1 M'encanta
Guarda-ho

Art al carrer a Barcelona

No cal anar al MACBA per veure art del segle XXI, la ciutat és plena d'obres mestres a diferents racons!

A Brossa (Perejaume, 2009)
1/9
Perejaume, 2009

Perejaume, un dels nostres artistes més celebrats, es declara alumne de Joan  Brossa: l’artista, poeta, mag i poca-solta que ens va descobrir la poesia visual. Tot seguint aquest esperit lúdic brossià, Perejaume empra una paret mitgera a la plaça de la Prosperitat, al barri homònim, on escampa entre la paret i el terra les sis lletres del seu nom, unides per uns punts que, segons l’artista, s’inspiren en el joc de la xarranca. Però el nom de Brossa no és tan fàcil de veure, cal  endevinar-lo de lluny...

Als castellers (Antoni Llena, 2012)
2/9
Antoni Llena, 2012

Aquest monument té més història als diaris que al seu emplaçament definitiu, a la plaça de Sant Miquel, rere l’Ajuntament de Barcelona. Va ser encarregat pel consistori a l’artista l’any 2004, i havia de ser muntat al davant del mercat de Santa Caterina. Una sèrie de despropòsits van estar a punt de deixar l’obra als llimbs, però finalment va ser instal·lada amb algunes modificacions, com una altura inferior i l’eliminació d’una planxa metàl·lica al capdamunt. Al peu hi podem llegir un vers del poeta Paul Celan: “Sóc més jo si tu ets més tu”; un homenatge a aquest poeta d’expressió alemanya i a l’esperit dels castells. Els veïns, en un principi oposats al monument, s’hi han acabat acostumant, i ara els nens juguen al seu interior. I al seu voltant, la gent esbossa dibuixos naïf amb
guix. Sembla que hom fa cas de Celan...

Font de Santa Caterina (Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, 2006)
3/9
Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, 2006

Qui talla el bacallà? El 1233 ho feia el rei Jaume I, que va concedir als frares predicadors el dret a portar aigua del rec Comtal per a usos del convent de Santa Caterina. El convent va ser desamortitzat i convertit en mercat, però l’aigua seguí rajant. I quan Miralles i Tagliabue el van reformar, van donar forma de bacallà a la font. Una font on els  treballadors de tostemps dessalaven el bacallà, l’aliment dels pobres. I amb les piques del mercat que decoren la font, nosaltres podem repetir l’operació.

Les Formigues (Joan Salvat-Papasseit, José Manuel Pinillo (Realització))
4/9
Joan Salvat-Papasseit, José Manuel Pinillo (Realització)

Al passeig del Born amb Rec, si mirem amunt, hi trobarem un cal·ligrama de Joan Salvat-Papasseit, el poeta avantguardista català més estimat. Pertany al llibre L’irradiador del port i les gavines, del 1921, i diu: “Camí del sol / per les rutes amigues / les formigues”. La seva translació monumental en una mitgera és iniciativa de José Manuel Pinillo, i s’emmarca en el projecte Mapapoètic, amb motiu del Fòrum de les Cultures. Quina llàstima que no retem més homenatges d’aquesta mena als nostres poetes.

Mural de la sida (Keith Haring, 1989 (2014))
5/9
Keith Haring, 1989 (2014)

El 27 de febrer del 1989, l’artista nord-americà Keith Haring va pintar en cinc hores un mural a la plaça de Salvador Seguí, del Raval, on s’hi podia llegir, en castellà: “Todos juntos podemos parar el sida”. A sota, una sèrie de figures humanes eren perseguides per una serp, a la qual tallen la cua i li posen un preservatiu. Haring moriria poc després, víctima d’aquesta malaltia. El mural, de trenta metres d’ample, era sobre un pla inclinat, al peu d’un mur de maons. El 1992, amb motiu d’una reforma urbanística, el mural fou destruït, no sense un previ calc exacte, i mostres de la pintura utilitzada. El 2014, el mural fou “reconstruït” al pati posterior del MACBA, en un mur de formigó que el separa dels habitatges del carrer de Ferlandina. Uns metres més enllà, hi ha un mural de Chillida.

