Paraíso perdido
Portar a escena el 'Paradís perdut' de John Milton, poema èpic del segle XVII, és una proesa. Arrossegar-lo als nostres dies, un risc. I que et surti bé, fins i tot molt bé, un èxit esclatant. D'entrada, la dramatúrgia d'Helena Tornero és molt fina. La direcció d'Andrés Lima ens fa rebentar el cap, amb decisions que provoquen que estem davant d'un espectacle total, d'idees i d'acció, amb música i cançons. Que la figura de Satanàs estigui encarnada per una actriu (Cristina Plazas) i que la de Déu sigui un home (Pere Arquillué) és ja tota una declaració d'intencions que lliga molt bé amb l'obra original, perquè el dimoni de Milton no és tan dolent i la divinitat no és tan bona. Fins i tot ens podríem atrevir a dir que el poeta anglès acaba posant-se del costat de Satanàs. L'entén i el defensa. I Plazas, aquí, juga un rol vital, ja que flirteja amb les contradiccions pròpies del personatge, amb un al·legat final sobre el dret de rebel·lió i de l'actor com a esperit lliure de traca. A 'Paraíso perdido' tothom és al seu lloc. També els secundaris excel·leixen, com Adán (Rubén de Eguía) i Eva (Lucia Juárez), responsables de les escenes més plàstiques. I Muerte (Elena Tarrats) i Culpa (Laura Font), que fan pujar la funció a cotes operístiques. Lima signa un muntatge contemporani en les formes i clàssic en el fons. Una gran obra de teatre.
