25 llocs que has de conèixer si ets de Girona

La catedral de Girona, dedicada a Santa Maria, és un dels símbols més representatiu de la ciutat. Situada estratègicament al nucli central de la ciutat antiga, conegut com la Força Vella, coincideix amb el traçat urbà de la Gerunda romana, del qual encara en romanen mostres de muralla a l'actual plaça. La catedral, com sabem, és fruit de diverses èpoques i estils, principalment romànica i gòtica. Tot i que durant l’ocupació musulmana, entre el 715 i 785 dC, va ser transformada en mesquita. La seva gran particularitat és que té la nau gòtica més ampla del món, de 22,98 metres, una mica més petita que la de la de la basílica de Sant Pere del Vaticà, que en fa vint-i-cinc. I, per acabar, una curiositat: a la Catedral hi trobem, precisament, l’única gàrgola amb figura humana: la Bruixa de Pedra.

 Els Jardins dels Alemanys, en ple Barri Vell, són un espai ple d’història: hi perduren les restes de l’antiga caserna on van viure els soldats mercenaris d’origen alemany que van ser destinats a Girona durant la Guerra del francès, al segle XIX. Dins dels jardins hi trobem, també, la Torre del Llamp. Si hi pugeu,-hi ha una escala per accedir a la muralla-, traieu el mòbil perquè les vistes de Girona són al·lucinants. Els jardins, però, no són només un espai per passejar, també s’hi fan moltes activitats musicals i representacions històriques de la Guerra del Francès. 

Qui no ha estat a Le Bistrot? És un dels clàssics gironins que s’ha sabut mantenir ferm amb el pas dels anys i des que van obrir, a principis de la democràcia. El local, situat a les escales que pugen cap al campus del Barri Vell de la Universitat de Girona, respira un aire afrancesat com el de les autèntiques brasseries parisenques. Van ser un dels primers d’introduir les crêps a la ciutat. En fan de tot tipus, algunes amb accent més català, com la de brandada de bacallà. Les pizzes de pagès són l’altre reclam de la casa. Les couen sobre una llesca de pa de pagès, torrada per sota i gratinada per sobre, i les condimenten amb combinacions originals com ara formatge de cabra i gírgoles, pollastre amb peres o, més contundent, llom amb salsa de bolets. Al migdia fan menú d’estil molt casolà. Podreu endrapar unes galtes o uns peus de porc i estofats de la cuina més nostrada. El dijous no hi falla l’arròs negre.

Josep Pla ho tenia clar: “No crec que n'hi hagi cap, en aquest país ni en molts d'altres països, de semblant”. La Casa-Museu Dalí és una petita casa de pescadors, situada a Portlligat, on el pintor va viure i treballar habitualment des del 1930 fins a la mort de Gala, l’any 1982. Per dins, té una estructura laberíntica i un munt de petites sales, i, a més, la decoració està formada per objectes inconnexos que Dalí va anar col·leccionant. Per fora, destaca l’ou gegant a dalt del teulat ja que, segons l’artista, es tractava d’una casa “intrauterina”. Per cert, per la casa, convertida en museu des de la mort de Dalí, hi van passar personalitats de l’època com Walt Disney o la Duquesa de Windsor.

El Teatre Municipal de Girona traspua història per les parets: construït per l’arquitecte Martí Sureda, es va inaugurar l’any 1860 amb el nom de Teatro de la Reina. Va ser, de fet, el primer teatre de la ciutat. Durant la Guerra Civil Espanyola, la CNT el va ocupar i socialitzar programant obres de caràcter social i anarquista. Després, el teatre va passar a mans de l’Ajuntament, anys més tard del Grup Proscenium i, finalment, ha retornat al consistori. El Municipal va tancar portes l’any 1999 per reformes i es va reinaugurar set anys després. Des de llavors, té una programació d’interès general i per a tots els públics.

