Els millors restaurants argentins de Barcelona

L’Albert Iglesias explica que “vam voler anar més enllà de la categoria d’argentí”. Per això no tenen un nom estil La Vaca de la Pampa sinó que reten homenatge a l’univers cinematogràfic de Darín. “No importem només carn argentina, sinó la millor carn del món”, diu. Feta amb brasa de carbó a la vista, i dos puntals a l’hora d’oferir-la al client: garantir la qualitat de tall –per això fan tasts constants– i un protocol de servei que assegura el punt desitjat. Tenen seu a Sant Cugat, i una botiga, 9Reinas gurmet (Ganduxer, 20), on podeu menjar el tall i emportar-vos-el. I venda online a carnes9reinas.com

Una milanesa no és alguna cosa sobrenatural, però cal saber fer-la. I a la Sucursal –el versàtil restaurant germà i veí de Rekons– excel·leix en la matèria. Us la cruspireu tendra, ben arrebossada, amb una capa de formatge lleugera i aromàtica. En aquesta cantonada lluminosa, a part d’oferir bona carn, també disposen d’un apartat vegetarià d’hamburgueses i lasanyes curós i potent. El patriarca talla la carn de les empanades, la mare fa una rebosteria casolana excel·lent (pastís de dolç de llet i coco celestial, brownie cremós, alfajores addictius...) i el menú de migdia és per sucar-hi pa.

Aquesta casa de menjars italoargentina va substituir l’entranyable Celler Teresa. Per sort, en Daniel Volpe i la Sílvia Maria han marcat una línia d’alta qualitat i proximitat que els fa encaixar com un guant al barri. Aquest és un petit restaurant amb graella de pedra volcànica, on la parella mima fins al darrer detall: talls argentins madurats i preus molt ajustats, pasta farcida casolana, empanades boníssimes i un apartat de tapes fetes amb tot l’afecte del món. Festa grossa amb graellada argentina per a dos per un preu molt raonable.

“Quan vaig obrir El Caminito a Formentera, el 1981, no hi havia cap altre argentí. Feia la provoleta amb emmental, tallava el rostit amb destral”, recorda Carlos Trigo, el propietari. Fa quatre anys van traslladar el concepte de graella argentina d’alta gamma a Barcelona amb el Milo Grill: presumeix de tenir “les millors carns de la ciutat” i no seré jo qui li porti la contrària. Els seus lletons a la brasa són d’una finesa sobrenatural, el seu ‘ojo de bife’ és mantega. Trigo ho resumeix així: «la carn no és un totxo». El xef, Lluís Llunas, és fill de Dyango, però l’important és que és un mestre de la brasa.

“Qualsevol plat argentí que et passi pel cap el tindrem”. Aquest és el titular del nou Sifó. Pablo Antico i Jorge Runnacles acaben de reconvertir el Sifó de bar de nit –pioners, el van obrir fa 18 anys, quan el Raval semblava Kosovo– en restaurant argentí. Preciós: cuina oberta, llum, fusta i dibuixos d’icones argentines (El Eternauta a càrrec del gran Martín Tognola!). Després van oferir durant quinze anys un dels millors menús de migdia al veí Ofis, traslladat ara al Sifó diürn. Que abraça, per fi, “l’argentinitat sense complexos”. Mestres de la carn i de la creativitat popular, auguren una graella I+D, pizza argentina –quasi inèdita a Barcelona–, empanades i un tiquet que va “d’allò universal fins al que et vulguis gastar”.

A part de ser l’avantsala del cinema Floridablanca, és famós pels seus mossos majestuosos; com la Dino, vedella tallada a ganivet, ceba, moniato i bitxo.

O de com una antiga xarcuteria es converteix en centre de peregrinació moderna. A Rekons han tingut el bon gust de mantenir bona part de l'estètica antiga tot canviant el negoci. Ara hi podeu degustar a qualsevol hora empanades, amanides i altres llepolies argentines amb una cervesa o un vinet.

És un lloc fiable per menjar autèntiques empanades argentines. Les carnívores són ben bones, però els vegetarians estan contents amb una varietat que inclou fins i tot la de verdures al wok. També tenen botiga a la plaça de la Llana i a l'avinguda de Sarrià, 15.

