Carlota Subirós vs. Alícia Gorina

Carlota Subirós: 'El quadern daurat' es publica el 1962 i recull les experiències viscudes al món a finals dels anys 50 de la gent d'esquerres, amb la mort de Stalin i la crisi ideològica que va suposar quan es van saber els seus crims, la Guerra Freda...
Alícia Gorina: 'Solitud' va sortir el 1905 i te n'adones que no han canviat gaire, les coses. Només una mica. Aleshores, la violència de gènere i del patriarcat eren un tema silenciat; avui dia són denunciats i surten als diaris... No oblidem que la història parteix de la violència que pateix la Mila. Es continuen violant dones.

C.S.: Anna Wulf és com Hamlet o el rei Lear, la consciència del món. Però, a diferència d'ells, no lluita pel poder, sinó perquè la vida tingui sentit.L'Anna Wulf és un personatge brutal. És una dona lliure, prèvia al feminisme dels anys 60. Trenca tots els esquemes. És una dona que obre la seva consciència a totes les esferes de la vida, que s'implica en la seva vida personal sense deixar la política.
A.G.: La Mila és una dona envoltada d'homes que l'oprimeixen i que, finalment, aconsegueix explicar la seva història

C.S.: Posar en escena les mil pàgines de la novel·la ha estat una feina descomunal. He creat un espai unitari que fa referència a l'habitació pròpia de l'escriptora. És una estança blanca que és com una gran llibreta on es projecten els quaderns, cadascun d'ells referents a una part de la seva vida.
A.G.: He agafat l'argument complet de la novel·la: només no surt un capítol, que és molt secundari. Volia, sobretot, mantenir-la narrada, que els actors narressin la història de la Mila.

C.S.: No he volgut fer-ho perquè té una vigència brutal, sobretot per aquesta lluita contra la fragmentació, que avui dia és més terrible: de quatre llibretes passem a mil pantalles... Hi ha molts debats propis de l'època, però no tenia sentit treure'ls. Tots venim d'allà.
A.G.: La posada en escena és totalment contemporània, però els personatges parlen com al 1905, amb un català ric i complex, que he intentat que els actors diguin de manera natural.

C.S.: En llegir-la, vaig saber per primera vegada què volia dir llegir una dona: té una sensibilitat marcada profundament pel gènere. El llibre va ser bandera del feminisme de l'època quan l'autora no prenia aquesta bandera. No és gens pamfletària: va obrir la intimitat d'una experiència personal per transformar una generació.
A.G.: La Mila s'allibera, fuig, no se suïcida. Deixa el marit i comença una nova vida. S'identifica amb la llebre i els ocells. Perquè és una presa de caça per als homes a qui no deixen volar... Ella se n'adona que és víctima de la violència estructural i actua per canviar les coses.

C.S.: Totes les experiències de les quals parla són vigents com, per exemple, com lluitem contra les estructures imposades. A més, formalment és molt experimental, avantguardista, i alhora és vitalment clara, diàfana.
A.G.: Víctor Català s'atreveix a parlar d'un tema que era un tabú i que avui dia està de moda. Es va avançar als temps. Posa una dona al centre de la història i l'explica des del seu punt de vista tot reivindicant-se com a protagonista de la seva història.

C.S.: M'apassiona per la manera que té de connectar les coses minúscules amb les coses enormes, els gestos microscòpics amb els grans posicionaments ètics i polítics. És un gran caos que està molt ben endreçat. Et desborda.
A.G.: Descobrir Víctor Català ha estat una passada, més enllà de 'Solitud'. La vaig llegir a l'institut per obligació i fa uns que la vaig redescobrir, juntament amb els contes i la novel·la 'Un film (3000 metres)'. Té un món apassionant, que sovint mira des del cantó més fosc.