Tossa de Mar acull un dels castells de Girona més emblemàtics. La construcció es remunta a l’any 1887 amb la jurisdicció per Alfons el Cast que qualsevol persona que pesqués prop del Castell hauria de pagar tribut al monestir de Ripoll. Actualment és l’únic exemple de població medieval fortificada que encara existeix al litoral català. Construït a inicis del s. XIII amb murs emmerletats, conserva gairebé la totalitat de l’àrea perimetral original. El pany de mur distribueix quatre torrasses i tres torres cilíndriques rematades per matacanes. Les torres més conegudes són la torre d’en Joanàs, que presideix la badia; la torre de les Hores, situada a l’entrada del pati d’armes, que deu el nom al fet que era l’únic lloc on hi va haver un rellotge públic, i la torre d’es Codolar, també coneguda com a torre de l’Homenatge, que presideix la platja d’es Codolar. La importància que va representar el Castell de Tossa de Mar va ser el seu paper com a Torre de defensa davant els pirates nòrdics, donada a la seva privilegiada vista.

És dels pocs restaurants de Palamós que continua, des del 1936, ininterrompudament viu com a clàssica taverna de pescadors del centre de la vila des que la Maria, difunta besàvia de la generació actual, va engegar el negoci. La cuina és també de la seva herència: 100% marinera i senzilla. Tot el peix surt de la llotja local i el millor és que us deixeu aconsellar en funció del producte fresc del dia que tinguin a mà. Evidentment, el plat estrella és la gamba de Palamós a la planxa, però també val la pena el suquet de peix, l’arròs a la cassola o la canana amb ceba.  A part de la carta, de racions i plats, una bona excusa és anar-hi quan hi ha disponible algun dels menús gastronòmics que promociona l’associació de restaurants de la Badia de Palamós, El Plat Blau

Als gironins ens agrada explicar històries de manera que un recorregut pel Passeig Arqueològic, o Passeig de la Reina Joana, pot ser apassionant. Mai en un espai tan breu pel que fa a longitud s'hi havien congriat tantes llegendes, entre la realitat i la ficció, com la del fantasma de la jueva Torana, la de la Majordoma, els forats a la muralla de la Guerra del Francès, la muntanya de Montjuïc des d'on ens bombardejaven els francesos, i els seus orígens, la Torre Gironella, el Jardí de la Francesa i, com a cirereta del pastís, la bruixa de pedra de la Catedral. Terror, amor, aventures, càstigs divins... hi teniu tots els ingredients possibles. Un a mica d'informació prèvia, una altra mica de traça explicant rondalles, uns entrepans, unes mantes i podeu passar un matí o una tarda sencers explicant contes apassionants cada 25 metres. El mobiliari urbà i les extensions de gespa hi ajuden molt.

Un clàssic gironí i de la cuina tradicional catalana. En ple centre de la ciutat, a ca la Marieta us sentireu com al menjador de les millors àvies cuineres de Girona. Retrobareu el gust dels guisats casolans més antics, tant en el pollastre amb escamarlans com en l’ànec amb peres, els cargols o els canalons de tota la vida. També dominen el peix i les fórmules més típiques que l’inclouen, com ara el suquet de peix amb recepta de pescadors, la sépia amb pèsols o el bacallà a la graella amb mussolina d’alls suau. Adapten els plats als productes de temporada, o sigui que estigueu alerta als suggeriments del dia, sempre hi ha alguna sorpresa que no us podeu deixar escapar. Les postres també són ben clàssiques i artesanes. Opteu per la crema catalana, no us en penedireu! Ca la Marieta és també un bon lloc per anar menjar en grup. Ajusten els menús a la butxaca de la clientela.

