[image]
[title]En els últims quatre anys, Àlex Rigola ha dirigit versions d''Ivànov', 'Oncle Vània' i ara es posa amb 'La gavina', que estrena a La Villarroel. Compta amb un repartiment insòlit (Nao Albet, Pau Miró, Xavi Sáez, Mónica López, Melisa Fernández i Roser Vilajosana) que posarà en pràctica la posada en escena revolucionària que Rigola fa servir des que va descobrir el dramaturg rus.
Fa gairebé quatre anys que estàs revisant Txékhov. Què hi has trobat?
Interrogar-me a mi mateix, que és el millor que puc fer. Posar-me en dubte i, per tant, d'alguna manera, posar en dubte l'espectador. Vull que es faci preguntes, que vegi petjades de vida, trossos de vida i això el porti a recordar paral·lelismes d'ell mateix.
Trobar trossos de vida en un teatre és el més complicat de fer...
Exactament. Porto quatre anys tancat en això. Hi ha moments en què succeeixen coses molt maques. No ens estem inventant res, però de vegades hi són, aquestes veritats. M'interessen més les persones que els personatges, que s'expliquin mitjançant el text de Txékhov.
Tens un càsting molt rar...
Tinc un càsting molt de veritat. Per exemple, les dues protagonistes de l'obra són una actriu ja madura que porta tota una carrera i una actriu que està començant, i això és el que veurà la gent a l'escenari: Mónica López i Melisa Fernández. També es trobarà un jove director, actor i autor que es confronta amb un autor i director més madur: Nao Albet i Pau Miró. Es diran el que pensen, a la cara. És interessant no saber on acaba Txékhov i on comença en Nao.
"El teatre és un espai de debat, de confrontar-se amb el públic, de parlar amb aquest públic directament, mirant la gent als ulls"
Has reescrit la peça?
Sí. Tinc totes les seves biografies, perquè són companys meus. És una peça que parla molt del teatre i té aquesta petjada dura, de trobar la nostra existència. Fem servir la seva història i els seus neguits, envoltats dels meus neguits, sobre aquesta professió. Jo em poso en el lloc d'una persona que té 30 anys i s'enfronta a una persona que en té quinze més. També em poso en el lloc del Pau Miró. I també en com voldria canviar les coses... Per això és important fer-ho des d'una veritat. La ficció per la ficció, ens guanya el cinema. En la narració ens guanya la novel·la. Però el teatre és un espai de debat, de confrontar-se amb el públic, de parlar amb aquest públic directament, mirant la gent als ulls.
Com ho fas?
Hi ha unes formes de joc, tant dramatúrgiques com interpretatives, un decàleg, que quan hi són, fa que tot funcioni. Fa que passin coses a l'escenari, amb actors que has vist en altres espectacles, que són molt especials. Trobes connexions entre ells, encara que siguin molt diferents. Veus com es posen en present.
Ets més de Trigorin o de Treplev?
Em veig en moltes coses de tots dos. Però també em veig en els 50 anys de Mónica López i en una possible desconeixement de la generació més jove. També em veig en l'amor no correspost de la Mel. Un amor no correspost que travessa tots els personatges. La recerca d'aquest amor per donar sentit a la seva existència i com aquest amor, que tenen tots ells, el puc traslladar a aquest feina. En un vol i dol. És patiment i plaer alhora. D'una inseguretat passin els anys que passin. 'La gavina' és un homenatge al teatre.
Hauries d'haver fet abans 'La gavina' que 'Ivanov'?
No. Si bé 'Vania' sembla més calmada, si despulles 'La gavina' i et quedes amb el nucli, són bastant semblants. Hi ha més trames, sí... Ha sortit així. Aquí tot és Txékhov i alhora està tot canviat. L'esquelet és Txékhov, el que es diuen, l'estructura de les escenes...
"Vull que aparegui la veritat i, perquè això sigui així, el més important és no dir mentides"
Què hi ha a 'La gavina' de 'Vania'? Passes de 60 espectadors en una capsa a un teatre convencional.
Es perd una mica d'intimitat. Però, al final, són els actors despullats. Els actors juguen entre ells. Vull que aparegui la veritat i, perquè això sigui així, el més important és no dir mentides. Ja sé que tot és una ficció, però si hi jugo, jugo a mort. Hem d'estar vius a l'escenari, independentment que hi hagi gent o no. Els espectadors són el jurat. No és un desconstrucció de la peça...
És una apropiació?
Una revisió i una apropiació absoluta.
Què guanyes fent que els actors es diguin pel seu nom?
Segueixo amb les veritats. Això modifica molt el text. No puc dir que el Nao està deprimit, perquè no ho està. No puc fer: Nao, què et passa?
És veritat que no deixes que els actors s'aprenguin el text?
Fins a una setmana abans... És molt més important que es tatuïn les intencions. Només s'han de concentrar en una cosa: què vull aconseguir de l'altre en cada una de les frases? Si estàs pensant en el fred que fa, no estàs pensant en l'altre, no estàs amb ell. Estàs fent representacions de coses. Ha de passar alguna cosa més que dir un text. La connexió ha de ser molt forta. Entre els actors i amb el públic.
El més normal del món no seria que tinguessis una companyia fixa?
M'agrada molt repetir, sobretot amb els actors que accepten aquest joc. Això no és per a tothom. N'hi ha que necessiten aquesta columna vertebral. Durant segles, els actors han explicat emocions. Se senten despullats quan no ofereixen emocions. El que passa és que no són ells els que han de viure emocions, sinó que és el públic qui s'ha d'emocionar. Les emocions poden néixer, però no les hem d'anar a buscar.
NO T'HO PERDIS: Les millors obres de la cartellera