El món neix en cada besada (Joan Fontcuberta, 2014)
6/9
Joan Fontcuberta, 2014

Res més etern i alhora efímer que una besada. O a l’inrevés, res més etern que milers de fotografies digitals, de parelles besant-se, fetes de ceràmica, immerses en un gran mural que és un gran petó. Aquesta va ser la idea de l’artista Joan Fontcuberta, propagada pel diari El Periódico, i confegida amb les fotos que, per correu, van enviar els lectors. Tot plegat, dins el lema principal de les celebracions del Tricentenari: “Viure lliure”. La història com a intrahistòria, i ho podeu veure a la plaça d’Isidre Nonell, a tocar de la catedral.

Meeting Point (Jordi Benito, 2009)
7/9
Jordi Benito, 2009

Els meeting points són els punts de trobada dels no-llocs. Aquest meeting point, però, també serveix per rememorar una frase de Pompeu Fabra: “Amb un acte de paraula podem expressar més d’un pensament”, escollida pel poeta Antoni Marí, convertida en fórmula matemàtica pel científic Jorge Wagensberg i  convertida en obra d’art pel malaguanyat Jordi Benito, que no va ser a temps d’assistir a la inauguració. La podeu trobar al vestíbul de l’estació de Provença  dels Ferrocarrils de la Generalitat.

Mural del còmic (Daniel Torres, 2011)
8/9
Daniel Torres, 2011

Barcelona va conèixer el còmic per a adults a finals de la dècada del 1970. Un dels corrents principals d’aquest nou gènere adoptà els principis de la línia clara, la que havien cultivat els belgues amb historietes com les de Tintín. Norma  editorial va apostar de seguida per la línia clara, i va publicar autors com Mariscal, Mique Beltrán, Micharmut, Sento i Daniel Torres. Precisament Torres ha estat l’encarregat de decorar l’exterior del magatzem de Norma al Poblenou, amb un homenatge formós i nostàlgic.

Bruum-Ruum (David Torrents i Maurici Giner)
9/9
David Torrents i Maurici Giner

'Instal·lació lumínica' és una etiqueta provisional per a una proposta artística que bascula entre el que és monumental i el que és lúdic. Com podem explicar-ho? Al davant del D-HUB, a la plaça de les Glòries Catalanes amb l’avinguda Meridiana, hi ha una esplanada que, quan es fa fosc, s’il·lumina. Però no s’il·lumina perquè sí. Hi ha unes trompetes clavades a terra, per on la gent pot parlar, cantar, cridar... I tot responent a aquests impulsos sonors, un programa informàtic dissenyat per Rebeca Sánchez genera efectes sinestèsics a través d’un complex de combinacions cromàtiques produïdes per línies de led que hi ha a terra. Les parelles de color associades es desplacen com onades, amb ondulacions  irrepetibles. Alguns músics l’han adoptada i hi vénen a experimentar  cromàticament les seves interpretacions.

Ja no s'estilen els monuments. Grans figures humanes, de vegades a cavall, foses en bronze per commemorar els pares de la pàtria o els desapareguts en mil i una conteses. Som en l'era de Facebook, on el que és públic és substituït pel que és compartit, els like i el selfie complaent. Monuments com el dedicat a Frederic Soler Pitarra, a la Rambla, suggereixen mons arcaics, desfasats, a mig camí del tòtem i la pastisseria.

L'era dels monuments es va acabar amb la caiguda de les Torres Bessones. Ara, els millors homenatges estan construïts amb el buit, com el Solc. A  Salvador Espriu (2014) que va cavar –és una manera de dir-ho– Frederic Amat als Jardinets de Gràcia. El segle XX va ser el segle de les utopies, el segle de les dues guerres mundials, els genocidis, la bomba atòmica i la Guerra Freda. El segle XXI no és que sigui gaire més pacífic, però ha evolucionat en conceptes com "estat del benestar" i "cosa pública", i ha instaurat els "valors líquids" i el "poder tou" de la postmodernitat.