És l’aparador més emblemàtic de la ciutat i, per tant, un dels més fotografiats. El Colmado Moriscot és una petita botiga d’estil modernista creada l’any 1860 i agafada, per la família dels actuals propietaris, fa més de cinquanta anys. Tot i que el primer (o segon) que ens ve al cap quan pensem en el mític colmado són els licors, hi podem trobar mil i una curiositats per a tots els gustos i butxaques: Des de vins, infusions britàniques, espècies, productes de la terra, cerveses artesanes, embotits de l’Empordà… El Colmado és, també, una de les botigues més maques de la ciutat. Un establiment que ens transporta automàticament al segle passat. 

Si us tornen bojos els mercats d’artesania, ja teniu plans per al segon dissabte de cada mes. La plaça porxada de l’Assumpció acull una vegada al mes les parades dels artistes de La Volta, un projecte que impulsa l’art km 0 al barri de Sant Narcís. En aquest ‘hub’ artístic hi trobareu serigrafies personalitzades, mobles restaurats, decoració artesanal i molta creativitat ‘made in Girona’. Amb els reptes de recuperar oficis analògics i plantejar l’artesania des d’una nova mirada, La Volta farà caure la bava a tots els fans de les iniciatives locals, artístiques i diferents.  

Recordeu la Juliette Binoche servint tasses de xocolata fumejant a la pel·lícula ‘Chocolate’? Doncs això mateix, a Girona, té un nom: L’Antiga. Un lloc d’aquells on sembla que el temps ni avança ni retrocedeix, però per a bé. Perquè allò que ja té encant per si mateix, no cal recargolar-ho. Amb més de cent anys d’antiguitat i una estètica sense pretensions, estiu i hivern, dins i fora, s’hi poden trobar esmorzars i berenars de colles d’avis i àvies, famílies i jovent. La calidesa d’aquesta granja de taules de marbre i peus de ferro forjat passa per l’olor d’autèntic cacau desfet, els suïssos, la nata, els melindros i la coca de l’àvia. Combatre la humitat dels carreus de les voltes de la plaça del Vi amb una de les millors xocolates desfetes de la ciutat és un imprescindible de Girona!

Si vius al planeta Terra, segurament no fa falta ni tan sols dir-te que Girona allotja el que ha estat considerat, més d’una vegada, el millor restaurant del món: el Celler de Can Roca. Els amos, els tres germans Roca, són uns ferms compromesos amb la ciutat alhora que uns dels seus veïns més il·lustres; i la constatació que el Celler no és per a totes les butxaques els va dur a idear com tota la ciutadania, o gairebé, podia gaudir d’almenys dels seus postres. Van voler recuperar la tradició del carretó de gelats ambulant, però la normativa és la normativa i van aparcar-se a un obrador al carrer Santa Clara que ens fa sentir com Charlie dins la fàbrica de xocolata. Però parlem d’allò que importa de debò: els seus gelats. Ofereixen sis gustos que van canviant segons les temporades –les últimes fórmules, de lila i coco o la barreja de verdures verdes, han fet furor- i un “fons d’armari” de terrines per emportar que van des d’aromes més o menys convencionals, com pot ser la xocolata amb te verd, a autèntiques filigranes com el gelat de pa torrat amb oli d’oliva. No us perdeu l’experiència.  

És entrar a La Terra i que us agafin ganes de treure la ‘Moleskine’ i començar a acolorir esbossos, escriure versos, o encaminar uns acords d’aquella cançó que esteu component… Les històries afloren a bars com aquest del carrer de Ballesteries, una terra plena de creativitat i encant. Asseieu-vos sobre els coixins, a l’ampit de la finestra, i observeu les cases de l’Onyar: a veure si no us encalça la malenconia humida de la Girona monumental! I si no teniu el dia, agafeu-vos-ho amb calma, preneu-vos el vostre temps amb un te, un suc natural (consulteu el del dia, sempre us poden sorprendre amb noves combinacions), una cervesa artesana o una hamburguesa casolana. Només per trepitjar el mosaic i fer una ullada a la decoració, ja val la pena passar-hi una estona!

