[category]
[title]
The phantom of the opera, segurament l'èxit més esclatant d'Andrew Lloyd Webber, és un musical d'una gran exigència vocal i musical. No pot fer-la qualsevol cantant i/o actor. I d'aquí que haguem d'aplaudir la producció que ha arribat al Tivoli, perquè no només Daniel Diges i Ana San Martín són uns fantàstics Fantasma i Christine Daaé, sinó que la resta del repartiment sap estar a l'altura d'una partitura que és gairebé operística, amb un Miquel Tejada que dirigeix amb molta solvència l'orquestra.
La història ja la coneixen (porta 40 anys ininterromputs a la cartellera londinenca, té versions cinematogràfiques...), però parla d'un teatre parisenc, al segle XIX, posseït per una mena de "fantasma", que no és sinó un geni frustrat, desfigurat, que s'enamora d'una corista, la Christine, i que farà tot el que sigui perquè sigui ella la que estreni la seva obra mestra. Una versió menys edulcorada de La bella i la bèstia.
Una música electritzant que avui dia sona tan bé com aleshores
La clau de tot plegat es troba en una música electritzant, filla dels anys 80, que avui dia sona tan bé com aleshores. L'orgue de l'obertura és emblemàtic i marca la pauta de tota la peça. Ja ens indica, d'entrada, que viurem una història gòtica, esotèrica, tràgica. Però Webber va ser prou llest per incloure certs apunts còmics, enmig de tant drama, a través dels personatges secundaris, com els nous propietaris de l'Opéra Populaire o els cantants defenestrats, la Carlotta i l'Ubaldo, caràcters que s'acosten al clown.
Que ompli cada nit hauria de ser el més normal del món
I aquí tenim l'únic però de la funció, i té a veure amb les capacitats interpretatives del repartiment, més enllà de les seves capacitats vocàliques. San Martín, que és de l'escola Dagoll Dagom, està molt afinada en tots els sentits. En ella veiem la tragèdia, l'atracció que sent pel "monstre", que és alhora el seu mestre, i la necessitat que té d'allunyar-se'n. Diges, emmascarat, fa la seva feina. Però la resta no es mouen gairebé de lloc.
Amb tot, estem davant d'una producció de primer ordre, amb una inspirada escenografia de Federico Bellone, amb un escenari rotatori espectacular, i un disseny de so de Roc Mateu brillant. No cal comparar-la amb l'original londinenca, on al ball de màscares no els cal afegir maniquins. És una gran notícia que San Martín torni a casa i que Diges, tota una estrella a Madrid, s'hagi apuntat a la festa. Que ompli cada nit hauria de ser el més normal del món.