I això es nota als monuments, perdó, a l'art al carrer de Barcelona, en la seva majoria pagat per les institucions. ¿Trigarem gaire a veure art públic finançat per Verkami?  ¿Ens queixarem cada vegada que les autoritats inaugurin una obra d'art perquè voldríem veure els diners esmerçats en quelcom més útil? Perquè, esclar, per a què serveix l'art? A casa nostra escollim nosaltres mateixos la decoració, però al carrer... ¿És per això que cada vegada hi ha més monuments d'estètica minimalista? ¿Podríem fer una llista amb els temes més passats de moda a l'hora de fer art al carrer, i una altra amb temes emergents? Per exemple, militars, religiosos i polítics van de baixa. Escriptors –preferentment, poetes–, causes com la sida i les minories discriminades, agrupacionisme civil i espais d'intervenció lúdica, cada vegada cotitzen més.

Tot això, i molt més, ho podeu veure al web de l'Ajuntament. A la secció "Per temes" hi ha un enllaç al catàleg d'art públic: un total de 2.815 obres que cobreixen 800 anys  d'història monumental, excel·lentment documentada.

També t'agradarà

Art a l'aire lliure

Algunes de les millors obres d'art de la ciutat es troben en plena ciutat El més vist Cinema a la fresca: tota l'agenda A l'estiu, diversos espais de Barcelona es transformen en cinemes a la fresca. Aquí teniu la cartellera completa! El més vist 5 coses per fer avui Aprofita el teu temps i troba el que necessites: el millor del dia al teu abast Japonisme. La fascinació per l'art japonès Que consti que en Pere Calders ja ens havia avisat: som víctimes d’una invasió subtil. Jo mateix em vaig criar amb la Heidi i el Marco, escoltava música d’un Walkman Sony i m’afarto de sushi. Qui no ha tingut una Playstation o ha jugat al Super Mario Bros? O rigut amb 'Humor amarillo'? Doncs aquest fenomen ja dura segle i mig, com bé demostra l’exposició 'Japonisme. La fascinació per l’art japonès' al CaixaForum. Tot va començar el 1868, quan, després de segles d’aïllament, el Japó va reobrir els seus ports al comerç internacional. No avançaré esdeveniments, però al carrer de Ferran, per on ara passen la majoria de les manifestacions, hi havia fins a sis botigues de productes japonesos. I a Barcelona, dos museus dedicats a l’art japonès s’anunciaven a les guies turístiques. Hi havia grans col·leccionistes d’art japonès, com Josep Mansana, que va arribar a reunir més de 3.200 obres de gran qualitat.Deia que tot va començar el 1868. París va ser el gran centre comercial de productes japonesos. I Barcelona estava a 24 hores en tren de la capital francesa. Tots els artistes catalans que passaven

Llegir-ne més

Arquitectura prop del mar

Seguint les recomanacions d'Arxius d'Arquitectura de Catalunya, us proposem una ruta per la millor arquitectura vora el mar Arxius d'Arquitectura de Catalunya va néixer el 2008 fruit de la curiositat de quatre estudiants que van inventariar obres arquitectòniques i d'urbanisme que no constaven al temari de la Facultat d'Arquitectura. Al capdavant d'aquesta tasca quixotesca hi havia Manuel Julià, Aureli Mora, Omar Ornaque i Lucas Sentís, que, ara ja com a arquitectes, continuen engreixant un arxiu que té 2.000 referències d'edificis, obres públiques, projectes paisatgístics, d'interiorisme i de disseny industrial d'arreu de Catalunya. Seguint la seva catalogació exhaustiva –al web presenten les obres amb fotografies, mapes i una memòria que raona els projectes–, ens proposen una ruta per la ciutat. El tret de sortida és una obra d'infraestructures: el Moll de la Fusta, de Manuel Solà Morales, del 1987. "Va ser tot un referent de com obrir la ciutat al mar, integrant infraestructures i serveis", recorden els mosqueters Julià, Mora i Ornaque. Les pèrgoles, 'La cara de Barcelona' de Roy Lichtenstein i el monument a Colom són els referents visuals d'un passeig que ha quedat en segon pla –amagat rere el Maremàgnum–, sota del qual, emfatitzen els arquitectes, transiten les rondes. La segona obra és un espai públic construït a quatre mans: Olga Tarrasó, Jordi Heinrich i d'altres van donar forma al passeig Marítim de la Barceloneta a partir del 1995. L'objectiu er

