Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Vicky Peña i Carme Elias

Entrevista a Vicky Peña i Carme Elias

Les dues actrius s'enfronten a l'Akadèmia a 'Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?'

Vicky Peña i Carme Elias
© Irene Fernández Vicky Peña i Carme Elias
Per Andreu Gomila |
Advertising

La picabaralla entre Bette Davis i Joan Crawford durant el rodatge de 'Què se n'ha fet, de Baby Jane?' (1962) és de les memorables. Gelosia, ego, supervivència, en mans de dues actrius de bandera que estaven en l'últim tram de les seves carreres. Jean Marboeuf en va escriure una obra al respecte amb el títol de 'Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?', que Guido Torlonia dirigeix al Teatre Akadèmia amb dues donasses de l'escena catalana, Vicky Peña i Carme Elias, que, confessen, no voldrien haver estat cap de les dues dives nord-americanes. No tenen cap Òscar a casa, però entre Max, Butaca, Gaudí i Goya tomben qualsevol actriu del món.

Sou amigues encara? Us admireu?
Vicky Peña: Començo jo... Jo l'admiro moltíssim, a la Carme. No hem treballat mai juntes, ni en teatre ni en cine. Potser vam fer alguna cosa molt a l'inici de les nostres carreres, però així, colze a colze, mai... Som companyes, hem coincidit a molts llocs, l'aprecio i l'admiro, com a actriu i com a persona. No tenim per res la relació tremenda que van tenir aquelles dones.
Carme Elias: De moment... Ens hem anat trobant a la vida. Per descomptat que l'he admirat molt a l'escenari. Em feia molta il·lusió treballar amb la Vicky. Aquesta obra és perfecta.

I en un escenari tan proper com l'Akadèmia...
C.E.: És molt diferent treballar aquí que en un lloc més gran. Has de trobar les dimensions. Et xoques amb la gent, la veus, et relaciones d'una manera diferent amb el públic. El sents molt a prop. És una experiència bonica.
V.P.: Tenir el públic a prop és una pressió molt estimulant i molt especial.

"Van ser unes lluitadores tremendes, unes supervivents en un món molt dur, cadascuna en el seu estil, amb les seves armes"

TItol

Qui van ser aquestes dues grans actrius?
C.E.: Unes lluitadores tremendes, unes supervivents en un món molt dur, cadascuna en el seu estil, amb les seves armes. Bette Davis [el seu personatge] tenia un caràcter molt fort, que es va anar fent dia a dia en els estudis de cinema. Va ser una dona que va defensar sempre el seu punt de vista sobre el personatge. Tenia un caràcter enorme.
V.P.: Les dues van ser dues dones molt valentes, lluitadores. En el cas de la Joan Crawford, va ser una dona que es va fer a ella mateixa, amb l'ajut de la Metro. Va fer una carrera molt solvent, al principi basada en uns trets físics molt espectaculars. Va començar com a ballarina. Era una 'curranta'. Va ser molt valenta en la seva actitud com a actriu: quan la van deixar de trucar, va lluitar per a què li donessin les feines d'actriu que ella volia.
C.E.: De fet, el germen d'aquest projecte va ser d'ella, de la Joan. Va comprar els drets de la novel·la, la va fer guionar, hi va embarcar el Robert Aldrich, la Bette Davis...

El món de la faràndula ha canviat molt des d'aquella època?
V.P.: Espanya no té res a veure amb els Estats Units... I el cinema, en especial, ha canviat de manera brutal en els últims anys, amb la irrupció de nous canals, noves maneres de fer. El que és l''star system' d'aleshores no té res a veure amb el d'ara.

