No només la sang uneix la Carol, l'Anna i la Bonnie. Són àvia, filla i neta, tres generacions de dones marcades per la desgràcia, per tenir una cosa a dins que les impedeix viure, per posseir, com diu el poema d'Anne Sexton, "un idioma propi". Totes tres protagonitzen Anatomia d'un suïcidi, una obra dura, complexa, de la britànica Alice Brich que, des que es va estrenar a Londres el 2018, s'ha vist a mitja Europa i ara ens arriba al TNC de la mà de Glòria Balañà.
No és fàcil portar-la a escena, perquè, de fet, es tracta de tres peces en una. La primera parla de la Carol (Marta Ossó), una dona que, quan comença la funció, ha intentat tallar-se les venes. Som als anys 70, és mestressa de casa i li agrada estar sola. Però és com si no trobés el seu lloc al món. La segona va sobre l'Anna (Maria Ribera), filla de la Carol, amb greus problemes amb les drogues, però que finalment sembla que ha trobat un camí. La tercera ens posa al davant la Bonnie (Patrícia Bargalló), filla de l'Anna, neta de la Carol, metge solitària, lesbiana, que carrega a sobre tot un passat de dones que van esborrar-se del món per voluntat pròpia.
Tenen, a més, un element en comú: la casa que van comprar la Carol i en John (Eduardo Lloveras), allà on ella va intentar ser feliç, on l'Anna torna per provar-ho de nou i de la qual la Bonnie no sap com desfer-se'n. Totes tres, alhora, a la mateixa llar, es dirigiran al públic en una funció coreogràfica, que té molt de partitura musical, d'aguts ben afinats i greus que ens passaran per sobre com una piconadora.
Birch és una autora extraordinària
L'únic problema és el tempo de la funció. Transicions molt lentes i una banda sonora que sovint agafa un protagonisme inesperat. ¿Poden conviure en una peça tan dura el You really got me dels Kinks, Purple rain de Prince i Venus in furs de la Velvet Underground? Potser Balañà busca destensar una acció que ens porta indefectiblement cap a l'abisme, un toc pop en una tragèdia desoladora. Ja sabem què anem a veure: una obra sobre el suïcidi. Cal afegir un àudio d'Anne Sexton recitant el Wanting to die? No ho sé.
Birch és una autora extraordinària. Agosarada, lliure, amb una poètica superba, a l'altura dels seus referents. Fa un parell d'anys, gràcies al Tantarantana i a la Fundació Brossa, vam poder gaudir d'una part de [Blank], text posterior a Anatomia d'un suïcidi. Si aleshores oferia un puzle terrible sobre les relacions personals, ara s'aproxima de manera brutal a l'herència estructural de les dones, empeses a l'electroxoc per calmar el seu furor, la seva angoixa.
En escena, al TNC, tant com Ossó com Ribera i Bargalló encarnen aquestes tres dones devastades. Aguanten la funció soles, amb la mirada, la contenció, tot el que han viscut. Que la primera fos la Cate de Blasted i la segona la Mila de Solitud en produccions anteriors del TNC és un punt a favor d'aquesta funció. Perquè el seu dolor ve de lluny.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
