Quan, el 1978, Lev Shprigelburd urgeix el seu net perquè ho agafi tot, també la dona embarassada, i se'n vagi de Buenos Aires (i del continent) de seguida, sap el que es fa. 56 anys enrere, ell ja va haver de fugir d'un pogrom a Berditxiv (Ucraïna) durant el seu casament. Aleshores, s'escapava perquè era jueu. Ara, una dictadura criminal foragita els seus. El net (Pau Escobar) acabarà sense voler a Barcelona, igual que l'avi (Marc Joy) va desembarcar a Buenos Aires. Dues fugues que la Julieta (Clara Segura) transformarà literàriament en tres, el 2022, mentre espera a casa seva un familiar del Brasil, hereu del germà de Lev, que no va poder entrar a l'Argentina el 1922.
Victoria Szpunberg ha partit de la seva història personal per construir, amb Albert Pijuan, una obra extraordinària sobre els efectes de l'odi en les persones. Primer, l'antisemitisme ferotge. Després, el cataclisme escampat pels militars, amb milers de morts i 30.000 desapareguts. Ella arrossega un passat semblant, filla d'un poeta argentí, Alberto Szpunberg, que va refugiar-se al Maresme aquell 1978 i a qui li dedica un bell homenatge quan en Lev recita un poema seu de joventut. Però aquí, a La tercera fuga, l'autora i directora ha agafat una mica distància i, com a El pes d'un cos, es capbussa en la seva biografia sense bussejar gaire estona, sinó que és capaç de treure el cap i oferir una mirada àmplia sobre l'exili. No, Szpunberg no va néixer en un aeroport ni el seu pare mirava el mundial de futbol tranquil·lament aquell juny de fa gairebé 50 anys.
El muntatge que ha aixecat Szpunberg a la sala gran del TNC és coral, intens i expansiu
Que bona part de l'obra estigui narrada per un actor mestís (Ton Vieira) vestit com si hagués de ballar la dansa de la mort de Verges no és casualitat. Perquè tots els personatges de l'obra ballen amb la desconeguda durant el segle que Szpunberg ens explica. Ell, el narrador, ens farà bellugar entre èpoques i ciutats i ens obligarà a respondre a la pregunta que llança un personatge a mitja funció: què és un nom? Per als funcionaris que reben en Lev a Buenos Aires és un inconvenient. També per als que acullen el seu net a Barcelona. Per a moltes persones pot ser una condemna.
El muntatge que ha aixecat Szpunberg a la sala gran del TNC és coral, intens i expansiu. Ens manté clavats a la cadira dues hores i mitja llargues perquè maneja molt bé el tempo de la funció. Carles Pedragosa demostra les seves habilitats fonètiques, interpretatives i musicals, tot convertint-se en una peça clau, ja que dona al conjunt tocs d'humor que serveixen per rebaixar una mica el drama. Emma Arquillué passa de núvia de Lev a filla de Julieta, dues persones oposades en una única obra. Clara Segura navega per tres ciutats i tres èpoques amb solvència, de mare reformista a mare decidida per acabar com l'escriptora que ho lligarà tot. I no ens oblidem de Magalí Sare, que ens ofereix magnífiques versions dels tangos Cambalache i Tornar (Volver).
Fa més d'una dècada, Jordi Casanovas va oferir la seva versió sobre la gent del nostre país a Una història catalana, un muntatge èpic que començava al Pallars i acabava a la rodalia de Barcelona. Han calgut molts anys perquè en tinguem un altre punt de vista, més cap enfora, segurament més proper al de Dues vides de Vikram Seth o a les nissagues familiars d'Isaac Bashevis Singer. I si parlem de teatre, del magnífic Leopoldstadt de Tom Stoppard. És una gran notícia que Szpunberg hagi volgut ser d'aquest país, que hagi fet seva la nostra llengua, que ens hagi regalat el seu nom.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