Les ruïnes d’Empúries és un dels dos assentaments grecs que, fins a dia d'avui, coneixem a la península Ibèrica. Es tracta d'un conjunt històric que engloba diferents cultures: els grecs (segle VI aC.) i els romans (any 218 aC.), tot i que la majoria de les restes visibles actualment corresponen a l'època en què la ciutat grega i la romana estaven unides en un sol municipi. De la ciutat romana cal destacar els mosaics de les grans domus (cases), el fòrum o la porta principal de la muralla. I de la ciutat grega, destaquen el temple d'Asklepios i l'escullera hel·lenística. 

El paradís dels cinèfils. El Museu del Cinema ens convida a conèixer els ginys que van deixar bocabadats els nostres rebesavis i, alhora, a fer un tour per la història del setè art: del teatre d’ombres a la llanterna màgica, de la fotografia al cinematògraf dels germans Lumière, de Mèliés a la televisió, passant per Griffith i l’incomparable Charles Chaplin. Inaugurat l’any 1998 a l’antiga Casa de les Aigües, el Museu del Cinema disposa d’un ampli ventall de cursos, activitats i exposicions: projeccions de pel·lícules, cursos especialitzats, tallers infantils… I, evidentment, sempre podem perdre’ns per la col·lecció Tomàs Mallol. 

No el podem pas deixar de recomanar perquè a la fi del món, sobretot si queda a menys de dues hores de cotxe de casa, s’hi ha d’anar almenys un cop a la vida; però us explicarem quatre precaucions perquè l’experiència sigui el més exitosa possible. Fa 25 anys que un biòleg britànic es va enamorar d’aquesta antiga caserna de Guàrdia Civil i hi va fer un restaurant amb unes quantes habitacions per llogar que amb el pas dels anys ha adquirit categoria de mite, sobretot per les festes de Cap d’Any i perquè s’hi pot anar a ple hivern a barallar-s’hi amb la tramuntana a pit descobert. Ens arriben, però, algunes veus de que el local, de clara vocació bohèmia, necessita un xic de reformes i que en temporada alta les esperes per ser servit són llargues. Cap problema perquè només per anar-hi a seure i mirar l’infinit val la pena agafar-se festa un dimarts de febrer. Abrigueu-vos, això sí.

Si passeu per la Plaça Sant Fèlix i hi veieu algú fent un petó al cul d’una lleona de pedra no us espanteu! Expliquen que fa molts anys, al carrer Calderers hi havia “L’hostal de la Lleona”.  Aquest l’establiment tenia com a reclam  una columna encastada a la paret, amb una lleona que s’hi enfilava. Tothom que hi passava podia tocar-li el cul sense fer gaire esforç. Això es va convertir en un costum de tal manera que, fins i tot, quan un foraster visitava la ciutat se li recomanava que li toqués el cul perquè així mai marxaria de Girona i, si ho feia, hi tornaria. Amb el temps el costum va anar canviant i enlloc de tocar-li el cul se li fa un petó. Per si de cas recomenem seguir el costum, així segur que, si no sou de Girona, algun dia hi tornareu.

Els aiguamolls de l'Empordà constitueixen el conjunt marjalenc més important de Catalunya després del delta de l’Ebre. Antigament s'hi havia conreat arròs, pràctica que s'ha tornat a introduir, però la principal atracció dels aiguamolls és observar les més de 300 espècies d’aus que fan el seu peregrinatge cap a terres africanes. Les millors hores per observar els ocells són el matí i el capvespre, i les èpoques en què hi ha més espècies són les de les migracions (març/maig i agost/octubre), encara que durant tot l’any s’hi poden veure espècies interessants. A més a més, si ets aficionat a la fotografia, la llum del paratge és excepcional per captar instants amb la teva càmera.