Llegir-ne més

Art a taula

Els millors plats de cuina creativa de la ciutat Barcelona és capital mundial de la gastronomia gràcies a uns cuiners que han elevat a art els seus plats. I aquí en teniu 10 que són creacions sublims, fruit del cap creatiu de 10 xefs que es troben entre els millors del món. Aquests 10 plats, triats pels seus creadors, són per gaudir-los, amb el paladar, el nas, i també la vista... El més vist Cinema a la fresca: tota l'agenda A l'estiu, diversos espais de Barcelona es transformen en cinemes a la fresca. Aquí teniu la cartellera completa! El més vist 5 coses per fer avui Aprofita el teu temps i troba el que necessites: el millor del dia al teu abast Japonisme. La fascinació per l'art japonès Que consti que en Pere Calders ja ens havia avisat: som víctimes d’una invasió subtil. Jo mateix em vaig criar amb la Heidi i el Marco, escoltava música d’un Walkman Sony i m’afarto de sushi. Qui no ha tingut una Playstation o ha jugat al Super Mario Bros? O rigut amb 'Humor amarillo'? Doncs aquest fenomen ja dura segle i mig, com bé demostra l’exposició 'Japonisme. La fascinació per l’art japonès' al CaixaForum. Tot va començar el 1868, quan, després de segles d’aïllament, el Japó va reobrir els seus ports al comerç internacional. No avançaré esdeveniments, però al carrer de Ferran, per on ara passen la majoria de les manifestacions, hi havia fins a sis botigues de productes japonesos. I a Barcelona, dos museus dedicats a l’art japonès s’anunciaven a les guies turístiques. Hi havia grans

Llegir-ne més
Advertising

La Barcelona de Miró

La Fundació Miró recupera l'obra pública de l'artista i l'admiració per Miró també es deixa sentir en murals d'art urbà de la ciutat Hi ha moltes maneres de desxifrar l'estreta relació entre Joan Miró i Barcelona. S'ha de visitar la Fundació Miró que, coincidint amb el cicle 'Miró, Documents', exposa dibuixos preparatoris, maquetes i documentació de les obres que l'artista va regalar a la ciutat, sota el títol De Miró a Bcn. I, esclar, també s'ha de voltar Barcelona per contemplar les seves obres cèlebres, i alguns murals de nova creació que reten homenatge als colors i les formes de Miró. Els seguim la pista. Mural de l'Aeroport Tot comença aquí, a la Terminal 2 de l'Aeroport de Barcelona, al mural format per 4.865 lloses en què Miró, en col·laboració amb Josep Llorens i Artigas, explota les formes i cromatismes habituals en la seva darrera etapa creativa. El Mural de l'Aeroport, l'encàrrec que l'Ajuntament va fer a Miró el 1968 per donar la benvinguda als visitants de la ciutat, aviat tindria companyia. El 1971 l'artista escrivia a Lluís Permanyer que volia regalar l'escultura que s'havia d'instal·lar al Parc de Cervantes (i que finalment no es va realitzar) i un paviment a la Rambla, a més del Centre d'Estudis d'Art Contemporani, avui seu de la Fundació Miró. D'aquesta manera, les obres de Miró rebrien els viatgers que arribaven a Barcelona per terra, mar i aire. Mosaic del Pla de l'Os Una obra d'art per ser trepitjada? El plantejament del mosaic que adorna la Ram

Llegir-ne més

Comentaris

0 comments