[category]
[title]
Quan surts del TNC després de veure Maria Magdalena, estàs segur que has conegut la Míriam (Ariadna Gil), una investigadora que es divorcia i que lluita per la custòdia d'una de les seves filles, però no saps si pots dir el mateix de la figura que dona títol a l'espectacle, l'objecte d'estudi de la catedràtica. Perquè més enllà d'uns quants quadres i algunes preguntes llançades al vol, marxes tal com has entrat, entre una certa ignorància i quatre sentències el fonament de les quals passa pel mateix que critiquen: la fe. T'has de creure el que et diuen. I Marina Garcés ens ha ensenyat que, abans que res, hem de ser incrèduls.
El problema de Maria Magdalena és que, més enllà del manifest, i un desplegament de recursos visuals, musicals i escenogràfics espaterrant, no hi ha gaire res. Sí, tenim una tropa d'actors i actrius de prestacions desiguals, però un argument en què el que podria ser la seva línia secundària (la intimitat de la Míriam) acaba desplaçant del tot la principal (saber qui era realment Maria Magdalena). I la pregunta que et fas és: per què? Sobretot, perquè el que podem arribar conèixer de la catedràtica tampoc no la converteix en un personatge d'altura. I si el seu drama és una metàfora del calvari de Maria Magdalena, personal i històric, no veiem el paral·lelisme enlloc.
Darrere, té el ballarí portuguès Romeu Runa que se la mira, glaçat davant de tant de talent
El muntatge té algun moment esplèndid, com quan Míriam Moukhles, que és una de les filles de la Míriam, s'enfronta sola a l'auditori en un monòleg deliciós sobre què s'espera d'una dona. Darrere, té el ballarí portuguès Romeu Runa que se la mira, glaçat davant de tant de talent. Runa té pocs moments on poder demostrar els seus infinits recursos interpretatius, però quan li toca portar la batuta de la funció no ens decep. Ana Naqe també ens regala algun moment musical excel·lent. I podríem dir que aquí s'acaba tot.
Perquè també hi ha minuts per oblidar, com quan la companyia intenta trencar la quarta paret assaltant el públic amb un micro per demanar als espectadors què en saben, de Maria Magdalena. O com quan les actrius expliquen què coneixen de "l'apòstol d'apòstols", en una digressió escènica que encara embulla més la troca argumental.
Maria Magdalena no passa de la correcció. És un muntatge bonic, res més, amb una protagonista, Gil, que és víctima del garbuix dramatúrgic. Carme Portaceli, la directora, que també firma la dramatúrgia de la peça amb Inés Boza, a partir d'un text de Michael de Cock, torna a demostrar que sap moure molt bé les peces en un gran escaquer com és la Sala Gran. Poc més.