Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La Pedrera: apunta-t’ho, Gaudí

La Pedrera: apunta-t’ho, Gaudí

Eugeni de Diego, excap de cuina d’ElBulli, es fa càrrec del restaurant de La Pedrera. Sense foc directe!

La Pedrera
© Álvaro Monge La Pedrera
Per Pau Arenós |
Advertising

Eugeni de Diego vol "ser prudent", anar "a poc a poc". Ho repeteix amb girs variats, de manera que aquesta crònica sobre el restaurant de La Pedrera serà provisional, tot i que per la qualitat del que s'hi menja podria ser definitiva. Després d'haver estat de cap de cuina a El Bulli i, actualment, organitzar la Bullipedia amb Ferran Adrià, és comprensible que l'Eugeni eviti precipitar-se: ha estat educat en el rigor i la fermesa. El patinatge sobre gel no és una disciplina del seu gust. Prefereix els peus sobre terra.

Es parla d'aquest lloc abans que la carta sigui-la-que-ha-de-ser -i el projecte, "el definitiu"- perquè seria injust amagar el que passa sota el sostre de Gaudí. "D'aquí a tres mesos serà una altra cosa, millor. I d'aquí a sis...". D'acord, ens conformarem amb el que tenim, que és molt. L'Eugeni, que no és allà físicament, "sóc a la Bullipedia, eh?", ha fitxat Miguel Ángel Mayor (ex-Arola) i la pastissera Ana Alvarado i entre els tres construeixen el que es menja al monument. Miguel Ángel recorda que l'amistat va néixer al sol de Montjoi: "Ens vam conèixer a El Bulli". I és l'herència del mite la que aquí s'exposa.

¿Quina seria la versió popular de bullinià? Això, idees i tècniques tecnoemocionals al servei de la quotidianitat. Allò conegut amb un plus. A El Bulli hi va haver un plat totèmic, el moll amb caviar, i és possible que amb intenció o com un record velat apareguin unes monedes de medul·la amb caviar de Riofrío, caviar d'oli i una vichyssoise. El blanc-negre és bo-rebo, a un preu de postal: 15 euros. Quan me'l menjo, quan el tasto, sé que de les mans del trio en sortiran grans obres. Apunta-t'ho, Gaudí.

El pinacle és el verat amb coliflor ratllada, gelatina de vinagre i caldo de ceps. No només és perfecta la cocció del peix, sinó que l'acidesa està treballada com a complement i no com a exterminadora de subtileses. Un plat amb àngel, i dimoni.
Les postres tenen altura. L'Ana coneix bé l'obulato (paper de midó de patata) i el fa servir com a cucurutxo per al gelat de maduixa. La crema de cervesa amaga un sorbet de maduixa, mango i raïm. La segueixen les làmines de poma, amb espuma de coco i ametlla. Saber acabar bé un menjar és més important que inaugurar-lo.

M'he deixat pel camí tres plats amb més volum que la barba de l'arquitecte: el bou de mar amb alvocat, els raviolis amb llagostins i la costella desossada de porc ibèric. Algun però? La làmina amb cansalada de l'aperitiu, amb un inapropiat toc dolç.

L'Eugeni explica que no tenen foc directe, ai, edifici protegit, que s'apanyen amb el Roner i els forns. Més mèrit encara! No hi ha flama, però hi ha enginy.  Si fos un turista, hauria sortit de la Pedrera fent salts, posseïdor d'una informació que no apareix a les guies i, a les galtes, l'ardor del descobriment. Sense saber que gaudir significa disfrutar. 

