Els 5 Grecs d'Ivo van Hove

El director holandès Ivo van Hove torna, per fi, al Grec amb l'adaptació del best-seller de Hanya Yanagihara 'Tan poca vida', la qual parteix de la història de quatre amics i la seva relació durant un període de prop de 30 anys. I se centra en el personatge d'un d'ells, un advocat novaiorquès amb una història duríssima que arrenca en la infantesa i que el condueix a l'autodestrucció. El catàleg d'horrors físics i morals sacseja d'una manera gairebé insuportable uns lectors i lectores que, tot i això, se senten incapaços d'abandonar la novel·la. Hi ha qui ha vist en la història de l'advocat i els amics que miren d'ajudar-lo una mena de dissecció de la masculinitat contemporània. D'altres, com Ivo van Hove, en canvi, hi han trobat una història sobre el bé i el mal.

Publicat poc abans de la mort de l'artista aquest mateix any, el videoclip del tema de David Bowie 'Lazarus' va posar Ivo van Hove al mapa de l'star-system cinematogràfic i li ha donat una projecció que pocs directors teatrals arriben a tenir. Ell ja era, però, un nom fonamental del teatre contemporani, com saben els espectadors del Grec, a qui va endinsar en l'univers shakespearià amb les seves Tragèdies romanes, va fascinar amb l'imaginari visual de 'La deu (The Fountainhead)' i va emocionar amb la seva visió íntima de 'La veu humana'. Ara Van Hove ens descobreix l'obra d'un dels grans de la literatura holandesa. És Louis Couperus (1863-1923), autor d'una novel·la visionària sobre l'enfrontament entre dues cultures irreconciliables: Orient i Occident. La història té com a escenari Java, on el governador Otto van Oudijck controla fermanent la seva província. És sensible a la cultura local, però està convençut de la seva superioritat com a europeu sobre els pobles que governa. Un enfrontament amb el germà d'un príncep local desencadenarà, però, unes forces sobrenaturals i ocultes. Tot passa sota el monsó, en un ambient inquietant i una escenografia espectacular de gran format on l'aigua és un element fonamental. Una història sobre les antigues colònies holandeses que explica, però, la història universal de l'enfrontament entre dos mons i d'un malestar existencial que s'estén fins al nostre segle XXI.

Després de la grandiloqüència, dels 'tours de force', de l'exquisida excessivitat de les 'Tragèdies romanes' i de 'The fountainhead' dels dos anteriors Grecs, Ivo van Hove ens ha regalat una cosa petita i preciosa, un monòleg potser antiteatral, com diu ell, encarnat per una actriu majúscula: Halina Reijn. Una bèstia escènica, d'expressivitat màxima. El text de Jean Cocteau demana precisió: una dona parla amb el seu amant per telèfon, està desesperada perquè l'enyora i sap que la deixa. Ella, l'espai i el telèfon. Res més. Podria ser un melodrama de pa sucat amb oli, histriònic, i Van Hove ens l'apropa tot allunyant-nos-en. Converteix el públic en 'voyeur' d'una escena macabra, dins la qual no voldríem per res del món que ens espiessin. Doncs, no, allà som, rere la finestra, mirant com Reijn entra amb una samarreta de Micky i Minnie abraçats, pantalons de xandall Adidas, mitjons, i li diu al seu amant que va amb el vestit de setí blau que tant li agrada. Li diu que no està desesperada. Que és molt valent, que és molt bo, que l'adora, que llençarà totes les cartes que s'han escrit. Veiem com va embogint, com parla sola, com el seu cos i les seves paraules pateixen una greu dissociació. Magistral.

Hi ha una escena de 'The fountainhead' que no em puc treure el cap. Potser és de les millors escenes que he vist mai en un teatre. Howard Roark (Ramsey Nasr) i Dominique Francon (Halina Reijn), nus, es dirigeixen en clarobscur cap al llit. Els veiem d'esquena, baldats, després d'un judici en què en Howard s'ha enfonsat en la misèria i a on ella l'ha traït, així com l'hi havia advertit. Caminen, s'ajeuen i fan l'amor, a poc a poc. Tendresa, passió i totes les contradiccions de la vida. Sordidesa. Lucien Freud podria haver pintat aquesta escena. Això és la posada en escena d'Ivo Van Hove de la novel·la d'Ayn Rand, un deliri d'imaginació, de discurs, tan impactant com les 'Tragèdies romanes' que ens va servir l'any passat, fins i tot millor, més propera, més directa. Aquí tot és teatre, no hi ha trampes, sinó la capacitat d'interpretació d'una companyia d'un nivell estratosfèric, amb esment especial a la feina de Reijn –quina actriu!–. No calia llegir els subtítols. Tot és en els gestos, els moviments, les referències que ofereix el director –projeccions, música en segon pla, fins a cinc punts d'atenció en escena, etc.–, els símbols que deixa caure, l'èmfasi.

L’escenari sembla una sala de passos perduts del Parlament Europeu, però ja veureu que no és tan diferent del palau de Juli César o la cort d’una reina. En aquest macroespectacle èpic de 345 minuts sense entreactes, (però al qual es pot entrar i sortir de la sala en qualsevol moment) assistim a tres tragèdies romanes de Shakespeare ('Coriolà', 'Juli Cèsar' i 'Antoni i Cleòpatra') representades en un sol muntatge i amb un ritme i una realització gairebé televisives. Per una vegada, estareu situats al centre de l’arena política. I no només això, sinó que podreu passejar lliurement pel teatre i fins i tot per l’escenari per veure les coses des d’un altre punt de vista. En aquesta mixtura insòlita de teatre i vida quotidiana, descobrireu les cares ocultes del joc de la política veient un xou multimèdia, estimulant i imaginatiu, que utilitza les tecnologies més noves. Shakespeare parla amb paraules d’avui, i no és gens estrany, ja que Van Hove s’esforça en les seves posades en escena a rellegir les obres del repertori teatral sota un prisma actual i a reflectir sobre l’escenari els mecanismes, de vegades perversos, d’una societat contemporània marcada per l’individualisme.