12 edificis d'arquitectura singular de Girona

No coneixes una població del tot fins que la veus a vista d’ocell i a Palafrugell el millor lloc per fer-ho és sens dubte la Torre de Can Mario. El seu pes patrimonial i el valor insígnia que té pel municipi fan de la torre un punt idoni per començar la vostra visita a Palafrugell.  Es tracta d’una edificació modernista única situada al centre de la vila i amb més d’un segle d’història. Va ser construïda per l’arquitecte General Guitart i Lostalo l’any 1904 i concebuda inicialment com a un dipòsit d’aigua. Actualment, pel seu disseny i estil, es considera un dels màxims exponents de l’arquitectura del ferro i ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. La torre fa 30 metres d’alçada i només 182 escalons us separen del cim d’aquest edifici singular que per un preu mòdic us reservarà les millors vistes del Baix Empordà. Si sou curiosos i uns frikis de la història, no patiu perquè està farcida de plafons informatius que us explicaran la història d’aquest element imprescindible de la ciutat.

Josep Pla ho tenia clar: “No crec que n'hi hagi cap, en aquest país ni en molts d'altres països, de semblant”. La Casa-Museu Dalí és una petita casa de pescadors, situada a Portlligat, on el pintor va viure i treballar habitualment des del 1930 fins a la mort de Gala, l’any 1982. Per dins, té una estructura laberíntica i un munt de petites sales, i, a més, la decoració està formada per objectes inconnexos que Dalí va anar col·leccionant. Per fora, destaca l’ou gegant a dalt del teulat ja que, segons l’artista, es tractava d’una casa “intrauterina”. Per cert, per la casa, convertida en museu des de la mort de Dalí, hi van passar personalitats de l’època com Walt Disney o la Duquesa de Windsor.

La casa Teixidor, coneguda per tots com la  'Casa de la Punxa, va ser concebuda com un bloc de pisos de lloguer que formava part d'un conjunt de naus i dependències de la Farinera Teixidor. La Punxa va ser, també, construida per Rafael Masó entre 1918 i 1922.  La torre amb coberta d'escates de ceràmica vidriada és una clara reminiscència modernista, tot i que, curiosament, la resta de l'edifici es caracteritza per la simplificació formal en el tractament de la façana. L'any 1979 el Col·legi d'Aparelladors va adquirir l'edifici i el va restaurar. 

Les Cols és la masia d’Olot on va néixer la xef Fina Puigdevall i alhora on, des del 1990, cou la seva particular i reconeguda gastronomia. Tota una declaració d’intencions, perquè plasmar el paisatge i l’essència del territori de la Garrotxa és la punta de llança de la seva cuina exploradora. Els plats es creen, evolucionen i canvien constantment en funció de l’estacionalitat i la imaginació, però sempre conserven els mateixos productes de proximitat que mai no desapareixen de la carta. De fet, de vegades el producte és tan local que surt del propi hort del jardí del restaurant, on es recupera l’horta tradicional de la comarca. Aliments tan vinculats a aquesta terra com el fajol, el nap, el fesol de Santa Pau o la tòfona, són omnipresents. Vinculat i sumat al localisme dels productes, un altre punt clau de la seva cuina és el fet de buscar l’essència en cada idea de plat, despullar-lo per dir molt amb molt poc. I també hi ha lloc per a jocs particulars, incorporats sempre als menús. Per exemple, sempre hi ha un ou que canvia segons l’estació: amb tòfona a l’hivern, amb farro a la tardor o amb tonyina a l’estiu. A la Fina també li agrada jugar amb productes que, a priori, són poc idonis per a un determinat tipus de plat, com seria fer servir una verdura per a un postre. I en honor al nom de la casa, no hi pot faltar mai un plat que porti col.

La Farinera és una de les obres més representatives del modernisme a Girona. Un edifici que l’industrial Alfons Teixidor va encarregar a l’arquitecte Rafael Masó i que incloïa l’habitatge de la família, el cos d’oficines i les naus industrials, destinades a farinera i magatzems. Pot semblar estrany trobar una fàbrica al bell mig de la ciutat, però l’any 1910, quan es va construir, pertanyia al municipi de Santa Eugènia de Ter. La funció de l’edifici queda revelada des de l’exterior gràcies a la teulada i la cúpula blanques: “¡Tot nevat! Vull que sigui realment la casa de les farines” va dir el mateix Masó. L’edifici, per cert, té influències de Gaudí, Charles Rennie Mackintosh i de la Sezession vienesa i, actualment, és la seu del diari El Punt Avui.

“Le château de Gala, la Gala du château” així definia Dalí el Castell de Púbol. Una fortificació gòtica-renaixentista del segle XI que esdevingué centre de la baronia de Púbol i, als anys 70, residència i refugi de Gala. Un lloc tancat, misteriós, privat, auster i sobri. De fet, Dalí no hi podia entrar si abans no ho demanava per escrit. Tot i que, evidentment, va ser ell l’encarregat de la decoració: quan el va comprar, el Castell estava molt deteriorat, amb els sostres caiguts, esquerdes importants i el jardí en estat semisalvatge. El geni va optar per no amagar l’aspecte ruïnós i utilitzar les parets i sostres semiderruïts per crear espais insospitats i dimensions contrastades. Si hi aneu, fixeu-vos, sobretot en les representacions pictòriques als murs, les falses arquitectures, el barroquisme tèxtil o la simbologia de caire romàntic. No té desperdici. I, per acabar, una curiositat: sabeu que Gala va ser enterrada aquí? Dalí va dissenyar el mausoleu pels dos, però, finalment, ell va decidir romandre per sempre més al Teatre-Museu de Figueres.

