[image]
[title]Dos actors i un destí: donar vida a l'obra més determinant del segle XX, l''Esperant Godot' de Samuel Beckett. Han treballat junts només dues vegades, en el mític 'Julieta i Romeo' (2011) i a la hilarant 'La monja enterrada en vida' (2012). I ara són a la Sala Beckett per esdevenir Vladimir i Estragon, sota la batuta de Ferran Utzet i amb una traducció nova del text de Josep Pedrals.
A nivell generacional, no us queda una mica lluny aquesta obra?
Nao Albet: No et pensis. La principal causa de mort entre els joves de 20 a 25 anys és el suïcidi. Ja està tot dit. L'angoixa existencial la comences a tenir de molt jove.
Pol López: La consciència sobre la mort està bastant formada, així com la consciència sobre la finitud. La promesa de no futur també està assimilada. No futur en el sentit generacional.
Heu agafat l'obra per aquí?
P.L.: Al juliol, estava per aquí. Ara estem jugant. El que ens interessa és descabdellar el joc teatral perquè la lectura de sentits sigui oberta.
N.A.: Si cenyeixes l'obra, està traint Beckett. Nosaltres l'interpretem a nivell actoral, però hem de deixar la porta oberta a qualsevol interpretació. Una mica el que passa quan la llegeixes. El text no et diu coses concretes, t'ofereix diferents possibilitats.
Què espereu, a l'obra?
P.L.: En principi, esperem Godot.
N.A.: Hi ha un abisme, en el propi text, en el que esperen els personatges: la por de la incertesa.
P.L.: Hi ha moments que esperem viure, que no arribi la mort, la distracció, matar el temps, la diversió... Esperem que sigui demà, també.
"Sense el text al davant, et preguntes: quin interès té Beckett avui dia? Quan el tens, dius: el té tot"
De tot el que heu fet en teatre, 'Esperant Godot' potser només s'assembla una mica a 'Hamlet'...
P.L.: Tenen coses en comú.
N.A.: És una fita, un repte, fer front a un text que és alhora clàssic i contemporani. I que a nivell actoral et demana una part tècnica, clownesca, que no és fàcil, que t'hi has d'encarar. No pots tirar el text de qualsevol manera, perquè és important. El gest també és important.
P.L.: Està allunyat de qualsevol tipus de realisme. Però a la vegada també has de trobar punts de realisme. Hi ha moltes coses aquí dins, comprimides, que s'obren i deixen un gran ventall de lectures. És un repte per a tots. En el fons, ens està passant una cosa: no podem fer el que no diu el text. Sense el text al davant, et preguntes: quin interès té Beckett avui dia? Quan el tens, dius: el té tot, hi ha tots els dubtes existencials.
N.A.: Camus. Tot.
Amb quin tempo la feu?
N.A.: Necessita molt ritme, un ritme molt frenètic, per fer-se més amena. Si no pot fer-se molt dura. Pot fer que pesi molt tot aquest univers abstracte.
P.L.: I la gent ha d'anar-hi al darrere, que la gent tingui la sensació que se li escapa. I per a que quan apareguin els silencis, els moments de buidor, pesin.
Vladímir i Estragon, com són?
P.L.: Són el mateix personatge.
N.A.: Són dues cares de la mateixa moneda.
P.L.: Són dos pidolaires, dos penjats, dos solitaris, dos amics, dos germans, dos desconeguts, dos cosins, dos excursionistes... Són dos.
"Crec que els actors ens hem de treure la màscara, que en el teatre contemporani no és tan necessari. En canvi, aquí l'obra et demana la màscara, el personatge"
Són un repte tècnic important?
N.A.: No es poden agafar des d'on estem acostumats a actuar. Hem d'anar una mica més enllà i col·locar-nos en un lloc. Avui dia, crec que els actors ens hem de treure la màscara, que en el teatre contemporani no és tan necessari. En canvi, aquí l'obra et demana la màscara, el personatge. Som uns personatges. No podem actuar com a nosaltres.
P.L.: No hi ha psicologismes. És proper a Shakespeare en el sentit que la paraula et porta a llocs imaginaris, a llocs que tenen una volada que els fa grans. Veus com la tragèdia i la comèdia estan molt a prop.
'Esperant Godot' és una obra sobre el llenguatge?
N.A.: Per sobre de tot, hi ha la paraula.
P.L.: El difícil és arribar a les mateixes sensacions que tens llegint-la. És important que et puguis comunicar directament amb la paraula, sense gaires coses. Has de servir la paraula neta. Però també li hem de donar vida.
N.A.: Se'm fa rar que Beckett escrivís teatre. Per la seva època, el més important és el text. Quan l'autor acaba la seva novel·la, deixa de ser l'autor. L'autor passa a ser el lector. Però ell sap que fa teatre, que l'actor pervertirà la seva obra.
P.L.: Per això és important el ritme, fer cas al ritme i als silencis.
N.A.: Has de creure molt en la partitura.
Com ho porteu això de tornar a treballar colze a colze?
N.A.: El que més ens agermana és que ens coneixem i som bastant amics. Això ens dona un lloc des d'on treballar. Som actors que venim d'escoles diferents, però som de la mateixa generació i entenem el teatre d'una manera molt semblant: coincidim en la bellesa, en el sentit de l'humor...
NO T'HO PERDIS: Obres que has de veure si tens menys de 30 anys
