El Minyam –el nom ve d’una salsa “boníssima” de gingebre i llima que Hug Pla, el xef i propietari volia patentar– és hostaleria popular il·lustrada; obren tot el dia: al migdia, menú i carta (tapes, peixos i carns) i sobretot uns arrossos que Pla broda: i no és estrany. Durant dotze anys va ser cuiner d'una de les grans cases arrosseres de Barcelona, el Kaiku. “Te’ls pots menjar per dinar o sopar. No faig ni marca ni sofregit, no són pesats”, diu. Com ho fa? Secret de la casa; però és un arròs de peix i marisc que no té res a envejar al de cases arrosseres que piquen molt més amunt, si m’enteneu. S'agraeix que en un enclavament amb cent anys de tradició de restaurants hi hagi anat a parar una molt bona proposta. El menú de migdia té una qualitat preu espectacular, i els caps de setmana, quan s'acaba el sopar, hi ha copes i una mica de ballaruga amb música de qualitat i coneixement de causa (un dels socis és el Marula, el club de música negra).
Del Poblenou em fascinen aquelles masies/restaurant derruïdes i/o tapiades (façanes dretes nues, casalots cecs). Per això celebro que l’antic Cisco –va acumular runa en la neuràlgica cantonada de pujades amb Aguiló des d’un lustre– sigui ara la casa pròpia de l’Hug Pla. Us sona? Va ser el cuiner al darrere dels sublims arrossos fumats del Kaiku durant 12 anys.
La Giovanna D’Avanzo, la seva sòcia, explica que “no volíem que un lloc amb cent anys d’història es convertís en una hamburgueseria”. El Minyam –el nom ve d’una salsa “boníssima” de gingebre i llima que Pla volia patentar– és hostaleria popular il·lustrada; obren tot el dia: al migdia, menú i carta (tapes, peixos i carns) i sobretot uns arrossos que Pla assegura “haver millorat”: “Te’ls pots menjar per dinar o sopar. No faig ni marca ni sofregit, no són pesats”. Com ho fa? Secret de la casa; però és un arròs de peix i marisc (a 17,80 €) que no té res a envejar al de cases arrosseres que piquen molt més amunt, si m’enteneu.
Volien la barra per menjar les tapes i el saló per entaular-se, però “al final, anarquia: gent fent tapes al menjador i d’altres menjant arròs als tamborets”, diu D’Avanzo. Aquesta qualitat popular es tradueix en un menú de migdia d’11 € esplèndid (amb un suplement de 3,50 €, pocs cops he tastat un entrecot així, eco i madurat, en menú). I les copes de nit –el local és preciós– tenen substància, negra i densa: l’assessor musical i soci és el Marula Café, que comparteix les ganes de donar una cosa bona que puguin pagar molts.
És la mateixa intenció que té a La Falconera el Xavier Luque. Cuina i mida casolana en un dels carrers amb els restaurants més grans de Barcelona, Enric Granados: “Això és una casa de menjars tradicional, amb els defectes. I les virtuts”. Que són la proximitat, en tracte i producte: Luque a les nou va a plaça, tria gènere i torna a una barra, quatre taules, dos fogons i una planxa i t’ho prepara davant els nassos.
La Falconera? Publicista durant 25 anys, va començar a cuinar en un àtic clandestí, “el típic galliner. Però posar-li així no quedava bé, i es va quedar La Falconera”, riu. Cuiner autodidacte, va acabar fregit de macrorestaurants, i va decidir no tornar a cuinar en un lloc que no fos seu. Deu ser el local més petit d’Enric Granados, però exerceix l’ofici del guisat i el platillo amb mestratge. Una croqueta de cremositat brutal gran com tres, i mar i muntanya tocats per la tramuntana, el talent i el fresc: com uns calamars a la planxa contra una pilota cuinada amb caldo de Nadal i un ou ferrat d’ànec, o un suquet d’escórpora.
La fórmula de migdia és afrancesada i potent: per 15 €, amanida i guisat del dia, i per 25 en caps de setmana, un menú de tapes que culmina en arròs o guisat. Xavier Luque: plats XL!
