2 M'encanta
Guarda-ho

Les 7 platges més íntimes de la Costa Brava

Racons amagats del litoral gironí, on poder gaudir de l'estiu sense l'adotzenament del turisme de masses

Una de les nostres converses de sobretaula preferides, sobretot durant l’hivern, consisteix en evocar els dies de platja d’estius passats. Què voleu fer-hi, som éssers fonamentalment solars i les generacions més recents –abans no: els nostres avis encara no entenien la nostra dèria d’anar cada dia a banyar a 'marc'– hem crescut entre onades i prenent el sol sense protecció en magnituds que algun dia ens passaran factura.

Quan l’ambient és especialment íntim i la companyia grata, ens despullem emocionalment fins al punt de compartir el nostre més preciós secret: aquella cala o racó on anar-hi a perdre’s a mitjans agost amb la pràctica garantia de no trobar-hi ni un mussol. Sí, ja hem dit quines són les millors platges de la Costa Brava però aquestes són les més íntimes: racons on no és fàcil arribar-hi però que mereixen tot l’esforç, doncs el record d’aquell dia de sol ens ajudarà a mantenir-nos vius fins a la propera primavera. Preneu-ne nota perquè potser no us en parlem mai més.

Set secrets de mar i sorra deliciosos

1

Platja del Pi

És la primera platja de l’extrem nord del litoral català. De pins tampoc no és que en quedin gaires però a canvi la companyia més probable és la dels pops i els peixos. Només està a uns 500 metres de la platja gran de Portbou pel camí de ronda, però hi ha trams que són més aptes per a les cabres que per a les sandàlies, així que la majoria dels dies amb prou feines hi trobareu algun esforçat nudista. Per arribar-hi cal travessar les Tres Platgetes, que tampoc no estan malament i són un lloc molt adient per a un dia en família; però el premi queda encara una mica més enllà –ni hi penseu d’anar-hi en dies de mala mar o risc de llevantada- i és un racó de còdols petit com un cop de puny, envoltat de penya-segats negres, amb el fons marí exuberant del Cap de Creus i la sensació d’estar molt a prop de la fi del món.

Llegir-ne més
2

Cala Jugadora

Salvador Dalí i Josep Pla ja ens en parlaven, però poca gent l’ha vista amb els seus propis ulls. Cal arribar fins al far del Cap de Creus des de Cadaqués per una carretereta que crida a la prudència i, des d’allà, davallar a peu pel llit sec d’una riera uns 30 minuts per arribar a un paratge amabilíssim, de suaus contorns arrodonits per mates de ginesta, molt diferent de l’escairat aspecte d’altres entrants d’aquesta costa salvatge. Probablement el nom enjogassat d’aquesta cala prové de la dolçor del paisatge: ens hi trobarem un acollidor raconet de sorra que dóna a un braç de mar protegit de la tramuntana amb unes aigües totalment transparents i quietes que allotgen una extensa pradera de posidònia –recordeu que està protegidíssima. És molt, molt, molt bonica i, si us hi quedeu a dormir una nit de principis d’estiu, el sol sobre els vostres caps a l’alba us farà viure un d’aquells moments intensos de la vida.

Llegir-ne més
3

Cala Estreta

Els altempordanesos tenen el Cap de Creus i els baixempordanesos, la Cala Estreta. És immensament més modesta però resulta molt adequada per a l’Empordanet, on Josep Pla hauria considerat de molt mal gust qualsevol mena d’excés i opulència. La bona notícia és, alhora, dolenta: durant l’estiu, el trànsit rodat hi és prohibit i per arribar-hi cal caminar uns 45 minuts des de la platja de Castell pel camí de ronda o bé –atenció- només 20 si remunteu el camí de servei que passa per sota les torres elèctriques des de l’aparcament de Castell. L’esforç, però, és directament proporcional a l’espectacularitat d’aquest conjunt de cales nudistes, lluminoses, obertes a Llevant i molt aptes per a matins assolellats d’hivern, que fins i tot a ple estiu romanen relativament tranquil·les a causa de la passejada que cal per arribar-hi. Si a la caseta de pescadors, que data del segle XV, hi trobeu un senyor de cabells blancs, saludeu-lo: es diu Quico i des de fa anys que hi viu. No té televisió ni ràdio perquè diu que disposa d’una pantalla d’infinites polzades enfocada a l’horitzó, però us indicarà a quina roca cal enfilar-se per trobar unes línies de cobertura mòbil segons tingueu una o altra operadora. Només us en podem dir una cosa més: hi heu d’anar almenys un cop a la vida.

Llegir-ne més
4

Cala Vallpresona

Es tracta d’una platja simplement intocada i des d’on no s’hi albira cap construcció humana. Tan senzill i extraordinari com això. Per arribar-hi, cal conduir per la carretera endimoniada que enllaça Sant Feliu de Guíxols amb Tossa de Mar després de 360 revolts, i estar pendents d’un rètol que indica el trencant de baixada. No hi podrem accedir en cotxe, però es pot deixar fàcilment aparcat a la vora de la carretera. A partir d’aquí, haurem de baixar una bona estona a través del bosc: oblideu-vos de l’estil 'bohemian beach' i calceu-vos unes bones sabates per caminar per la muntanya. L’esforç, però, val molt la pena. A ple agost, hi podeu trobar dos o tres persones en una platja de còdols d’uns 200 metres. És nudista i tremendament estranya pel seu silenci, la manca total de referents humans i perquè, malgrat l’absència total de serveis, es manté prou neta, segurament perquè només gent amb força consciència mediambiental es pega la matada d’arribar-hi. Si tanta soledat us sembla excessiva, continueu un tros més en cotxe i hi trobareu la Cala del Senyor Ramon, que també està apartada però és de millor accés si dueu criatures o gent gran.