Més informació

Llocs d'interès, Visites turístiques

La Pedrera

icon-location-pin Dreta de l'Eixample

L'últim edifici laic d'Antoni Gaudí, la Casa Milà (coneguda popularment com La Pedrera) no té cap línia recta. És una gesta audaç de l'arquitectura i la culminació dels intents experimentals de l'arquitecte per recrear formes naturals amb maons i un morter (a més de ceràmica i ampolles de cava trencades, el què s’anomena trencadís). És Patrimoni de la Humanitat i té un aire marí per les balconades embolicades, les portes d'algues, els sostres d'escuma de mar i els patis interiors tan blaus com la cova d'una sirena. Quan es va acabar de construir, en 1912, era una obra tan moderna per al seu temps, que la dona que la va finançar, Roser Segimon, es va convertir en la riota de la ciutat. Santiago Rusiñol va dir, per la façana ondulada, que una serp seria un animal domèstic més que adequat per als amos de l'edifici. Encara així, La Pedrera s'ha convertit en un dels edificis més estimats de Barcelona i els arquitectes l'adoren per la seva extraordinària estructura: no hi ha cap mur mestre i els amplis i asimètrics finestrals de la façana aconsegueixen molta llum natural. Hi ha tres espais d'exposició. La galeria d'art del primer pis acull una bona diversitat d'artistes. L'espai de dalt ofereix una millor apreciació de Gaudí: es pot visitar un pis modernista reconstruït en la quarta planta, amb la suite dormitori de Gaspar Homar. L'àtic, emmarcat per arcs parabòlics dignes d'una catedral gòtica, alberga un museu sobre la carrera de Gaudí. El millor és que es pot passejar pel terr

També t'agradarà

Lata-Berna: Els límits de la llauna

Lata-Berna és més que un vermut: amb la llauna com a recipient, Juanjo Martínez trenca el tedi de la tapa Una cuina inesperada en una escenografia cantinera. ¿Quin és l'estil de Juanjo Martínez? "El 70% el servim en llaunes. La idea és elevar la llauna a la potència superior". La taverna. Lata-Berna. ¿Un acudit suís? La primera idea, senzilla, era un espai per al vermut, al qual no renuncia, però després el currículum s'ha imposat: deu anys com a xef executiu de l'Arts, manant en altres hotels de Xangai, Dubai i Portugal, donen per a més. Al carrer Torrent de les Flors, el Juanjo no podia oblidar el cuiner experimentat i resignar-se a ser un 'llauner', a la simple obertura d'escopinyes i musclos de l'Espinaler. "Un dia em va venir al cap això de les llaunes". La llauna com a recipient, menjar entre límits. El producte fresc, ocupant el lloc de la conserva. Juanjo (1976) s'ha especialitzat en els suports de llauna, tot i que fa més d'una dècada que aquest recurs viu a Barcelona. Va ser el 2002, i la manera de servir té el seu origen en el casament d'un xef celebèrrim. Després, alguns dels alumnes van estendre la xapa. Trenco la meva norma habitual per protegir-me del tedi de la vieira, el tàrtar i l'hamburguesa, icones o Grans Èxits d'aquesta ciutat fotocopiadora. El Juanjo li dóna un plus, "un premi, un regalet". La vieira és en cebiche i a dauets (tall poc ortodox per al preparat), amb alvocat i caviar de fruita de la passió. Convenç, i molt, així com el tàrtar maliciós, as

, Cuina

Bodega 1900: qualificació AAA

Albert Adrià es va preguntar on és el límit entre una taperia i un celler. Bodega 1900 n'és la resposta. Aquesta crònica podria ser mes immobiliària que gastronòmica a l'enumerar les obertures que impulsa Albert Adrià Acosta: AAA, triple A a les agències de ràting. Màxima solvència, compleix amb les obligacions. En societat amb els germans Juan Carlos, Borja i Pedro Iglesias, condensa el poder al Paral·lel, futurible Gastronòmik Park. Més 'família' per a Pakta, Tickets i Bodega 1900, l'objecte d'aquest comentari. Els noms encara són provisionals, i les dates, tremoloses. Fa més d'un any que es parla d'aquesta concentració. La 'taquería' Niño Viejo (maig), el mexicà Hoja Santa (fins ara, Yauarcán); el trasllat del 41º, que tindrà una escola de cocteleria; l'ampliació de Tickets; la creació d'una línia de vermut, La Cala, "olives, patates, salses, conserves, fruita seca". Fora de l''òrbita Paral·lel', la inauguració d'un 'beach club' a la República Dominicana, La Playita, els plànols ja damunt la taula. Encara hi ha més coses, relacionades amb la 'circuina', però encara no és possible explicar-ho.  ¡Supera-ho, això, Gordon Ramsay! Concentrem-nos a la Bodega 1900: "La meva primera idea sempre va ser aquesta, fins i tot abans d'obrir Inopia". Almenys des de fa un lustre, la vermuteria moderna o renovada desplega per la ciutat la seva política de llaunes i gel. La cresta del moviment és la Bodega 1900, on s'estofa, ofega o adoba amb art, on la cuina no és complement d'espumes i li

Advertising