Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Manrique i Selvas, dos homes bons

Manrique i Selvas, dos homes bons

Els dos actors uneixen forces per regalar-nos ‘Timó d’Atenes’ a través de la seva nova companyia, La Brutal

Julio Manrique i David Selvas
© Maria Dias Julio Manrique i David Selvas
Per Andreu Gomila
Advertising

Julio Manrique i David Selvas són vells coneguts. Han treballat moltes vegades braç a braç, bé com a actors, en muntatges tan mítics com el 'Juli Cèsar' d'Àlex Rigola. Bé amb en Julio com a director, com en 'L'hort dels cirerers'. Ara han decidit unir forces a través de la companyia La Brutal, que capitanejava Selvas i a la qual s'hi acaba d'afegir Manrique. S'estrenen amb un Shakespeare, 'Timó d'Atenes', que fa dues dècades que ningú no ha muntat, que a més inaugura l'onzena edició del festival dedicat al millor escriptor de tots els temps, a la Biblioteca de Catalunya. Vaja, que van forts.

Selvas, de fet, s'enfronta al seu primer Shakespeare com a director. Fa uns mesos va decidir-se i, amb el seu soci, van començar a buscar. D'entrada, pretenien fer una comèdia, "una cosa lluminosa", estil Molt soroll per no res. Però, com diu Manrique, "ens semblava una bajanada fer-ho ara, en el moment en què vivim". Així que van anar a parar a 'Timó d'Atenes', al relat d'aquest home generós, esplèndid i ric que ho perd tot. Manrique diu que és "la història d'una decepció", que Selvas manté a Grècia, tot i que en una època contemporània, amb la crisi, les manis a la plaça Sintagma, etc.

"Timó veu que el món no funciona i creu que cal inventar-se alguna cosa nova", afirma Manrique, conscient que interpreta "un personatge desolador", un idealista que creu en l'amistat, "un personatge excessiu que no coneix la via del mig" i que acaba a l'infern de la vida.

Selvas ens avisa que Manrique fa "un viatge sideral", amb un principi que compara al flamant inici de 'La gran bellesa' i un desenvolupament com el d''El rei pescador'. El director diu que ha aixecat un muntatge "molt argentí", és a dir, d'interpretacions dinàmiques, i concepció bruta, amb els actors trepitjant-se els uns als altres. A l'hora d'adaptar-la, Selvas concentra els personatges en els "amics de veritat" de Timó. "Shakespeare va escriure-la com una faula i si no vigiles, Timó pot quedar com el beneit de qui tothom se n'aprofita", afegeix Manrique.

L'actor ens informa que l'autor anglès va escriure la peça "enfadat", i que molts hi han vist una mena de venjança cap als poderosos del seu temps. Tanmateix, 'Timó d'Atenes' té una gran potència lírica, tot i tractar-se d'"una obra imperfecta". I conté una crítica social, amb escenes que deixen Ada Colau com una txitxarel·la. "Talleu els colls als vostres creditors", diu Timó.

També t'agradarà

Teatre

Shakespeare a la cartellera

Muntatges que s'inspiren en l'obra del dramaturg britànic, que torna a estar molt de moda Una ullada a la cartellera. Trobem adaptacions de Shakespeare a càrrec de les grans companyies internacionals, i revisions que condensen la immensa obra del Bard en una proposta fresca i carregada d'humor. Coincidència? No. Shakespeare continua sent un dels grans dramaturgs de tots els temps. Últimes crítiques L'última trobada 'L’última trobada' és l’adaptació de Christopher Hampton de la novel·la homònima de Sándor Marai, el més famós escriptor hongarès del segle XX. L’obra planteja la trobada de dos amics 41 anys i 43 dies després que un d’ells, Konrad, desaparegués sense cap explicació. L’altre, Henrik, ha romàs al seu castell esperant la visita que ha de resoldre un enigma amb el qual ha conviscut tot aquest temps. No es tracta, però, d’una  peça de suspens, sinó d’una llarga reflexió sobre l’amistat, la traïció, la covardia, l’amor i les passions humanes. Sister Act, el musical divino Primer el pecat: no tenim encara artistes que dominin la tríada del teatre musical (ball, cant i interpretació). Sempre en coixeja un. També a 'Sister Act'. Després la virtut: la versió espanyola del popular musical és una producció de notable nivell, amb una protagonista (Mireia Mambo Bokele) amb la seductora alegria vital imprescindible per omplir l'aclaparadora Deloris van Cartier. Confidències a Al·là Ser pobre és dolent. Ser pobre i dona és pitjor. Ser pobre i dona en el món islàmic és el màxim d

