Pablo Derqui i Ibsen en tres passos

Aquest és el tercer Ibsen de Derqui. Ha fet 'Hedda Gabler' i 'Un enemic del poble', el protagonista de la qual, el doctor Thomas Stockmann, té molt a veure amb Gregor. “És una passa més, un home que a favor de la veritat, s'ho carrega tot”, diu l'actor, que es pregunta si val la pena servir la veritat per sobre de tot o si més val ser “casuístics”. Manrique ha decantat el muntatge cap aquí, cap a la dicotomia entre puresa i relativitat, ens comenta Derqui. “Parlem molt, però som víctimes d'una societat on només hi ha propaganda i consum, on la política i les idees són un vel”, dispara.

Tot això és 'L'ànec salvatge', el famós subtext ibsenià, que ha fet que les obres d'aquest autor noruec del segle XIX fundessin el teatre burgès, el teatre contemporani. També és la història de dues famílies, l'Ekdal (la de Gregor) i la Werle (la de Hialmar), lligades per sempre per raons de servitud, de conflicte vital, de por i d'orgull. I és una obra de caire simbolista, amb un ànec que és la metàfora de moltes coses. L'au hi és i viu al petit zoo casolà que el pare del Gregor té a casa després que el patriarca dels Werle li regalés. Viu comfortablement instal·lat després de salvar la pell com un record del món dels humans que el cuiden. Un ànec salvatge que ha oblidat la llibertat, el que era, que “viu una felicitat enganyosa”

Derqui diu que aquesta obra li recorda els contes de Tim Burton, per aquesta cosa onírica que envolta la peça, de somni lúcid. Això no obstant, no hem d'oblidar que Ibsen continua adreçant-se a nosaltres amb una vigència esfereïdora. “Ibsen projecta el segle XX i la societat del segle XX encara perdura, amb preguntes sobre el rol de l'individu, el paper de la dona, els rols socials, la família...”, assegura l'actor, lúcid, com sempre. Ell, de qui sempre el recordarem com el Biff Loman de 'Mort d'un viatjant', fent de Gabriele i ballant amb Clara Segura, volàtils, immarcescibles, a 'Una giornata particolare', que s'ha convertit en una estrella de la televisió espanyola gràcies a unes sèries que troba “poc agraïdes”. Afirma que no ha fet mai cap al teatre que no li agradés. “Sempre m'he enamorat dels meus personatges”, diu. I els espectadors ho sabem.