En l’ampli repertori de cuina argentina que hi ha a Barcelona, l’Arcano es distingeix per una sòlida oferta malgrat la seva joventut. I recorda, per moments, alguns vells casals supervivents del més antic barri de Buenos Aires, San Telmo, amb la robustesa i particularitat que hi donen murs, columnes i arcs de pedra. L’anacrònica bellesa de la pedra a la vista combinada amb el rigorós negre de sostre i taules hi atorguen una elegància que, de nit, el fa encara més atractiu. Un servei sobri i eficient fan la resta.  Perquè Mariano Nogueira, el xef, no s’ha limitat a satisfer la nostàlgia dels seus compatriotes i dels catalans que viatgen al sud. També ha sabut oferir una interpretació d’alguns plats locals. Una cuina d’anada i tornada. Per començar, el dissabte vaig optar per una empanada de carn, una prova del nou a la qual convé sotmetre el cuiner argentí aquí.  El xef és deixeble directe de Don Alfredo Domínguez, una institució de la bona cuina argentina a Barcelona (San Telmo, Puerto Madero i ara Calafate), de qui provenen segurament els secrets que fan de l’empanada de l’Arcano una peça gairebé màgica. I el seu entrecot –bife de chorizo, el més petit de 200 g– és suficient per confirmar per què es considera la carn argentina la millor del món, amb permís de bascos, asturians, gallecs i gironins. El que més s’agraeix, a més, de la cuina de l’Arcano és la cura amb què distribueix els acompanyaments als plats, condemnats en molts casos a enciams rebregats i tomàquets sense g

En aquest restaurant hi podem trobar 'platillos' senzills, saborosos i molt imaginatius. Un bon exemple són els seus peus de porc desossats, ben cuinats i arrebossats. Martín Parodi, de llarga carrera a França, delecta els fans amb un menú de migdia que sorprèn per la relació qualitat-preu. La carta tampoc no és cara i els seus plats justifiquen una visita. Tots els talls de carn que toca en Martín sobresurten per la seva qualitat, el seu gust i la perfecta cocció. Hi ha grans curiositats, com la llengua acompanyada d’un chutney de taronja, tota una troballa. O un foie gras amb moniato confitat i puré de patates. Una oferta tan bona mereix una millor carta de vins. No apte per als qui mengen amb presses; molt agradable per sopar amb amics, disposats a passar una bona estona amb autèntiques exquisideses

La Inés i en Sebastián, els dos principals impulsors d'aquest nou local, honren en oferta i resultats un dels millors llocs del món: el Calafate, a la Patagònia. I també honren una cuina –basada fonamentalment en la graella– que no sempre ha estat ben tractada a Barcelona. En la filosofia d'aquest restaurant sobresurt el tracte amb el client com a principal premissa: el comensal se'n va satisfet i content, per la calidesa, el confort i l'elaboració dels millors plats a un preu raonable. Com a mínim així va succeir en les nostres dues aparicions. Hi ha alguns plats de la cuina rioplatense que són sagrats: les empanades i els lletons, magnífics; el rostit de tira, mal anomenat xurrasco, les pastes, la milanesa i, naturalment, la crep amb almívar de llet.Tota aquesta columna vertebral està molt aconseguida i desitgem que continuï sent així, perquè si d'alguna cosa pequen els restaurants argentins és d'irregularitat. La professionalitat de la Inés és una garantia perquè això no succeeixi. Tornem a les empanades. El seu autor, l'Alfredo, és un home avesat en cuines i pastades. El resultat és formidable i són "de cames obertes". Així es diu a l'Argentina d'aquelles que són tan sucoses que t'obliguen a menjar-les en aquesta posició per evitar tacar-te amb l'escampada... En un altra de les visites, vam posar a prova el bife de xoriço, un entrecot alt, molt ben cuit, encara que presentat amb la gastada vinagreta en guarniments o amb les insípides verdures a la gra

Carnívors, esmoleu les dents: totes les carns que aquí serveixen estan importades d'Argentina. Qui vulgui entrecots de 350 grams, ja sap. Es fa pagar, però val el que costa.–