Aquest Sant Jordi fa 400 anys que va morir el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat.
Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit.
Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i David Selvas. La mort de Juli Cèsar era sublim. I fins i tot el pastor alemany que hi sortia, estava bé.
Va arribar de Düsseldorf i ens va deixar estabornits. L'escena de les bruixes és la més escatològica i esfereïdora que hem vist mai. L'escenari s'anava despullant així que avançava l'acció, Macbeth recrudia els seus actes i no hi havia més que morts, i la sang vermella ho tenyia tot. Una gran instal·lació teatral al servei del text, diuen, més difícil de fer de Shakespeare. Bieito i Rigola també l'han aixecat, però ens quedem amb la versió de Jürgen Gosch.
Sis hores de Shakespeare ens va regalar el 2013 el festival Grec a càrrec de la companyia Toneelgroep Amsterdam d'Ivo van Hove. 'Coriolà', 'Juli Cèsar' i 'Antoni i Cleoprata', una darrere l'altra, amb el públic en escena, tecnologia punta i els actors a un pam. El discurs de Marc Antoni després de la mort de Juli Cèsar, fins i tot en neerlandès, et feia saltar de la cadira. Una experiència teatral com mai no l'ha viscut cap espectador barceloní.
Molts van descobrir el director alemany Thomas Ostermeier gràcies al muntatge del seu Hamlet, vist des de la cruesa més absoluta. Ferotge, esquizofrènic, frenètic, voraç. Lars Eidinger feia un dels personatges shakespearians més potents, omnipotents, que ens hem topat en un escenari. I alhora malencònics. El monòleg del 'ser o no ser' era per emmarcar i visitar cada vegada que tornem del teatre i creiem que ens han estafat. Un mite.
És el muntatge més original que hem vist al voltant de l'obra de Shakespeare. Amb Marc Rosich com a escuder, Bieito va agafar les escenes boscoses de l'autor anglès, de 'Macbeth', 'Al teu gust' o 'Timó d'Atenes', va plantar un gran arbre al centre de l'escenari, va posar Maika Makovski en un costat, i al centre actors que recitaven en anglès i català. Hi eren Josep Maria Pou i Roser Camí, i també Hayley Carmichael i George Costigan, entre d'altres. Un viatge oníric per la part més fantàstica de l'obra de Shakespeare. Llàstima que només el poguéssim veure a Temporada Alta.
Si la màgia teatral existeix, per molt cursi que sembli, ens la van oferir els Propeller d'Edward Hall a Temporada Alta quan van fer-hi 'Nit de reis'. Una obra transvestida, amb moltes capes, que li va com un guant a la tropa anglesa. L'acció s'anava desplegant davant teu com en un somni, amb calaixos que s'obrien i tancaven, i la incertesa de no saber què ens esperarà després. Hall ens feia riure i somiar, meravellar-nos i deixar-nos estupefactes davant el desplegament de recursos que demostrava a l'hora de muntar una de les obres més joganeres de Shakespeare.
Fins a 'L'orfe del clan dels Zhao' és segurament el millor paper que ha fet Julio Manrique en la seva carrera com a actor. Un Hamlet de tall clàssic, on l'actor va desplegar totes les seves arts -que són moltes- com a actor. I va jugar a seduir-nos a través de la seva bogeria. Ens va commoure, ens va enlairar, ens va violentar, el vam comprendre, el vam odiar. El muntatge no tenia tot el que tenen les obres de Broggi d'ara. Per això estem esperant el proper Shakespeare del director barceloní.
És una de les versions més radicals que hem vist d'un Shakespare, amb el tirà Ricard III convertit en un paio cansat de la glòria, que embogeix i decideix carregar-se tot ésser vivent. I és també el Shakespeare de Pere Arquillué, on va demostrar la seva grandesa com a actor, capaç d'assumir un rol extrem i sortir-se'n. Amb aquesta obra, el Lliure de Rigola va estar per mitja Europa i va aixecar aplaudiments arreu.
