Tot el que has de saber de la plaça Reial

El mateix apartament on va néixer Francesc Pujols i on van viure Ocaña i més tard Lluís Llach és la seu de la Fundació Setba, un espai dedicat a l’art i la cultura que reivindica el passat i el present de la plaça Reial. El 2017 van fer 10 anys i per commemorar-ho han dedicar una exposició als il·lustres habitants del número 10 de la plaça Reial. Ja es pot consultar el seu projecte més recent: La memòria de la plaça; un arxiu digital amb el material que la Setba ha recollit durant anys.

El 9 de gener del 1960, un quintet liderat pel pianista Tete Montoliu inaugurava el Jamboree; en zulú, ‘reunió de tribus’. Pel seu escenari hi ha passat el bo i millor del jazz: Chet Baker, Bill Coleman, Kenny Brew... Des del 1993 el local és propietat del grup Mas i Mas, que va implantar el concert diari (cada dia hi ha dues actuacions) i el club d’R&B i hip-hop en què es converteix a partir de mitjanit. El pis superior del mateix local acull los Tarantos, el tablao més antic de la ciutat, obert el 1963 amb el nom de la pel·lícula de Rovira Beleta en què Carmen Amaya feia de Julieta gitana.

36 anys i més de 5.000 concerts. Aquestes són les xifres que resumeixen la història del Sidecar, sala de concerts, bar i discoteca que quatre amics van obrir l’any 1982 i que va contribuir (i contribueix) amb força a fer de la plaça Reial, la “plaça major de Barcelona”, com la defineix el seu director, Roberto Tierz –que també va estar al capdavant de l’Associació d’Amics i Comerciants de la Plaça Reial durant 15 anys– en un racó ben nostre, oasi d’un públic inquiet, rebel i apassionat.

El Bar Glaciar és del millor que hi ha a la plaça Reial, i ho és, ni més ni menys que des de l'any 1929, quan va obrir. Allà continuen intactes les columnes de ferro, la barra i les taules de marbre, les cadires de fusta i una terrassa amb vista privilegiada de la plaça que fan d'aquest racó de la plaça un lloc agradable per anar-hi sol o acompanyat. El personal és del més amable de la zona i la música que hi sona (cada dijous hi ha concert) és sempre bona. Tant se val si hi aneu al matí a fer l'entrepà i el cafè, a la tarda a prendre una canya o a la nit, a fer les copes prèvies al que hagi de venir. Sempre funciona i sempre s'hi surt content.

Ocaña, un macroespai que ret homentage al genial José Pérez Ocaña, vol recuperar l'esperit transgressor d'aquest artista tant poc reivindicat per l'estament oficial. I és ambiciós: al bell mig de la Plaça Reial, allotja un cafè on es pot menjar tot el dia, un restaurant mexicà i Apotheke, una cocteleria creativa. Val la pena visitar-lo, i gaudir de la monumentalitat i amplitud de l'espai. Hi brilla amb llum i nom propi Ocaña DF, un híbrid entre mescaleria i restaurant mexicà on les receptes tradicionals es reinventen amb producte català. Com per exemple, una 'quesadilla' amb camagrocs i trompetes de la mort. la cocteleria és atrevida i de sabors naturals: tasteu el Conejo Muerto, que porta suc de pastanaga, xarop de curri i mescal.

La grandesa de la plaça: un lloc on pots ballar fins a la matinada, dinar com un monarca i guarir el cos amb els remeis naturals que dispensen a l’Herboristeria del Rei, el primer herbolari de Catalunya fundat fa dos segles per proveir la Casa Reial, i a l’Herbolari Farran, que reparteix salut des dels anys 40.

Des del 2009, l’ecosistema de la plaça Reial compta amb aquesta cafeteria i pastisseria amb producte casolà i ecològic i un racó de taules al carrer Colom, amb vista a la plaça Reial per una banda i a la Rambla per l’altra. Seguiu l’olor dels croissants acabats de fer.

És un hotel de gran luxe i té una cuina a l’altura. Plats mediterranis d’autor que es poden degustar en format de tapa a la terrassa, ben entaulats dins l’hotel que va reformar Oriol Bohigas o al terrat, amb vista fins als límits de la ciutat. De bon menjar, a la plaça Reial no en falta: a Les Quinze Nits i al Crema Canela hi trobareu plats senzills i bons d’inspiració mediterrània amb menú de migdia d’11,75 euros, bona cuina italiana al Rossini i un racó íntim amb bons plats al Santa Mònica.

Els barcelonins estem tan escarmentats de garrotades econòmiques per menjar plasticós que ens hem tornat al·lèrgics a tot el que respiri clientela guiri. Òbviament, a la plaça Reial sempre hi ha turistes. I a moltes de les taules hi ha sangria. Però que no ens mengi el prejudici: a les cerveseries Colon i Canarias també s’hi pot prendre una bona canya (es van fer famoses pels concursos de bevedors que feien als anys 50) i uns calamars dignes i assequibles. O dinar al Tobogán, el primer self-service de la ciutat, obert el 61, sempre ple a vessar de turistes, sí, però amb producte senzill i casolà sobre cada taula.

Una estàtua de Dalí muntat sobre un rinoceront recorda el passat del que avui és el restaurant MariscCo, un edifici renaixentista del 1850 que va allotjar el Gran Cafè Espanyol, on Àngel Guimerà havia conduït tertúlies –encara conserven les columnes i el paviment d’escacs de l’època–, i més tard l’estudi del Taxidermista, on el geni empordanès va fer-se dissecar un tigre i un lleó. Avui, els animals que hi ha al restaurant venen tots del mar i són vius a l’enorme peixera que tenen, sobre el gel els mariscos, i ben cuinats en receptes saboroses que volen anar més enllà de la clàssica paella per a turistes.