El Jardí Botànic Marimurtra de Blanes consisteix en si mateix un bon motiu per acostar-se a passar un dia a aquesta vila marinera. Les seves cinc hectàrees es despengen des del turó de Sant Francesc fins els penya-segats de Sa Forcanera en un passeig per la flora de tot el món que acaba, com no podia ser d’una altra manera, en un jardí mediterrani davant del mar. És en aquesta banda, la del jardí mediterrani, que hi trobem un petit mirador en forma de temple d’inspiració clàssica dedicat a Carl von Linné, el botànic que va sistematitzar la nomenclatura de les espècies. A l'estiu s'hi fan sopars i concerts; també podem reservar el lloc per a celebracions privades. No volem menystenir cap dels meravellosos racons del jardí però considerem que un selfie aquí, potser en companyia de la persona estimada, és una gran manera de recordar per sempre més un dia d’amor... i també de motivar enveja a les xarxes.

"No deixem que el sostre ni les parets ens impedeixi gaudir de les estrelles, sense oblidar la intimitat que necessita una nit romàntica en parella", diuen a la web de l'Hotel Mil Estrelles. Aquí la fórmula és la següent: dormir en habitacions amb forma d'esfera en què podreu veure el cel obert en tot moment. L'invent es diu bubble i es tracta, de fet, d'una bombolla infable d'uns tres metres d'alçària i 4 de diàmetre feta de materials reciclables. I no patiu pel fred (o la calor): Aquesta particular habitació d'hotel compta amb un silenciós sistema de ventilació i de calefacció. A més, esclar, de dutxa i lavabo. L'artífex d'aquesta 'bubble' és l'artquitecte francès Pierre-Stephane Dumas i la persona a qui hem d'agraïr que hagi arribat a Catalunya és la Núria Ros, mestressa de l'hotel. El Mil Estrelles compta actualment amb set bombolles diferents.

Lloret de Mar sap explotar com ningú els seus atractius turístics. Aquest paratge és un indret perfecte per passejar fent-hi un recorregut boscà i admirar-hi una de les construccions més excèntriques de Puig i Cadafalch: Sant Pere del Bosc, que des de fa més de 1.000 anys ha estat monestir, asil, finca noble d'un indiano que es feia anomenar comte de Jaruco. Però alhora és el símbol del Lloret més chic que busca deixar enrere l'estigma de destinació de turisme barat. L'edifici allotja avui en dia un luxós hotel i un reputat restaurant de cuina d'avantguarda. Durant les nits d'estiu, també hi ha xiringuito al jardí. Malgrat els llums i el luxe, de nit no pot evitar un marcat caràcter misteriós. Un indret màgic.

No té res de singular, només que, amb només 24 metres, és la plaça més petita d’Europa. S’hi accedeix des de la plaça de les Voltes d’en Rosés i, encara que sembli mentida per les seves dimensions, temps enrere havia acollit un mercat de raïm. Si encara no l’heu trepitjat, aneu-hi i feu-hi fotografies: queden imatges molt boniques des de la plaça enfocant cap al cel.

Al Coll dels Belitres, el pas fronterer entre Portbou i Cerbère, que encara avui fa olor a punt i final, hi trobem un dels Espais de Memòria Transfronterers del Museu de l’Exili. Bateries de canons i plafons explicatius ens parlen de la retirada dels republicans al final de la Guerra Civil, però uns centenars de metres en direcció al mar hi trobem testimonis d’una altra guerra. Una petita construcció, coneguda com la Caseta dels Alemanys, indica el punt més al sud d’Europa on hi van arribar les forces del Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial tot vigilant el pas de vaixells cap a França. El paisatge és al·lucinant i les històries de nazis tenen molta tirada, així que un selfie ens farà quedar com uns autèntics culturetes. Si a més triem un dia de tramuntana –compte, però, en acostar-se als penya-segats- el dramatisme de la foto està assegurat.  

El Museu Dalí no necessita presentació. Inaugurat l’any 1974 i construit sobre les restes de l’antic Teatre Municipal de Figueres, és considerat l’última gran obra de Salvador Dalí. De fet, va ser concebut i dissenyat per l’artista amb l’objectiu d’oferir al visitant una autèntica experiència i endinsar-lo en el seu particular i genial univers. Dins, la col·lecció permet copsar la trajectòria artística de Dalí, des de les primeres experiències artístiques més centrades en l’impressionisme i el cubisme, el surrealisme, la mística nuclear i la passió per la ciència, fins arribar a les últimes obres que va pintar. A més, també hi trobem obres d’Antoni Pitxot, El Grego i Duchamp entre d’altres. Dues curiositats: Dalí va ser batejat a l’església del davant i, com sabem, està enterrat en el mateix teatre.