Local iconoclasta i d'esperit popular pero també gurmet: L'Alberto García Moyano (advocat taverner, amo del Bar Bodega Carol) i el cuiner Jordi Bernús (que ha passat per eBulli i el Drolma, i ha sigut cap de cuina de la casa reial de Jordània!) han obert Sants Es Crema. Sota aquest títol (la traducció del 'London's Burning' de The Clash versió Ràbia Positiva) ells fan Anarkia a la Parrila (segons diu la carta): un recull afinat i concís de plats amb un toc de 'robata', la graella japonesa, bé al principi o al final, i alegria porcina de la millor classe. Molta diversió, perfil propi i "mars i muntanyes terroristes", com diuen ells: una ostra amb peus de porc, lletons amb 'zamburiñas' o colomí amb musclos i vinagreta. Encara que també tenen, esclar, 'cançons' més 'mainstream', com un golós arròs de muntanya amb papada de porc. L'aigua és gratis, i podeu acomplir la fantasia de demanar un 'kalimotxo' en un local d'alta cuina.
"Sants es crema, com la vida de la gent. Sants es crema, cada dia més i més". No és cap profecia apocalíptica, sinó la versió del 'London’s burning' de The Clash que va fer Ràbia Positiva el 1993.
També és el nom del restaurant que acaben d’obrir en aquest barri l’Alberto García Moyano (advocat, bloguer de bars, taverner a la Bodega Carol, arqueòleg del 'torrezno') i el cuiner Jordi Bernús. Un paio que ha vist i fet de tot i per fi posa casa pròpia: dirigir el menjar de Can Lluís i de la casa reial de Jordània –entremig elBulli i el Drolma– per força t’ajuda a bastir un discurs gastronòmic personal. “Tots dos som del barri, i volíem fer un lloc punk i tropical, però sense impostar-ho”, explica l’Alberto. “En realitat això és una brasa d’autor”, prossegueix, descollonant-se. Presideix el local una 'robata' –graella japonesa– feta a mida i graduable. En Jordi precisa que els plats “són elaboracions molt pensades, i quasi totes comencen o acaben a la brasa”.
Sants es Crema és als antípodes de la Carol (bodega cañí, greix de qualitat i carisma brut): el local és breu i polit, amb una carta concisa i uns enunciats tan punks que quan els llegeixes semblen cançons de 'maketa'. Sobretot en l’apartat Anarkia a la Parrilla. Llegeixo: ostra amb peus de porc. Lletons amb zamburiñas. Colomí amb musclos i vinagreta! L’Alberto parla de “mar i muntanya terrorista”. Han tirat pel dret cap al contrast radical. I pel que vaig tastar-hi, aquí hi ha poca policia, molta diversió i una creació visceral amb què marquen perfil propi. Començant per rotllets vietnamites de lletons, greix cruixent embolicat en menta fresca, l’esmentada ostra i culminant amb un moll de l’os a la graella amb gambes vermelles bàrbar: és un plat d’estètica Picapedra que agermana el sabor més primordial del mar i la terra. Encara que si no voleu emocions tan animals, podeu optar per un arròs melós amb papada de porc fumada. També brasegen peix i plats veggies amb el mateix esperit punky. L’aigua és gratis i podeu acomplir la fantasia del calimotxo amb vi bo. A preu de bar heavy: cinc euros el tanc!
I una altra graella iconoclasta ha obert a Gràcia. En un barri de carn a la brasa abans, ara ple d’asiàtics, l’actor Pau Roca i els seus amics Pol Puigventós i Gerard Vilenes han obert el Lluritu, una “marisqueria informal”.
S’inspira en els llocs on Roca –que ve de família gastronòmica– “ha sigut feliç menjant”: el Bar FM de Granada, el Boquerón de Madrid o La Cova Fumada. De fet, a la ciutat hi ha una mançana de marisqueries com aquesta, “de barres on la gent ha de recolzar-se per menjar bon producte amb el mínim d’artifici”. El Lluritu té l’aire alegre dels bars gaditans, i una pissarra de peix i marisc fresc on quasi cap platet passa de deu euros (i on et pots clavar una mariscada per 28 €, preu amic). Tot és fresc: fred i cru –res de llaunes– o a la brasa, i l’única concessió al fregit és el llorito, el peix. Pots engaltar-t’hi un finíssim carpaccio de tonyina amb llima i gingebre, o unes imbatibles i humils sardines a la brasa (7,90 €).
I també hi trobareu receptes del Delta: el polp sec (com en diuen a Xàbia) és pop deixat assecar al sol i després fet a la brasa, amanit només amb oli d’oliva, i ofereix un contrast cruixent i salat deliciós, l’antídot contra tanta pota gomosa amb parmentier que corre lliure. Els diumenges hi conviden un amic perquè els faci una paella, i un altre perquè actuï en 'unplugged' a un cantó de la barra. I sí, també hi ha cert esperit punk. Només tenen un vermut, blanc. Però hi podeu descobrir el Thunder Bitch: amistosa patacada de whisky, canyella i xili. Un trago i ja m’ho explicareu.
