Què se n'ha fet de...?

Orelles de talp. Ulleres vintage a la punta del nas. Somriure infinit. Veu de follet. Bernardo va tenir una època de glòria televisiva que ja haurien volgut gaudir cantants melòdics consagrats. La imitació de l’Oriol Grau el va divinitzar a l’Olimp del friquisme i a poc a poc la seva presència mediàtica va anar minvant. Ara, se’l pot veure on sempre ha estat, a la Barceloneta, amenitzant les paelles a la gent amb els seus girs vocals i els seus riffs de guitarra impossibles.

Foto cedida per © bertailacamera

Gràcies al magnífic blog Barcelofilia.blogspot.com em vénen a la memòria aquestes cabines alienígenes que durant la dècada dels 80 van posar una nota d’exotisme urinari als carrers de la ciutat. Els urinaris de pagament eren petites meravelles de la tecnologia amb un look retrofuturístic irresistible. Et feien venir ganes d’entrar-hi encara que no t’estiguessis pixant. Als anys 90 van començar a desaparèixer fins a la seva extinció, tot i que encara avui hi ha gent que assegura haver-ne vist algun. Estic convençut que el Doctor Who canviaria la Tardis per un d’aquests.

Anar a Piscines i “Deports”, com en dèiem a l’època, era la gran festa. Com si et diguessin que t’havia tocat la loteria. Era a la zona pija de Barcelona, on ara es troben els cinemes Cinesa Diagonal, i no hi podies anar cada dia. El lloc tenia un encant especial, decadent, i segur que tots els que hi vàreu anar el teniu imprès a la memòria. Piscines i Esports va desaparèixer a finals del 80 i es va convertir en un espai d’ús públic: els jardins de Piscines i Esports són el seu meravellós epitafi.

Els anys 80 van ser molt fotuts a Barcelona. Els pijos van demanar pas i es van fer forts amb un uniforme que ho va petar: Adidas Stan Smith, texans decolorats Closed i el jersei més famós que hi ha hagut mai a Barcelona: el Privata. Aquests jerseis eren caríssims, però si en portaves un amb el cèlebre triangle de la marca ben visible, et converties en Déu. La moda va passar, la marca catalana va desaparèixer amb la crisi del tèxtil dels 90, però aquest mateix estiu ha estat miraculosament ressuscitada. Que torni el look pijo dels 80, sisplau!

Francesc, si estàs llegint això, digue’ns alguna cosa. Sabem que des que vas guanyar el Goya pel teu paper a Pa negre t’han vist a un capítol de 'Caçadors de bolets', a les pel·lis Vivir es fácil con los ojos cerrados i Barcelona, nit d’estiu, i a la sèrie de TV3 39 +1. Però fa un temps que no tenim notícies teves. Estem amoïnats, Francesc. Vas despertar l’instint maternal de mig Catalunya i ara vas a la teva. Si algun cop et deixes caure per Barcelona, almenys passa per la redacció de Time Out per dir que estàs bé.

(Poc després de la publicació d'aquest reportatge a la versió impresa de la revista, la representant de Francesc Colomer es va posar en contacte amb la redacció de Time Out per confirmar-nos que en Francesc està perfectament, que s'ha agafat uns mesos per acabar el batxillerat i la selectivitat. Ufff. Quin descans...)

Quines borratxeres, Déu meu. El Panam’s es va convertir als 90 en l’infern adolescent més divertit i decadent que servidor recorda. La música era increïble, podien sonar Daft Punk, Suede i Sex Pistols seguits, i estava ple de racons on fer dolenteries. Els temps van canviar i altres clubs van robar el primer lloc del podi a aquest forat, però si aneu a la Rambla 27 encara veureu el rètol de Panam’s Club, envoltat de neons i pantalles led que anuncien el club de techno-dubstep-trap-minimal Boulevard. Ens fotem grans.

Si teniu entre 30 i 40 anys segurament us van haver de treure amb una pala de l’Agüelo, la taverna més apreciada pel jovent barceloní als anys 90. Anar a l’Agüelo era unir-se a un aquelarre universitari massiu, regat amb un beuratge que també ha passat de moda: la llet de pantera. Els temps canvien, i on abans s’aixecava l’Agüelo ha sorgit un nou Agüelo 2.0: ara és un restaurant de tapes sofisticades amb sangria prèmium per a guiris de pasta. Si voleu llet de pantera, al carrer de la Mercè encara queden trinxeres que serveixen aquest verí.

Recordeu aquest senyor de cames esquelètiques i tècnica maradoniana? Les guies turístiques l’incloïen com una atracció més de la Rambla! Joan Sabaté podia passar-se dies sencers donant tocs de pilota i, a diferència del seu ídol, sense l’ajuda de certa pols blanca. Els ramblistes l’adoraven, aplaudien les seves acrobàcies. Ell va ser el precursor del freestyle, dimoni! Desafortunadament, el Maradona de la Rambla es va jubilar el 2008, però diuen que encara se’l veu al Vendrell, donant tocs a una pilota fins i tot quan va a comprar el pa.

Els hipsters ens van fer creure que el futur de la pastisseria eren unes magdalenes amb més greix que un filet de balena blava. I vam començar a consumir aquestes bombes de sacarosa amb tanta dèria que als barris més cool de la ciutat van sorgir botigues de cupcakes que ara s’han perdut com llàgrimes en la pluja. De seguida vam veure que aquella moda ens conduiria a una obesitat galopant i vam tornar al croissant de tota la vida. Anys després, cada cop que veiem un cupcake perdut en algun aparador, mirem a terra, canviem de vorera i xiulem avergonyits. Al Lolita Bakery (Portal Nou, 10) encara en fan.

On són les pin-ups? Abans n’hi havia un fotimer per Barcelona! Encara recordo la febre vintage que ens va enterbolir l’enteniment a tots: d’un dia per l’altre ens vam tornar experts en l’estètica dels anys 50 i fins i tot ens vam proclamar sibarites del burlesc. A tot arreu hi havia burlesc. Anaves a qualsevol esdeveniment i a l’escenari apareixia una pin-up amb mugroneres intergalàctiques. A la Barcelona actual dels swaggers, si vas de pin-up es pensen que a Sant Boi han obert les portes i el més proper que hi ha al burlesc té lloc al Cangrejo.   

Quins sopars d’empresa, mamma mia. El Mediévolo (Gran Via, 459) va ser l’exemple més clar dels dies de la bicoca, del tot val. Érem tan feliços fa quinze anys que anàvem tots a aquest forat en massa, completament borratxos i amb ganes de gaudir d’una immersió a l’edat mitjana, amb decoració d’època, cavallers,  balls típics medievals i menjar greixós servit a l’estil Ivanhoe. Ara que Joc de Trons ha posat de moda les fantasies medievals, crec que és l’hora de tornar a obrir aquesta aberració amb personatges de la sèrie molt tronats i decadents: farien la primera pela.

A finals dels 80, els caps de setmana anaves a comprar discos al centre, et foties una birra d’amagotits dels teus pares i et passaves per la “rodona” del metro de plaça de Catalunya per veure els De Kalle, un trio heavy que a l’època era tant o més conegut que els Iron Maiden entre els barcelonins. No és conya. Van treure tres àlbums (un d’ells gravat en directe al metro) i van regnar a un espai que emplenaven de fans cada dissabte. El grup es va dissoldre, però un dels membres va dur el bar Big Bang (Botella, 7) durant uns anys: el destí dels altres dos és incert.