A l'obra, hi ha una guanyadora?
V.P.: Està molt equilibrada, la tensió entre elles dues. Tenen una manera de ser molt diferent i s'explota aquest contrast genera un projecte artístic molt interessant i després veiem com són dues dones que, tot i compartir moltes coses, es van anar allunyant. Són com dos imants que es repel·leixen. L'obra està molt basada en això. Defenso el meu personatge, però la veritat és que no sé quina impressió es farà el públic.
C.E.: Allò es va convertit en una competició. I aquesta mateixa competició era inevitable que es produís, no sols per la personalitat de cadascuna d'elles, sinó per la mateixa pel·lícula, que portava això com a matèria orgànica, com a matèria de treball. Això ens passa, als actors, que ens mimetitzem amb els personatges, sense acabar sent enemics, i anem creixent amb ell. Si es tracta d'una confrontació com aquesta, com la que passa a la pel·lícula, acaba transcendint allò per personal per instal·lar-se en el camp personal. La debilitat de l'actor és que allò personal i allò professional no es barregin. Però si s'utilitza pel bé de la pel·lícula és gairebé inevitable.

"Si agafes la cartellera i fas la mitjana d'edat, la gran majoria d'actrius tenen de 40 anys en avall..."

TItol

En un moment de l'obra, Joan Crawford diu que Marilyn Monroe va tenir sort de morir jove. I totes dues recorden la seva joventut. A partir dels 40 anys, és molt difícil mantenir-se com a actriu?
C.E.: Sí. Avui dia el món femení comença a estar present en tots els àmbits de la professió però, de totes maneres, les actrius tenim llarga durada si ens anem adaptant a les coses que volem com a persones implicades en la professió. Hi ha camins i personatges que t'acompanyen tota la vida. No ho hem parlat, però jo, Vicky, no t'he deixat de veure en tots aquests anys. Suposo que es tracta d'anar-se acoblant al que hi ha i no deixar de fer personatges que t'interessin.
V.P.: Si agafes la cartellera i fas la mitjana d'edat, la gran majoria tenen de 40 anys en avall... Afortunadament aquesta professió nostra ens permet treballar, si volem i si tenim sort, fins molt tard.

A vosaltres no us demanen quants seguidors teniu a Instagram per contractar-vos...
C.E.: I espero que no m'ho demanin perquè no m'interessa.
V.P.: A mi, tampoc, en absolut. No en tinc, d'Instagram.
C.E.: Jo tampoc.

A les actrius joves, els passa, això.
C.E.: De vegades, la nostra edat ens juga a favor. No cal entrar en això... Gestionar tot això requereix temps.
V.P.: I un secretari.

Un dels temes de l'obra és la popularitat d'una actriu per tenir feina.
C.E.: La popularitat afecta d'alguna manera perquè de cop et busquen per més coses. La qüestió és el criteri que segueixes. Crec que si seguim aquí és perquè hem tingut criteri a l'hora d'escollir productes, determinats equips, maneres de treballar.
V.P.: Hi ha productors que trien els actors a partir de si surten a la tele o al 'papier couché', però hi ha altra gent que no funciona així, que es demanen quin actor o actriu s'ajusta més a aquest o aquell paper i que passen d'aquestes coses més banals, més oportunistes.
C.E.: Ara podem mirar enrere. No és el mateix estar ara, aquí, que si tinguéssim vint anys començant.

Potser a Madrid hi ha més pressió, perquè diuen que a Barcelona no tenim 'star system'.
V.P.: Això ho va dir aquell ximple de conseller. Una tonteria. El que calen són bons actrius, bons actors, bons equips, i d'això n'hi ha. Potser manca públic o interès del públic, o que algunes produccions no enamoren prou la gent, o que en aquests moments hi ha una distracció dels que és la cultura, que s'ha banalitzat moltíssim. La gent s'estima més el que és entreteniment o diversió que no la cultura. El públic va als espectacles d'una altra manera... Vilajoana es diu el ximple.

Us hauria agradat canviar-vos els papers?
V.P.: El curiós és que molt fins a l'últim moment no sabíem qui faria què.
C.E.: El Guido s'ho va estar pensant molt de temps i totes dues estàvem disposades a fer un paper o l'altre. Són tan fantàstics... Van treballar molt, aquestes dones. Vivíem als estudis. Eren esclaves. Feien moltes pel·lícules a l'any. Aquesta, per exemple, la van fer en tres setmanes!

NO T'HO PERDIS: Les millors obres del març a Barcelona

Advertising