Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Pere Riera: comèdia i nostàlgia

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Pere Riera
Foto: Maria Dias Pere Riera

Entrevista a Pere Riera: comèdia i nostàlgia

L'autor de 'Barcelona' i 'Infàmia', estrena 'La dona del 600' al Teatre Goya

Per Andreu Gomila
Advertising

Fa tres anys, des d''Infàmia', que cap text de Pere Riera puja a escena, un autor que es va consagrar amb 'Barcelona' (TNC, 2013) com un dels autors més populars de la seva generació. Ara estrena 'La dona del 600' al Goya, amb Mercè Sampietro, Àngels Gonyalons, Jordi Banacolocha, Rosa Vila i Pep Planas. Una comèdia on una família treu els cadàvers de l'armari i amb un Seat 600 com a protagonista principal.

Has escrit una comèdia a partir del dol?
La primera idea era el 600... La meva afició, des de petit, són els cotxes: el meu pare tenia una petita empresa de transports, vaig néixer envoltat de cotxes, em van ensenyar a conduir als 12 anys... Jo, que soc poc sociable, molt introspectiu, el cotxe m'ha permès anar a la meva, sortir, voltar. Em dona una sensació de seguretat que m'agradava molt. Llegir i conduir són dues coses que em donen llibertat. Tinc una relació fetitxista, d'amistat amb el cotxe. Aleshores, vaig pensar que volia que un cotxe fos personatge, i el 600 interpel·lava molta gent.

I el dol?
Passa que, al final, acabes escrivint del que et preocupa en aquell moment i durant aquests anys m'he hagut d'enfrontar a la possibilitat de perdre ma mare... El tema va supurar i ha acabat sent la història de dues filles que viuen de manera diferent la mort de la mare. I tot en clau de comèdia.

"Més que fer gag rere gag, volia construir una família amb un sentit de l'humor propi"

No n'has escrit gaires, de comèdies, oi?
Està molt esmolada. Més que fer gag rere gag, volia construir una família amb un sentit de l'humor propi, que té molt a veure amb el meu, una mica desacomplexadament costumista.

Poses un 600 dins el menjador d'un avi...
És surrealista. Mica en mica descobreixes què genera l'absència de la mare i com el pare, de resultes de com les filles ho han gestionat, fa una mena de crit d'atenció.

Què t'aporta la comèdia a l'hora d'explicar una situació tan complexa?
Distanciament. Quan abordes temes que són més dramàtics, més emotius, va molt bé. A 'Barcelona' ja em va sortir així. Aquí m'ha anat súper bé. I ens passa el mateix que a 'Barcelona': estem rient i de cop ens cauen les llàgrimes. Crec que l'espectador es pot identificar amb el sentit de l'humor i el sentit de l'amor dels personatges. Et poso un exemple: res no m'ha fet plorar tant com 'Friends' i només els capítols finals. No hi ha res que ens humanitzi tant com fotre't de lloros a terra.

"No pensem en els pares com a persones sexualment actives, ni en la relació que tenien el pare i la mare entre ells"

També parles de la decepció.
Té a veure amb la relació paternofilial, quan els fills atribuïm als pares el rol de pares i pocs rols més. No pensem en els pares com a persones sexualment actives, ni en la relació que tenien el pare i la mare entre ells.

La gestió dels cadàvers dins l'armari és el que fa fort o febles les famílies?
La Pilar, la filla que ho porta malament, té en el fons una depressió no diagnosticada i deixa el marit perquè ha idealitzat tant la relació dels seus pares que quan s'adona que ella no la pot reproduir, trenca la seva relació. Si ella sabés...

"Ara les dones s'han emancipat i per això han canviat tant els models de família. El matrimoni ha deixat de ser una mena d'esclavatge"

La generació dels teus pares tenia més paciència que la teva?
Abans, les parelles aguantaven carros i carretes, per culpa del masclisme de la societat. Eren elles les que aguantaven. Els paios feien el que han fet sempre. Ara les dones s'han emancipat i per això han canviat tant els models de família. El matrimoni ha deixat de ser una mena d'esclavatge.

Ets un autor que sovint mira enrere, en el nostre passat. Per què?
Tinc un tarannà bastant nostàlgic, encara que no tingui idealitzat el meu passat. Soc poc intrèpid, poc emprenedor i tiro a pessimista. Guanya la incertesa cap al que vindrà, més que la mirada dolça cap al passat.

No t'han trucat del TNC des de l'èxit de 'Barcelona'?
No comment.

El teatre privat està fent més per la dramatúrgia catalana que el teatre públic?
No. Però no dic que faci menys. El Nacional del Xavier Albertí ha fomentat determinats autors. I ara Martel al Lliure fomenta les altres dramatúrgies.

NO T'HO PERDIS: La dramatúrgia catalana està de moda als teatres de Barcelona

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising