 1961. Encara triomfen per les cases perquè és cert que no degoten, tenen una base a prova de maldestres i són fàcils de reomplir. Què més volem? Llums, paneres, coberts... doncs Marquina també en va inventar. Ictineo Ep, que no només som un poble de cuinetes, en el rànquing també hi tenim un senyor submarí inventat pel figuerenc Narcís Monturiol. Va ser
Jaume Sisa, Serrat, Margarida Xirgú, Quimet i Quimet... Repassem alguns dels noms que formen part de la història del Poble-sec La història d'un barri la forgen els seus carrers, els comerços i el teixit veïnal, i també aquells veïns il·lustres, famosos per diversos motius, que han situat el barri al mapa de l'imaginari col·lectiu. Aquests són 10 dels herois del Poble-sec... N'hi ha molts més! Jaume Sisa El cantant galàctic diu que la seva pàtria és el Poble-sec, concretament la part alta del carrer del Poeta Cabanyes. Hi jugava i hi somiava de petit, i no ens estranyaria que encara hi jugués i hi somiés de tant en tant, alguna nit, tot esperant el sol, perquè en Sisa és un home de principis. Joan Manuel Serrat S’ha guanyat el títol d’‘El noi del Poble-sec’ perquè ha sabut captar l’essència popular del barri amb les seves cançons, si no, d’on surt La Carmeta que passeja pel Paral·lel amb el seu gos ple de sarna o El drapaire que, de carrer en carrer, de taverna en taverna, remuga de la canalla? El meu pare Nascut a Vilà i Vilà, no era cantant sinó ginecòleg, però estava fet tot un artista conceptual i després de cada part que li tocava assistir a la matinada es fumia un parell d’ous ferrats amb sobrassada, fos l’hora que fos. No em direu que no és una bona desconstrucció metafòrica de la vida? La mare de Los Morancos Sí, la mare que els va parir va néixer al barri, però no ho poden dir gaire perquè si cauen sota la sospita de tenir gens catalans perdr
Artistes, treballadores, docents i polítiques. Deu dones amb personalitats irresistibles que han donat guerra (i el do de pit) En aquest Top 10 trobareu dones amb carisma de diferents perfils i ideologies que han estat reconegudes per la seva tasca. Homes i dones, inspireu-vos-hi! Ada Colau Ens agrada la seva empenta, la seva determinació a l’hora de cridar que “sí que es pot”, la seva tenacitat i, fins i tot, les seves llàgrimes per la ràbia que fa que el món no sigui més just. S’ha convertit en la líder dels que creuen que això no és una crisi sinó una estafa. Teresa Forcades Amb les idees antisistema que té encara no s’entén que continuï portant l’hàbit de monja, però ella creu que sí que es pot fer la reforma des de dins. De carisma, no li’n falta. La gent torna ben il·luminada dels seus tallers al monestir de Montserrat. Ho puc certificar. Itziar González Va dimitir de la política municipal ben farta de corrupteles impresentables, i ara amb les seves eines d’arquitecta, sap explicar molt bé com construir una societat a mida de les persones. I ho explica tan clar que un arriba a pensar que sí, que sí, endavant, que es pot. Federica Montseny Només cal veure les fotos dels seus mítings i sentir-li la veu gravada per comprovar la força d’aquesta militant anarquista i ministra de la República. Ella també va creure que es podia. Va morir a Tolosa, on va exiliar-se sense deixar ni un dia de lluitar per les seves idees. La ben plantada Per compensar tanta anarquia, hi posarem la
Discover Time Out original video
