L'Elling (David Verdaguer) i en Kjell (Albert Prat) no han viscut mai sols. Van passar de la llar familiar a l'hospital psiquiàtric i mai no han tingut l'oportunitat de desenvolupar-se pel seu compte. Però han aixecat una molt bona relació com a companys d'habitació i el govern noruec vol provar si poden viure sols per, d'alguna manera, reinserir-se socialment. Aquesta és la trama d'una novel·la d'Ingvar Ambjørnsen, que Axel Hellstenius va transformar en guió cinematogràfic i que Simon Bent va versionar posteriorment perquè arribés a La Villarroel.
Una història innocent de superació que sovint fa riure i que Pau Carrió dirigeix amb eficàcia amb l'ajuda d'una escenografia modular de Sebastià Brosa de traca. Sense Verdaguer i Prat, però, no si ni tan sols seria res més que un mer passatemps per a bones persones. Perquè l'Elling és tranquil, tímid, cerebral, i en Kjell és arrauxat, extravertit, primari. I els dos actors saben interpretar-los des de la seva particularitat, amb un respecte absolut, i amb unes ganes terribles de passar-s'ho bé i fer que visquem una nit fantàstica.
Prat i Verdaguer surten a jugar amb la intenció que els espectadors juguem amb ells
Les topades entre tots dos són per emmarcar, ja des del primer minut de funció. En les mirades, els gestos, les abraçades. Hi ha una sinceritat, una complicitat, entre aquests dos actors que és molt difícil de superar. La resta del repartiment (Albert Ribalta, Òscar Muñoz i Queralt Casasayas) ballen al seu voltant.
En teatre, els personatges extrems són sempre els més difícils, els més complicats de dotar de versemblança, perquè l'intèrpret corre el risc de passar-se de frenada o de no arribar. Prat i Verdaguer, però, surten a jugar amb la intenció que els espectadors juguem amb ells. Els calen ben poques escenes perquè els agafem de la mà.
Tot vol tenir un aire dels anys 80 encara que la peça s'obri amb el 'First day of my life' de Bright Eyes (2005) i que un personatge es passegi amb un telèfon mòbil. L'èmfasi amb el 'Paradise City' de Guns'n'Roses (1987) busca recol·locar-nos. Hi ha una certa indefinició temporal, una minúcia davant d'un espectacle entretingut que ens farà creure que el món pot ser millor del que és.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix i recorda que el 16 de març és un dia molt important per als teatres catalans: no deixarem Cap Butaca Buida!
