Ens hauríem d'haver quedat a casa

Una jove companyia de teatre arriba a un tronat cafè-teatre per estrenar un text pretesament seriós de la seva directora, que amb 29 anys creu que aquesta és ja l’última oportunitat per seguir en aquest món. Però res no serà com els il·lusionats teatristes havien imaginat. L’escenari és molt petit, els focus es fonen i fins i tot hi ha un monologuista disposat a assajar mentre ells preparen la funció. Llàtzer García ha volgut construir una comèdia enfollida farcida de disbarats  al voltant del món del teatre, traient a relluir les frustracions d’uns estereotips massa trillats, les dificultats de relació entre les intèrprets i altres temes comuns a qualsevol producció teatral per la via de la exageració. Tot plegat amb el lícit objectiu de fer riure, que és, ho diuen a l’obra, l’únic que la gent vol ara mateix. Però no n’hi ha prou amb voler ser graciós. I una comèdia esbojarrada només funciona amb una direcció que encerti el ritme i amb una intel·ligent disposició dels gags, ja siguin verbals, de situació o els de les caigudes i els renecs, els recurs més fàcil.  I en aquest cas ni el text ni la direcció d’actors assoleixen el necessari per a què l’embolic funcioni, i si més no puguem passar una bona estona. Esclar que potser només va ser una mala funció. Que ja passa. Sigui dit això sense cap joc de paraules amb el títol del espectacle. –Santi Fondevila.