Alguns el recorden per les nits que hi han passat jugant al ‘duro’. Altres, per ser un dels locals mítics de la moguda gironina que ha anat aguantant el pas dels anys reubicant-se dins l’oferta de la ciutat. I és que, com en un autèntic museu de decoració rústica, les parets d’aquest local en ple centre turístic custodien històries secretes (i d’altres per explicar) acumulades al llarg dels anys. Poc en queda de la fonda Can Garganta ni de la barberia que havia acollit als orígens. Ara, les rajoles pintades amb missatge, el mobiliari de fusta fosca i el vi de la casa servit en gerres de ceràmica esdevenen algunes de les marques d’autenticitat d’aquest bar de tapes tradicionals, on també us podreu entaular –a dins o a fora, a la terrassa– i degustar plats de cuina catalana a la carta.

Són la típica foto de Girona. Les Cases de l’Onyar, també anomenades cases penjades o del riu, són aquelles que tenen les façanes que donen al riu en el tram de la Rambla i Argenteria. Es tracta de reedificacions de les antigues construccions sobre la muralla medieval de la ciutat, de diversos volums i alçades i façanes de colors vius. Hi predomina el buit sobre el pre i les obertures horitzontals. Una de les més destacades és la Casa Masó. L’any 2010 es van rehabilitar i millors els serveis higiènics de les gaçanes de les cases del sector del Pont de Sant Agustí.

El refugi dels (més) cinèfils. Si el vostre déu és Orson Welles i encara somieu que us perdeu pels carrers de París amb Jean Seberg, aquest és el vostre cine. El Cinema Truffaut,-o antiga Sala B de mític Cinema Modern-, el van crear l’any 1992 el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i és l’única sala de la ciutat que només projecta pel·lícules en versió original. A més, també s’organitzen presentacions de llibres i pel·lícules i s’hi projecten els cicles de pel·lícules de la Filmoteca de Catalunya. 

Un dels espais més emblemàtics de Girona és el Call Jueu, format per un laberint de carrerons i de patis que mantenen, encara, l'aura dels temps medievals. És un dels barris jueus més ben conservats d’Europa i una mostra evident de la importància que va tenir la cultura jueva a la ciutat. El Call es va començar a formar a partir del segle XII, al carrer de la Força, quan s'hi instal·laren famílies jueves que abans vivien en els voltants de la catedral. El Call, per cert, es trobava al mig de diversos sectors ben diferenciats del que avui és Barri Vell. Hi van arribar a viure una mitjana de 800 persones. Entre ells, per cert, el metge, poeta, filòsof i exegeta Mosse ben Nahman, més conegut com Bonastruc ça Porta.

Si voleu veure teatre de petit format i propostes més experimentals heu d'anar, sens dubte, a la Sala La Planeta. Una sala de teatre independent i, alhora, un espai d’assaig i formació obert a companyies professionals i amateurs, gestionada pel grup Proscenium des del 1987. Ubicada a l’antiga estació de la companyia d’autobusos Sarfa, aquesta sala pretén ser l’espai de representació alternatiu de la ciutat de Girona amb propostes de petit i mitjà format, concerts acústics i espectacles de dansa. També ofereix recitals de poesia i, durant els mesos d'octubre i desembre, acull el Festival Temporada Alta.

Si pregunteu a un saltenc on anar a esmorzar, dinar o fer unes canyes, és molt probable que us recomani Can Serrallonga. Un bar restaurant que, en poc temps, s’ha convertit en un dels més emblemàtics i concorregut de Salt. Any 2008. Feia més d’un any que el mític Bar la Bodega havia baixat la persiana i veient que no hi havia cap altra bar a Salt on poder fer unes torrades amb botifarra i una canya a un preu raonable, en Pep Rafart decideix crear Can Serrallonga. Una taverna clàssica (i catalanista) com les d’abans: plats senzills, el menjar de sempre i unes canyes de llagrimeta. Amb una diferència: Can Serrallonga no para: col·labora en mil i una activitats de la ciutat, organitza concerts, xerrades…de tot! Si hi aneu, no marxeu sense tastar el bistell de cavall. És, juntament amb els cargols i la carn a la brasa, un dels plats més demanats. I amb raó!