Els 6 secrets millor guardats de Barcelona

Doncs sí. Una amiga meva fa cinc anys que aparca la bicicleta en la mateixa barra de ferro davant de casa. «No és un fanal ni un arbre. És una barra de ferro. I no hi ha cap aparcament de bicicletes en 200 metres» precisa. I es veu que encara que la bicicleta no tinguin identificació, la Guàrdia Urbana –mitjançant una grua privada– se li van emportar el vehicle fins al dipòsit del carrer de Badajoz. «Em van clavar una multa de 60 euros i em van trencar el cadenat. És a dir, 30 euros més». Quan aquella urbana veterana que sempre és a Passeig de Gràcia us diu, amb males puces, que traieu la bici de la barana del metro, no us ho preneu a broma.

Abans de passar a formar part de Barcelona, Gràcia fou una població independent amb la categoria de vila, del 1850 al 1897. I per mantenir aquesta denominació, els interessava tenir el màxim de carrers possibles. Així que és per això que el carrer de Sant Lluís es converteix en el carrer de la Perla, i el de l'Encarnació es converteix en el carrer de l'Or, sovint quan els parteixen els torrents. I quan la vila va ser assimilada definitivament per la ciutat, els propietaris dels terrenys es van dedicar a urbanitzar i a posar nomenclàtor al lliure antuvi, un fet que tampoc va contribuir a ordenar massa el laberint gracienc.

En Felip (rei) en el darrer Mobile World Congress va decidir passar la nit al Palauet Albèniz, suposadament per enviar als catalans un missatge de proximitat. Veient com ha acabat la peripècia de 'Mangarín' (sis anys de presó) i esposa (ha de tornar 268.000 euros) és de calaix preguntar-se: ha canviat l'Ajuntament la clau del pany del Palauet? No m'estranyaria que el cunyat de dos metres decidís entrar d'estranquis a fer nit per la cara. L'altre pregunta és: es pot visitar aquest magnífic exemple d'arquitectura noucentista, decorat amb pintures de Salvador Dalí? La resposta és: NO. Només els jardins, els matins de cap de setmana. Que per alguna cosa la monarquia és l'única institució d'origen diví mantinguda amb calé públic. Tot i el caràcter públic del monument, fer-lo servir per a una sessió de fotos costa uns diners que no són pocs (tot i que a nosaltres Protocol de Barcelona, i de retruc la Casa Reial, ens va donar accés gratis. Gràcies!).

Doncs la veritat és que el nom té la seva gràcia. En el seu origen, alguns membres del grup es reunien en la seva adolescència en un abocador al Torrent de les Baus, al moianès, on hi sovintejaven les fures que cercaven menjar entre la brossa. Baus vé de Balç, que vol dir torrent.

Una situació clàssica del metro, ara que s'ha acabat la treva turística, és trobar-te amb grups de turistes confusos, intentant picar el bitllet com ho farien a Berlín o a París i trencant-se la cintura avançant pel torn equivocat (mentre un local s'espera amb cara de pomes agres, bitllet en mà). És així per això: el 1990 es va començar a substituir l'entranyable targeta resistiva –la cartolina que la cancel·ladora es menjava viatge a viatge) pels torniquets giratoris de banda magnètica. Però els dos sistemes van haver de conviure durant un temps, i per tant la maquinària havia de ser compatible. De fet les validadores van continuar sent les mateixes, amb la part sòlida del moble situada a l’esquerra, de la qual sortia el torniquet giratori. Les validadores de portes lliscants van ser dissenyades des de zero i, per lògica, tenen la ranura per introduir el títol de viatge a la dreta. Aviat seran l'espècie validadora dominant.

Doncs per la façana moderna de ferro i vidre podríeu pensar que això és una distribuïdora de vins 'cool' o una empresa d'aquelles que es dediquen a la impressió i distribució de pòsters de concerts. Doncs no. Són una empresa que es dedica a la fabricació de tecnologia per a la conservació de cadàvers i a l'esterilització. Si us cal una nevera gegant per a conservar un cadàver, una taula d'autòpsia o una nevera per a contenir un virus molt infecciós, heu de trucar a aquesta gent. I per cert, Matachana són uns dels agents principals del gremi a nivell internacional.