Llegir-ne més
5

Cala Maset

Cala Maset és un petit entrant amb uns pocs metres quadrats de sorra, molt proper a la populosa platja de Sant Pol. És conegut com la cala del Pont, doncs la carretera de Sant Feliu a Sant Pol hi passa per sobre fent-hi un petit viaducte. Uns parell de minuts de baixar escales des de la carretera i ja hi serem. I per què, llavors, situar-la entre les platges solitàries? Perquè cala Maset guarda un secret que poquíssima gent coneix: durant els dies del solstici d’estiu, quan el sol surt ben bé per l’est, els primers rajos de l’alba hi cauen just dins i la converteixen en una mena de joier daurat molt diferent de l’ombrívol racó que serà durant gairebé la resta del dia, tot i que no és una mala opció si busquem platja però no ens agrada el sol. Si hi entrem nedant i ens dirigim uns 50 metres a l’esquerra, hi trobarem una roca aïllada on és fàcil enfilar-s’hi per saltar a l’aigua. Els voltants són profunds i la caiguda, d’uns vuit metres, és totalment segura. A cinc minuts en cotxe del centre de Sant Feliu, hi teniu un indret molt semblant al paradís. Això sí, la màgia, com en el conte de la Ventafocs, s’acaba amb les campanades, en aquest cas les de les nou del matí, quan la gentada de l’estiu comença la implacable colonització diària.

Llegir-ne més
6

Cala Morisca

Ja per acabar aquesta llista de racons apartats de la Costa Brava, us explicarem una altra història de pirates, però que en aquest cas data del segle XX. La cala Morisca, que és un indret bellíssim i solitari, al qual, com sabem, s’accedeix des de la urbanització lloretenca de Cala Canyelles caminant pel GR-92 i davallant un bon tram d’escales, conté l’entrada a uns túnels que connecten aquesta petita badia i port natural amb una finca propera. Als túnels, actualment segellats, hi romanen encara vies i vagonetes i les restes d’un sofisticat sistema de ventilació i alimentació elèctrica. La infraestructura, perquè es tractava d’una obra de força envergadura, servia al traficant i contrabandista cors Jean Antoine Canavaggio per traslladar amb tota tranquil·litat la mercaderia que arribava per mar fins als magatzems situats a prop de la casa. No és ciència ficció: el 1998, en aquell tranquil llogarret hi van fer el comís d’haixix més important de la història criminal catalana, 17 tones. Avui dia no en queda res de tot això. Però mentre gaudiu de la soledat i d’una aigua plana i poc fonda de qualitats cristal·lines, i de la petita badia que ens aïlla de la resta del món, us hi podeu imaginar una pel·li d’aventures.

Llegir-ne més
7

La Banyera de la Russa

Els paisatges d’aquest tram de la Costa Brava central són brutals, però la història que els envolta encara és més extravagant. Aquest petit entrant a recés dels penya-segats sota el castell de Cap Roig, situat entre Mont-ras i Calella de Palafrugell, s’anomena així perquè la mestressa del paratge, la senyora Woevodsky, hi baixava en burro per banyar-s’hi nua. Que la dona no fos russa sinó britànica no ens espatllarà ni la llegenda ni l’excursió pels senders que davallen des del jardí botànic de la finca fins aquest entrant de roca vermellosa, d’aigües sempre tranquil·les i immensa soledat, oficialment registrat com cala Massoni. A pocs metres en direcció sud hi trobarem la cala del Crit, que pren aquest nom d’una llegenda de pirates i, poc després, la de la Fontmorisca, que com el seu nom indica conté una font i hi havia més pirates. Encara més al sud hi ha la cala del Vedell, que fins fa poques dècades allotjava una colònia d’aquests mamífers marins, ara ja desapareguts al Mediterrani. Les tres cales pertanyen a Mont-ras, un poblet uns quants quilòmetres terra endins que va comprar un tros de costa a Palafrugell perquè els seus joves poguessin fer la mili a la Marina Reial. Els serrells d’aquesta compravenda es van arrossegar fins fa poc: Palamós, Mont-ras i Palafrugell s’esbatussaren durant anys per la titularitat de les Illes Formigues, un arxipèlag de pocs metres quadrats que ha costat al vida a molts mariners i on Roger de Llúria va apuntar-se una victòria tot farolejant a la flota francesa per allà pel segle XIII. Prou d’història? Ho sentim, és tan
divertida que no ens en podíem estar. Aprofitarem per dir també que totes les cales esmentades són poc accessibles i garanteixen prou bé els banys en solitari.

Llegir-ne més

Comentaris

0 comments