L'Arrosseria: dóna'm arrós i somric

Andreu Ruiz, cuiner de la quinta d’Arola i Abellán, torna a la càrrega amb L’Arrosseria a la platja de Cunit
Nuria Puentes
Per Pau Arenós |
Advertising

Andreu Ruiz, amb aquest local de la platja de Cunit, hi té una història d'amor. Allà hi havia un bar on feia de DJ i on va conèixer la seva dona, Carme García Cazorla, amb qui ha compartit vida i negoci, encara que fa un parell d'anys ella es va independitzar amb una agència de comunicació. El lloc va ser enderrocat, hi van construir pisos i, als baixos, en una U envidriada, hi van encendre els focs de L'Arrosseria, una bateria de cuina per disparar milers de paelles i calders. L'única cosa que ara punxa l'Andreu són cebes.

Abans de comptar grans, van tenir dos restaurants, La Sirena i La Cuina de l'Andreu, on va assajar una creativitat que no va aconseguir la propagació necessària. Pertany a una generació d'avançats, la primera promoció de l'escola de Muntaner, xefs amb A al cognom: Sergi Arola, José Andrés o Carles Abellan.

El cuiner ha pensat bé què ofereix i com ho ofereix: "L'arròs es deixa al mig de la taula perquè la gent se'l serveixi. El vi, igual. Volem que l'ambient sigui molt relaxat". La Carme és una sommelier amb seny i mana a la carta amb taps, amb un gran espai per als vins naturals. Aquests sucs amb alteracions mínimes cada vegada seran més quotidians, concentrats de moment en restaurants amb fe. Bec Vineŀlo 2013 de Partida Creus i penso en pomes i en el color carmesí.

El servei és diligent: ho ha de ser, en dies atapeïts han donat menjar a 350 persones. Per mi, una arrosseria és com un con amb tèrmits per un ós formiguer: un lloc on ficar el morro i llepar-se'l. Llegeixo 16 propostes a la carta entre secs, melosos i caldosos, i els ulls se me'n van cap al de crancs i galeres, dos ingredients principals relegats a comparses de fumet. Crec en les galeres i en els crancs i me'n faré una samarreta reivindicativa.

Mentre apareix el calder, uns entrants: unes croquetetes rodones de gallina (bones!), unes gambetes de Vilanova amb allada (massa oli, hi suco més pa o no?) i el sashimi d'orada amb rave japonès i escuma de soja. Orada de canya que l'Andreu compra "si pesa més de tres quilos". Això és una carn blanca i no el que es veu a la platja.
Apareix el botafumeiro amb arròs d'Illa de Riu. "Un sofregit dens. 50 quilos de ceba i 50 quilos de tomàquet queden reduïts a 16. La melsa i la sípia, més la ceba molt concentrada, negra, hi donen el color. Ni colorant ni safrà". Sabor intens, gra sencer, dits tintats després de la lluita amb les armadures dels crustacis. Furgo en aquest ventre de ferro fins a buidar-lo. Els encenalls de pinya amb crema donen el toc tropical a l'àpat de pescador sofisticat.

Rice to meet you, have a rice day: juguen amb el terme. Sunrice. Sol i arròs: somriu. A la platja de Cunit hi ha milions de grans. Aquests no m'interessen. Només lamento tenir un sol estómac i 16 possibilitats arrosseres. 

Més informació

Restaurants, Marisc

L'Arrosseria

icon-location-pin Fora de Barcelona

Andreu Ruiz, xef de l'escola de Muntaner (Arola, Abellán, José Andrés...) ha obert un restaurant davant la platja de Cunit on deixa de banda l'experimentació i es centra en oferir uns arrossos fabulosos: 16 propostes a la carta entre secs, melosos i caldosos.

També t'agradarà

Restaurants

Sergi de Meià: Fill i mare

Sergi de Meià posa casa pròpia: cuina autoral de proximitat complementada pels esmorzars de sa mare Quan es parla de cuina de la mare o de l'àvia, es convida a la falsificació. La memòria com a excusa. El sentiment comercialitzat. Cap àvia s'ha aixecat de la tomba, com si fos un mort vivent, per mortificar el nét cuiner per la deficient imitació, tot i que més d'un mereixeria una mossegada. Si Sergi de Meià diu que serveix 'cuina de la mare' és que la seva mare, la senyora Adelaida,  cuina. Cada matí, la senyora Adelaida es desplaça d'Esplugues per preparar els esmorzars de cullera amb què el Sergi dóna la benvinguda al dia. És encantadora, es presenta i pregunta com va la croqueta i el morro i la tripa. Tots dos companatges tenen aquella autenticitat rústica de la 'cuina de la mare'. "L'espai de l'entrada està destinat als platillos de fonda. No havíem treballat mai junts. Ella fins i tot va tenir restaurant", recorda el fill. Ser el cap de la seva mare és una experiència per a aquest home de 33 anys amb carrera en diversos països: Austràlia, les Filipines, Andorra. Els últims sis anys ha firmat a Monvínic. Després de l'etapa entre suros va decidir fer una parada. "Dedicar un temps a la meva dona i al meu fill". Va escoltar ofertes d'hotels de Barcelona i ultramar i va pensar a mudar-se a un paradís, però aquest local del carrer d'Aribau, que va ser Bistrot 106, Ovic i Bistronou, es va interposar en el seu camí. Temptat per un complex turístic a milers de quilòmetres, s'ha d

Restaurants, Bar d'entrepans

Butifarring: Revolució Buti

La tendència ascendent de l’entrepà de botifarra té un nou capítol al molt recomanable Butifarring El pa de BonBlat, de Francesc Altarriba, ja val una recomanació. "És el 60% del 'bocata'", diu Albert Gómez, cuiner i soci de Butifarring. "Un mix de coca, xapata i pa de vidre". És un descobriment, cruixent i esponjat: una cosa tan difícil de trobar, acostumat a barres que podrien portar els antiavalots al cinturó. Altres vegades que he escrit sobre 'fast good', he intentat buscar l'excel·lència en el que és expeditiu (Sagàs, Fastvínic, The Dog is Hot, Bacoa, La Burg, Your Burg, La Guingueta), he ensumat el que ve com un gos, m'he interessat per les noves formes d'estar al carrer. S'acosta l'entrepà sobre rodes, malgrat que col·locar una furgoneta al carrer és més difícil que canviar una roda sense gat: Mr Frank and the Butis roden amb veterania, Paco Pérez té a punt La Carletta i Caravan Made arrossega fans. De Butifarring m'interessen unes quantes coses: que un cuiner, en aquest cas l'Albert, prosperi lluny d'un restaurant; que s'hagi preocupat que cada part del tot sigui rellevant i que estigui en la punta d'aquesta Revolució Buti que ha començat a Barcelona (Butipà, Hotdoks, Yango) i que ja assenyalava la revista 'Dominical' com a tendència del 2014. El primer dispensari -tenen intenció d'expandir-se i franquiciar-se- es troba al costat de la plaça de Sant Jaume, a l'altre extrem de Conesa, sandvitxeria degana. La botifarra com a puntal de la independència. Hi ha algun prob

Advertising
Aquesta pàgina ha migrat al nostre nou disseny de manera automàtica. Si hi veus res d'estrany, avisa'ns a feedback@timeout.com