L'Anna i la Sarai Tengo van convertir la pizzeria-frankfurt dels seus pares en un restaurant km0 amb totes les de la llei, amb una gran mà amb l'arròs –espectacular el de peu de porc amb costella– i amb reformulacions de la tradició com el guisat de navalla amb orella, morro i mongetes del carai.
Es pot sentir passió per una mongeta? Mentre les teenagers estan entretingudes amb les bestieses de Miley Cyrus i la seva primesa d'insecte pal, Anna Tengo s'ocupa de la carnositat d'aquests ronyons de mantega amb l'ímpetu d'una fan. A la seva cuina, en acabar el servei, fa una improvisada classe sobre les varietats i formes de cocció de les mongetes i ensenya tres cassoles, tres temps, tres intensitats. L'Anna parla de km 0 i de Slow Food, i a la seva boca aquestes paraules sonen sinceres, sense el sucre del màrqueting i la temptació de l'oportunisme. Aquesta xef de vocació tardana té al davant un univers de lleguminoses a les quals dedicar hores d'estudi. Ser una estrella de la cuina terràqüia per la Via Mongetera és possible.
Can Major són dues germanes, l'Anna i la Sarai, la segona, a la sala. "Tot està consensuat, ens hem de posar d'acord sempre". La Sarai va decorar aquest espai el 2007, terra d'escacs, cadires encoixinades, potser estil Lluís XVI. Però no treballen la cuina versallesca, sinó la terrenal. Són les hereves d'un frankfurt, són les hereves d'una pizzeria, i aquest neorealisme les acosta a la gent. Fa 42 anys, quan el circuit eren camps i els F1, tractors, els pares, el Josep i la Conchita, van obrir un bar al carrer Major de Montmeló. La senyora Conchita passa en algun moment per la cuina, costum i afecte, i dóna un cop d'ull a la paella, a la seva paella, a l'arròs de la casa. Els caps de setmana, Can Major és un festival de la gramínia. És dissabte i celebro el Menú Arrosser, amb set entrants a compartir i sis arrossos, secs, caldosos o melosos. El paradís. Tota la taula pot prendre el mateix o cada comensal escollir-ne un i ficar la forquilla al dels altres. #Arrosperaun i #arrosperatots. Udolo amb el de peu de porc amb costella, seguit del d'eriçons i, en tercer lloc, el de pollastre i carxofes, amb excés de sal.
Del celler envidriat, la Sarai en treu un negre del Priorat, Akyles, heroi homèric. L'heroïcitat de les germanes Tengo és quotidiana: van convèncer la família que els donessin suport i quan havien embellit la casa de menjars va arribar la crisi. Al llibre de reserves està escrita la penalitat de la travessia i és ara, només ara, quan el rumb és ferm. Entrants suggeridors com el panellet de fruita seca i col de paperina. La gent sap què és l'ocra i ha oblidat la col de paperina. O les mongetes del carai que il·lustren el guisat de navalla amb orella i morro. Reformulen la tradició amb el gelat de calçot amb romesco i amb la copa de gin, verdures i escopinyes (millor una bona cloïssa). S'agafen a les anelles-d'allò-de-sempre amb els calamars a la romana i la boníssima carxofa amb gamba de Palamós. Tornen a trencar amb el flam de coco i remolatxa. "Recuperar llavors". "Reivindicar el producte de rodalia". Anar a Can Major i compartir el pa de pagès amb farina de Gallecs és comprendre, al capdavall, la comunió.
