David Verdaguer: totes les vides del gat

Sempre hi ha un moment a la infància, deia Graham Greene, en què una porta s’obre i deixa entrar el futur. La Frida (excel·lent Laia Artigas) mira a través de l’escletxa i només hi veu una realitat que, d’un dia per l’altre, s’ha capgirat com un mitjó. Carla Simón sap que, per entendre un nen, hem de percebre el que l’envolta a la seva altura, sobretot si el trànsit que travessa és el d’assumir la pèrdua, l’orfandat i la mort com una certesa. El futur és, doncs, aprendre a admetre el que sents, a superar el dol amb l’ajuda dels altres. En fi, la maduresa. Així doncs, 'Estiu 1993' surt victoriosa de construir aquesta mirada desubicada i sensible, que declina un cert esperit documental –és la infància de la directora la que està en joc– en una pel·lícula que mai no intenta ser complaent amb la seva heroïna, que atén al seu descobriment del món vinculant-lo amb la cristal·lina transparència de les seves imatges, que treballa amb els seus actors amb una delicadesa extraordinària, i que aconsegueix transmetre el misteri de ser nen –la sensació d’estranyament, la crueltat inconscient, el dolor disfressat de caprici emocional– sense oblidar-se de quina relació estableix amb els adults i, sobretot, sense caure en el sentimentalisme sent profundament commovedora.

En la seva radiant opera prima, l’actriu Leticia Dolera fa una reivindicació generacional fresca i irònica molt peculiar. Té un delicat encant naïf, i està repleta de referències pop. La directora (i també intèrpret) sap treure l’ànima més sensible a un grapat de personatges que van com boies a la recerca de la seva identitat. Ens trobem davant d’una obra lluminosa i tendra, que rebenta els motlles de la romcom i perfila una narració juganera i plena d’inventiva, que es nodreix d’un imaginari femení tan personal com estrany. D’una lucidesa subtil, que va molt més enllà de les possibles vinculacions al model de cinema indie americà (Miranda July al capdavant) al qual es podria vincular. Molt recomanable.

No hi ha perill més lleig per a una comèdia romàntica que fer-se patètica a ulls de l'espectador. Ens ho van ensenyar els mestres de l''screwball comedy' –posem per cas Howard Hawks a 'La fiera de mi niña'–. Sense to ni teca, sense gràcia ni cap ocurrència que surti del lloc comú, la nova pel·lícula de Maria Ripoll és un bodevil de pa sucat amb oli, farcit de personatges estereotipats i plomes de lloro que camufla amb histèria i un sentit del ridícul en vaga la poca originalitat de l'artefacte. Verónica Echegui no es creu el paper ni mig segon, i intenta suplir-ho amb una hiperactivitat que crispa els nervis. I David Verdaguer procura salvar els mobles posant el pilot automàtic i amagant la vergonya rere el seu frondós bigoti. Mentrestant, el públic se sent cada cop més incòmode a la butaca. Si el títol ja us fa mala espina, gira cua i torna a casa. 

Heus aquí una de les sorpreses  més agradables dels darrers mesos, una pel·lícula inesperada i vivificant. I no ho dic perquè no n’esperés res, sinó perquè el conjunt ha acabat agafant una forma potent i intensa, infreqüent en el cinema d’aquí. No és un film perfecte, ni de bon tros. Sovint se li veuen les costures, i el seu material tampoc no és que sigui gaire original. Però aquesta és la gràcia. Sense voler trencar esquemes, el debutant Carles Marques-Marcet ha aconseguit un relat alhora sec i emotiu, rigorós i lliure, un retrat generacional i un melodrama modern, allà on el gènere es transforma per copsar alguna cosa nova. La història d’aquests dos joves enamorats però separats per motius de feina, que només es podran comunicar mitjançant la tecnologia, parla de l’amor al segle XXI però també de sentiments i reaccions tan vells com la humanitat. I ho fa amb una inusitada saviesa cinematogràfica.En efecte, no són necessaris més de dos actors i un parell de decorats perquè aquestes poques imatges es multipliquin vertiginosament. Les pantalles dels ordinadors i dels mòbils esdevenen un substitut del pla-contraplà, tal com ho són de la presència física. I no és que l’amor es vagi apagant per culpa de les màquines, sinó que els mil i un miralls d’ells mateixos els confonen, els fan imaginar altres històries, confondre la realitat. Per això '10.000 km' parla de l’enamorament i dels projectes, i de com tot va agafant forma de miratge al llarg del temps.