La Barcelona absurda

No deixa de ser irònic que 'El meu oncle', de Jacques Tati, crítica ferotge de les ocurrències de l’arquitectura contemporània, sigui la pel·lícula favorita de molts arquitectes moderns. No sabem si és el cas de l’autor de l’actual seu de la Filmoteca de Catalunya, però no es pot descartar que s’hi inspirés quan va decidir que, per baixar a les sales de projecció del soterrani, els espectadors gaudirien d’unes magnífiques escales mecàniques, però que, per sortir-ne, caldria que pugessin per una costeruda i llòbrega escala amb 42 esglaons analògics. O esperar que es buidi l’ascensor de 13 places d’una filmoteca amb 555 butaques.

Les escales mecàniques de la Filmo tenen miralls perquè, segons deia l’arquitecte, l’espectador se senti també actor protagonista. La idea es repeteix a la gran coberta dels nous Encants Vells, reflectant “per fer evident la relació mercat-ciutat”. Els miralls tenen la seva gràcia, però no calia tanta bajanada conceptual i condescendent per justificar-los. L’esforç mental es podia haver reservat per a coses més pràctiques. Si vols una coberta contra el sol i la pluja, no la posis a 24 metres d’altura i sense laterals, que t’hi entraran a dojo quan caiguin de biaix. És el que té fer arquitectura en un planeta amb atmosfera que gira al voltant d’un estel.

Les topades dels arquitectes amb els fenòmens de la natura són habituals. Ja va passar a Ricard Bofill quan va projectar el Teatre Nacional de Catalunya. Es va repassar tots els apunts d’estudiant dedicats a l’ampul·lositat grecoromana, però es va oblidar de donar un cop d’ull a les notes sobre la propagació del so i altres subtileses físiques. El resultat va ser un coliseu neoclàssic d’aspecte espaterrant, però amb una Sala Gran massa espaiosa, difícil d’emplenar, i amb una acústica plana i seca, on és difícil sentir els monòlegs i els diàlegs a viva veu. La relliscada ha requerit constants obres de millora i l’amplificació dels actors.

Barcelona va tenir durant segle i mig un carrer del Duc de la Victòria, d’homenatge al general Espartero, que el 1842 va bombardejar la ciutat. Des del 2007 és el carrer del Duc, a seques, en una modificació que no ha acabat de fer net del tot. En canvi, el Secretari Coloma, introductor de la Inquisició a Catalunya, perviu sencer a un carrer de Gràcia. No ha estat víctima encara dels periòdics replantejos toponímics, com el de la Transició, en què a més es van començar a catalanitzar els noms. En alguns casos, amb una normativitat delirant de tan ultra. ¿Era necessari convertir el carreró de Sarrià dedicat a la ciutat canària  d’Arrecife en el carrer de l’Escull?

Un passejant ressegueix embadalit dues línies blanques del terra, quan de sobte el desperta el timbre histèric d’un ciclista, que reclama que compleixi el punt 2 de l’article 14 de l’ordenança de circulació i deixi d’entorpir el carril bici de la vorera. A un ciclista se li acaba el carril segregat, però dubta si pujar a la vorera, per por que algun vianant l’acusi d’incomplir la segona part del punt 6. Quan el 1990 es va iniciar la xarxa de carrils bici de Barcelona, a algun geni se li va ocórrer que no només es guanyaria espai als cotxes, sinó sobretot a les voreres. Des d’aleshores, guerra oberta entre ciclistes i transeünts. Alguns conductors encara riuen per sota el nas.

Per acabar d’adobar les voreres barcelonines, hi trobem també les terrasses de bars i restaurants, un clàssic mediterrani de volàtil regulació. Fins al 2013, els criteris variaven a cada districte. Des de l’any passat, es regeixen per una nova ordenança, unificada, però que no s’aplica a algunes avingudes i places, entre elles les més turístiques. Mentrestant, els locals de barri fan mans i mànigues per complir una normativa exasperant de tan exhaustiva, amb grans pensades com prohibir els tendals fixos amb publicitat en una ciutat on moltes terrasses tenen tendals fixos finançats gràcies a la publicitat. Ara els més murris la tapen amb pintura per evitar-se el disgust d’una sanció.

La Instrucció d’alcaldia relativa als elements urbans estableix una vintena de requisits per al cadiram dels espais públics. Va plena de mides, proporcions i materials, però no fa cap referència a la distribució, moltes vegades d’allò més desconcertant. Hom pot comprendre que en les zones cèntriques hi posin només cadires unipersonals, i no pas bancs, no fos que un pidolaire s’hi estirés a dormir o dos guiris hi forniquessin en la postura del missioner. Costa més d’entendre, però, per què sovint les púdiques cadires es col·loquen de dos en dos i en sentit oposat, cosa que obliga els que s’hi asseuen a donar-se l’esquena. ¿Xerrar mirant-se a la cara tampoc no és cívic?

Defecar a la via pública a Barcelona, si t’enxampen, surt car: uns 250 euros si descarregues en un carrer normalet i entre 750 i 1.500 euros si et dóna per cagar-te en la Sagrada Família, o en qualsevol altre monument multitudinari, tal com estableix l’ordenança del civisme del 2005. Pixar o escopir tampoc no surten gratis. Amb tot, el recaptat amb les sis mil i escaig denúncies anuals no cobreix ni la meitat dels dos milions que l’Ajuntament destina a la neteja d’efluvis. És el preu de tenir moltes disposicions cíviques però pocs lavabos públics en una ciutat on cada any circulen més de nou milions de bufetes, entre indígenes i turístiques.

El barceloní disseny esquena contra esquena comença a fer fortuna també fora de la ciutat; potser no en l’àmbit internacional encara, però sí en el suburbà. A Sant Andreu de la Barca, per exemple, hi ha un parc públic on es poden practicar el bàsquet i el futbol autistes, modalitats en què els equips rivals mai no poden competir, ja que les cistelles i les porteries, en comptes de ser als extrems de la pista, encarades, són al mig, en direccions contràries. És un disseny inútil, que no permet jugar-hi cap partit, però de notable estalvi, ja que només cal un suport per a les dues cistelles i una única porteria de futbol central, de dues cares i amb la xarxa compartida.

A les tres pistes de bàsquet del parc de la Solidaritat d’Esplugues de Llobregat les cistelles sí que són a l’extrem, però només en un; a l’altre, no n’hi ha, per allò d’evitar les avorrides instal·lacions reglamentàries. A més, en aquestes pistes no tot és ineficàcia, també hi ha l’emoció del perill, gràcies a una versió fitnes de les escales trencafèmurs de les places dures barcelonines. Les tres pistes estan col·locades una al costat de l’altra, sense separació, en un pendent esglaonat. Així que, en provar que la pilota no surti per la banda, pots caure sobre un jugador d’una altra pista o, si vas molt embalat, directament a la rasa de la Ronda de Dalt.