Teatre

Shakespeare: les millors obres del segle XXI

Les obres de l'autor anglès que ens han sacsejat en els últims quinze anys Aquest Sant Jordi va fer 450 anys que va néixer el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat. El Rei Lear: Bieito (2004) Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit. Juli Cèsar: Rigola (2002) Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i Davi

Advertising
Teatre

El millor de Temporada Alta

Girona torna a convertir-se en el lloc de pelegrinatge de tardor per als amants de les arts escèniques. Aquí teniu els espectacles que no us podeu perdre Temporada Alta provoca un cert estrès. Del 3 d'octubre al 8 de desembre, a Girona i Salt hi passen 90 espectacles, 32 dels quals són internacionals i 26 estrenes absolutes. Pel festival gironí hi ha el bo i millor d'aquí i de fora. I és segurament el millor festival de tardor d'Europa, sens dubte. Perquè us relaxeu, us diem què heu d'anar a veure. Més que res, perquè són coses que només podreu veure a Temporada Alta. Tala Hi ha pocs directors d'escena com el polonès Krystian Lupa. Un altre clàssic del festival, de qui hem vist perles fantàstiques com 'Persona'. Bernhard és un dels seus autors preferits. A Girona hem vist 'La calera' i 'Ritter, Dene, Voss'. Frapants. Ara hi torna amb 'Tala', un text mordaç, sense pietat, que massacra la cultura contemporània. El grito en el cielo Els andalusos vénen de la Biennal de Venècia amb l'èxit sota el braç. Són una tropa ben especial, que et descol·loca i t'encisa. Ara, a més, s'han proposat reivindicar la capacitat del somni com a clau de llibertat. L’humor negre i tendre de La Zaranda burxa en la dimensió humana del dolor i ens convida a la reflexió sobre la vellesa i la mort. King size El suís Christoph Marthaler és un món a part. Pioner a l'hora de barrejar teatre i òpera. O, més ben dit, a l'hora d'introduir elements lírics dins les obres de teatre. Fa cinc anys, ja va deixar-nos

Teatre, Musical

Invasió de musicals

La cartellera de Barcelona recupera el gènere més popular amb espectacles de petit i gran format per als amants del gènere Mar i Cel Per celebrar quaranta anys, la companyia Dagoll Dagom posa el seu musical 'Mar i Cel' en escena per tercer cop i amb una força renovada, un nou càsting i noves sensacions. Un espectacle sobre la intolerància i la incomprensió entre dos mons, orient i occident. Dues religions eternament enfrontades, la islàmica i la cristiana. Un història d’amor impossible entre una noia cristiana i un corsari morisc. Un musical basat en la pirateria de la mediterrània del segle XVII i en l’expulsió del regne d’Espanya de 300.000 moriscos decretada per Felip II l’any 1609. Liceistes i cruzados No sempre té gaire sentit, en aquest país, l'arqueologia teatral. Sovint veus obres que no hauria calgut recuperar. Penses en les obres de la mateixa època escrites en altres llocs i dius: preferiria haver vist un Shakespeare! Aquest no és el cas del 'Liceistes i cruzados' de Jordi Prat i Coll que el TNC recupera després d'una curtíssima exhibició la temporada passada. Una història sobre la confrontació entre conservadorisme i renovació amb traces de Goldoni que donen per bona la tesi de Xavier Albertí que Pitarra és molt millor del que havíem pensat mai. L'esbudellador de Whitechapel L’any 1888 a Whitechapel, el barri més marginal del Londres del moment, van començar a aparèixer cossos de prostitutes degollades i esbudellades. Tot i els esforços de la policia i de la gent

Advertising