El dramaturg argentí estrena al Teatre Lliure la seva obra més personal, 'Emilia', basada en el propi record de la infantesa Un bon dia de fa un parell d'anys, Claudio Tolcachir va trobar-se per casualitat amb la dona que el va criar. "Vam parlar una estona, i em van sorprendre totes les coses que recordava de quan era un nen que havien fugit de la meva memòria", indica. Per a la seva mainadera, eren records especials, tendres, afectuosos. Per a ell, mers episodis del seu creixement, gens memorables. Han continuat veient-se des d'aleshores, mentre el dramaturg construïa 'Emilia', la que és potser la seva obra més complexa des d'aquell fabulós 'La omisión de la familia Coleman', que fa set anys ens va descobrir que aquell actor que havíem vist a 'Un hombre que se ahoga', de Daniel Veronese, era un dramaturg poderós, d'històries mínimes i conflictes personals, un Txékhov en potència amb tota la poètica del teatre argentí contemporani. És a dir, interpretacions directes, naturalistes, dins un context gens realista.
Tolcachir ens diu que ha volgut retre homenatge a la seva mainadera i, de retruc, a totes les persones invisibles que contribueixen a la nostra formació. I ho fa a través del retrobament -¿real, fictici?- entre Emilia i Walter, que apareix acompanyat de la seva esposa, Caro, i el seu fill, Leo. Realment, no sabrem fins al final si la situació és en present o en passat, si els personatges estan vius o morts.
La primera frase que pronuncia Emilia ens ofereix el to de la
