Entrevista a Isabella Rossellini

Filla de Roberto Rossellini i d’Ingrid Bergman, Isabella Rossellini és una icona del cinema contemporani des que David Lynch la va rodar a Blue velvet. I, coses de la vida, la tindrem al Teatre Akadèmia només per a nosaltres gràcies a que ha decidit pujar als escenaris. És una dona que, als 65 anys, imposa per la seva bellesa i simpatia. És una mirada plàcida i un parlar distès. Al petit teatre de l’Eixample, mai no la podreu gaudir de tant a prop.

Vostè ha estat periodista, model, actriu de cinema... I ara ha decidit fer teatre. Per què?
Fa uns anys, no tenia gaire feina ni com a model ni com a actriu de cinema. Així que vaig decidir tornar a l’escola...

Vostè no tenia feina?!
No hi ha gaire feina per a les dones quan ens fem grans... Vaig tornar a la universitat per estudiar el comportament animal. De seguida, vaig començar a fer unes pel·lícules divertides sobre animals per al Sundance Channel, que dirigeix Robert Redford. Van tenir molt d’èxit i van acabar convertides en un monòleg, 'Green porno'.

"Potser em fa por que el públic estigui tan a prop meu. Si el públic és en la foscor, no el veus, i pots concentrar-te"

El monòleg anterior no el va escriure vostè.
Sí, el vaig escriure jo amb Jean-Claude Carrière. També vaig fer totes les pel·lícules. Jean-Claude em va ajudar, perquè no estaven concebudes per al teatre i ell em va ajudar a convertir 40 curtmetratges en un monòleg. Va ser una amiga, Carole Bouquet, qui em va dir: hauries de fer això en un teatre. Jo no havia fet mai teatre... La directora va ser Muriel Mayette, exdirectora de la Comédie Française. Em van ajudar els més grans! Va ser ella qui em va recomanar que escrivís el proper espectacle.

Què va experimentar a l’escenari? El teatre no té res a veure amb el cine.
Aquí és on he titubejat més. No tinc gaire experiència en el teatre, perquè el teatre t’exigeix ser fora de casa per treballar. I jo tenia dos nens petits. Al principi em feia molta por. Però ara puc dir que m’agrada. Pel que escric, prefereixo els teatres petits... Potser em fa por que el públic estigui tan a prop meu. Si el públic és en la foscor, no el veus, i pots concentrar-te. Aquí, a l’Akadèmia, estaré molt a prop.

Podrà sentir l’alè del públic.
Quan el públic està molt a prop i algú et mira de manera hostil, és molt difícil ignorar-ho i continuar actuant com si res. A més, tinc un gos i si algú el crida i he d’anar a buscar-lo!

Ha dit que el públic pot fer-li mirades hostils. Algú pot mirar-la així, a vostè?
Volia dir que en poden distreure, amb el seu telèfon, per exemple. I el text se’n pot anar. Són 50 pàgines i són difícils de recordar.

Quan va decidir que valia la pena fer un altre espectacle?
No sabia que 'Green porno' tindria tant d’èxit. L’hem fet a més de 50 ciutats... Des que vaig anar a l’escola que tenia ganes de parlar d’altres coses sobre els animals Volia transmetre-les d’aquesta manera histriònica, còmica.

A més, li agrada el transvestisme.
M’encanta. Aquí faig de mi mateixa. Sí que presento les pel·lícules en què faig d’algú altre.

Com és el seu circ?
Són les meves joguines. Moltes són meves, a la vida real. I d’altres pertanyen a altres dones de 65 anys. I el gos, que és molt petit. I un titellaire, que m’ajuda a manipular les joguines.

"El meu pare sempre em deia que estava gelós de les dones perquè es podien quedar embarassades"

Al curt 'My dad is 100 years old' diu que el seu pare seria un cavallet de mar.
Perquè és un dels pocs animals mascles que es queda embarassat. I ell sempre em deia que estava gelós de les dones perquè es podien quedar embarassades.

Quin animal seria vostè?
Un gos. Crec que és el millor que es pot ser. No en alguns països, que se’ls mengen.

També deia que les pel·lícules del seu pare havien caigut en l’oblit. Encara pensa el mateix?
Abans de morir, no trobava diners per fer pel·lícules. I quan va morir, moltes de les seves pel·lícules van desaparèixer. Fins que el govern italià va decidir restaurar-les i conservar-les: van reconèixer que una pel·lícula era una forma d’art més, que l’art no era només un quadre de Miquel Àngel.Ara hi ha un arxiu dedicat al meu pare, a Fellini... No existia quan vaig fer el curt [2005].

Potser va ser per culpa seva!
No tinc tant de poder. Tant de bo el tingués!

Com veu la indústria avui?
A Europa, els governs financen el cinema. Als EUA, cap art rep diners del govern. La raó per la qual faig teatre és perquè visc als EUA. Si he d’esperar a aconseguir un milió de dòlars... I el mínim que necessites són tres milions! Això em portaria deu anys. Faig teatre perquè vull explicar coses.

Quina obra clàssica voldria fer?
No ho sé. La idea de treballar amb el material d’un altre m’intimida. Puc fer un espectacle sobre el comportament animal i saltar a Eduardo de Filippo o Shakespeare, però... M’intimida sobretot el teatre clàssic, per haver de memoritzar tot aquest text.

Vostè coneix molt Robert Wilson, per exemple.
Sí, amb en Bob treballaria. Amb alguna cosa avantguardista. El clàssic? No recordaria res. Fins i tot el meu text em costa. El llegeixo cada dia i acabo parafrasejant-lo.

És fan de De Filippo?
Molt. Va mostrar una Itàlia que ja no existeix. Però s’adreça a l’esperit humà. Pots identificar els éssers humans.

NO T'HO PERDIS: Obres de teatre sobre grans dones