Muntatges que s'inspiren en l'obra del dramaturg britànic, que torna a estar molt de moda Una ullada a la cartellera. Trobem adaptacions de Shakespeare a càrrec de les grans companyies internacionals, i revisions que condensen la immensa obra del Bard en una proposta fresca i carregada d'humor. Coincidència? No. Shakespeare continua sent un dels grans dramaturgs de tots els temps. Últimes crítiques Et vindré a tapar Ella espera. Desespera. No sap que li ha passat al marit des de que va marxar a la guerra. És mort? És viu? On és? Què ha de fer? 'Et vindré a parlar' ens parla del dolor, de la impotència de les dones de la Guerra Civil espanyola a través del viatge que tres d’elles fan el 1940 a la recerca d’en Joan. Ho fa des de la insuportable absència que pateixen per recordar-nos que moltes van morir sense saber, confrontades amb una democràcia que amaga la seva culpa i la seva complicitat sota terra. The Hole 2 Ara resulta que el més difícil del món de l'espectacle és ser canalla, canalla de veritat. Muntes amb tota il·lusió una revista amb una rata i aconsegueixes el mateix efecte que el Cirque de Soleil sota una carpa: que el càlcul estètic et congeli l'autenticitat. 'The Hole 2' ho té tot per triomfar en el burlesc de nou encuny. Victòria d'Enric V 'Enric V' és una història entre dos victòries en el camp de batalla. Amb la primera un príncep de Gal·les s'acomiada de la seva joventut dissoluta; amb la segona un rei d'Anglaterra torna a casa amb una glòria efímera sobre F
Els millors locals de Barcelona per menjar i beure a l'estil de la Gran Bretanya, Irlanda... i fins i tot Austràlia! Flaherty's Irish Bar D’entre tots els pubs que semblen museus, punt de fuga per a turistes que fan fi ga i ampollòdroms amb trèvols per tot arreu, aquest es troba un esglaó per sobre del altres. La cuina aquí és notable –el pastís de carn, l’àpat preferit per totes les models, és impressionant–, tenen aixeta de Grolsch i una distribució de l’espai que aprofita a la perfecció els grans fi nestrals i l’espai diàfan en què s’ubica. També compta amb una petita terrassa, només recomanable per als qui els agraden les emocions fortes i sorolloses, i amb sala de billar. Michael Collins És el pub que tothom coneix. Té més barres que un club d’estriptis i més teles que la gira Zoo TV d’U2. Aquí hi cauen els guiris que van i vénen de la Sagrada Família, gent del barri i colònia anglosaxona vinguda de tota la ciutat. Té un menú arregladet, una programació d’esdeveniments esportius televisats completíssima i, tot i la seva popularitat, manté certa calidesa. La decoració és de manual. És als pubs el que Springsteen al rock: agrada igualment a gent amb sapiència enciclopèdica com a gent a qui només agrada Springsteen. Dunnes Irish Pub & Restaurant Encara que situat en l'epicentre del marasme turístic, aquest pub irlandès també pot ser d'interés per al local: és maco fins dir prou, només cal que us deixeu seduir per la seva fusta ben posada i per unes cerveses ben tirades. El
L'autoria catalana viu un autèntic boom a la cartellera Llibert En situacions límits allò que sembla lògic i racional trontolla. Una mare que espera amb delit l’arribada del seu fill. Una mare que l’estima com s’estima els fills. I arriba l’esperat. Un nadó nascut amb danys cerebrals irreparables. Què significa aleshores estimar? Mantenir la vida d’un ésser que no serà mai feliç, que esdevindrà un mort en vida immers en una decadència progressiva? Que vol dir una vida digna? Que vol dir una mort digna? El crèdit L'equip és una reunió de vells coneguts acostumats a l'èxit. Sergi Belbel dirigeix; Max Glaenzel dibuixa una atractiva plataforma central giratòria (solució provada a la Beckett fa més d'una dècada), i el protagonisme es reparteix entre Jordi Bosch (un director de banc) i Jordi Boixaderas (un sol·licitant de crèdit). Els “Jordis d’or” del teatre català que tornen a revalidar la seva alta cotització amb les seves actuacions. La coincidència de noms i d'una reacció de l'espectador fan gairebé impossible no fer referència a la fortuna d''El mètode Grönholm'. La pols Escrita i dirigida per Llàtzer Garcia, amb música de The New Raemon i protagonitzada pel membres de la companyia Arcàdia Marta Aran, Guillem Motos i Laura López, 'La pols', és, segons Llàtzer, la segona part d'una espècie de triologia temàtica al voltant de les petites societats que esdevenen les famílies, que va començar amb 'La terra oblidada' i que acabarà amb 'Els nens desagraïts'. Gairebé Dos personatge
Discover Time Out original video
