El mateix apartament on va néixer Francesc Pujols i on van viure Ocaña i més tard Lluís Llach és la seu de la Fundació Setba, un espai dedicat a l’art i la cultura que reivindica el passat i el present de la plaça Reial. El 2017 van fer 10 anys i per commemorar-ho han dedicar una exposició als il·lustres habitants del número 10 de la plaça Reial. Ja es pot consultar el seu projecte més recent: La memòria de la plaça; un arxiu digital amb el material que la Setba ha recollit durant anys.
Per explicar la història de la plaça Reial ens hem de remuntar al primer terç del segle XIX, quan encara no era ni plaça ni reial sinó el convent de Santa Madrona, dels caputxins, que es va salvar de la crema de convents del 1835. Més tard el convent es va fer servir com a escola, l’església com a teatre i finalment tot es va desmantellar i s’hi va aixecar la plaça Reial –el nom feia honor a Ferran VII–, projectada per l’arquitecte Francesc Daniel Molina Casamajó, que va guanyar un concurs públic convocat per l’Ajuntament. El projecte va consistir a crear una plaça rectangular porticada, una versió de les places majors espanyoles, connectada per carrers i passatges, amb edificis de façanes isabelines, balcons alternats amb pilastres i balustrades: havia de fer goig. Al centre van instal·lar-hi la font de ferro de la prestigiosa casa Durenne de París, amb les seves Tres Gràcies, Aglaia, Eufròsine i Talia, deesses de l’encant, la creativitat i la fertilitat. Van omplir la plaça de palmeres i van completar-la amb els dos fanals de Gaudí coronats pel casc de Mercuri amb dos dracs que s’hi abracen.
La plaça Reial, com tants altres espais públics de la ciutat –de qualsevol ciutat– mai ha estat el que el poder volia que fos. Mai ha estat un nucli burgès, o almenys no només. La plaça Reial ha estat i és un espai imprevisible. “Un resum de tot Barcelona”, diu la Patrícia Radovic, gerent de l’Associació d’Amics i Comerciants de la plaça. Un espai d’il·lustres barcelonins, de malfactors, de nouvinguts, de mariners americans de la sisena flota, d’artistes de carrer i, en definitiva, de la gent que hi viu, hi treballa, la visita i la sent seva.