Art al carrer a Barcelona

Perejaume, un dels nostres artistes més celebrats, es declara alumne de Joan Brossa: l’artista, poeta, mag i poca-solta que ens va descobrir la poesia visual. Tot seguint aquest esperit lúdic brossià, Perejaume empra una paret mitgera a la plaça de la Prosperitat, al barri homònim, on escampa entre la paret i el terra les sis lletres del seu nom, unides per uns punts que, segons l’artista, s’inspiren en el joc de la xarranca. Però el nom de Brossa no és tan fàcil de veure, cal endevinar-lo de lluny...

(Pedra artificial, resina blanca i acer laminat)

Aquest monument té més història als diaris que al seu emplaçament definitiu, a la plaça de Sant Miquel, rere l’Ajuntament de Barcelona. Va ser encarregat pel consistori a l’artista l’any 2004, i havia de ser muntat al davant del mercat de Santa Caterina. Una sèrie de despropòsits van estar a punt de deixar l’obra als llimbs, però finalment va ser instal·lada amb algunes modificacions, com una altura inferior i l’eliminació d’una planxa metàl·lica al capdamunt. Al peu hi podem llegir un vers del poeta Paul Celan: “Sóc més jo si tu ets més tu”; un homenatge a aquest poeta d’expressió alemanya i a l’esperit dels castells. Els veïns, en un principi oposats al monument, s’hi han acabat acostumant, i ara els nens juguen al seu interior. I al seu voltant, la gent esbossa dibuixos naïf ambguix. Sembla que hom fa cas de Celan...

(tubs d'acer)

Qui talla el bacallà? El 1233 ho feia el rei Jaume I, que va concedir als frares predicadors el dret a portar aigua del rec Comtal per a usos del convent de Santa Caterina. El convent va ser desamortitzat i convertit en mercat, però l’aigua seguí rajant. I quan Miralles i Tagliabue el van reformar, van donar forma de bacallà a la font. Una font on els treballadors de tostemps dessalaven el bacallà, l’aliment dels pobres. I amb les piques del mercat que decoren la font, nosaltres podem repetir l’operació.

(Marbre i estuc)

Al passeig del Born amb Rec, si mirem amunt, hi trobarem un cal·ligrama de Joan Salvat-Papasseit, el poeta avantguardista català més estimat. Pertany al llibre L’irradiador del port i les gavines, del 1921, i diu: “Camí del sol / per les rutes amigues / les formigues”. La seva translació monumental en una mitgera és iniciativa de José Manuel Pinillo, i s’emmarca en el projecte Mapapoètic, amb motiu del Fòrum de les Cultures. Quina llàstima que no retem més homenatges d’aquesta mena als nostres poetes.

(pintura mural)

El 27 de febrer del 1989, l’artista nord-americà Keith Haring va pintar en cinc hores un mural a la plaça de Salvador Seguí, del Raval, on s’hi podia llegir, en castellà: “Todos juntos podemos parar el sida”. A sota, una sèrie de figures humanes eren perseguides per una serp, a la qual tallen la cua i li posen un preservatiu. Haring moriria poc després, víctima d’aquesta malaltia. El mural, de trenta metres d’ample, era sobre un pla inclinat, al peu d’un mur de maons. El 1992, amb motiu d’una reforma urbanística, el mural fou destruït, no sense un previ calc exacte, i mostres de la pintura utilitzada. El 2014, el mural fou “reconstruït” al pati posterior del MACBA, en un mur de formigó que el separa dels habitatges del carrer de Ferlandina. Uns metres més enllà, hi ha un mural de Chillida.

(pintura mural)

Res més etern i alhora efímer que una besada. O a l’inrevés, res més etern que milers de fotografies digitals, de parelles besant-se, fetes de ceràmica, immerses en un gran mural que és un gran petó. Aquesta va ser la idea de l’artista Joan Fontcuberta, propagada pel diari El Periódico, i confegida amb les fotos que, per correu, van enviar els lectors. Tot plegat, dins el lema principal de les celebracions del Tricentenari: “Viure lliure”. La història com a intrahistòria, i ho podeu veure a la plaça d’Isidre Nonell, a tocar de la catedral.

(Foto ceràmica)

Els meeting points són els punts de trobada dels no-llocs. Aquest meeting point, però, també serveix per rememorar una frase de Pompeu Fabra: “Amb un acte de paraula podem expressar més d’un pensament”, escollida pel poeta Antoni Marí, convertida en fórmula matemàtica pel científic Jorge Wagensberg i convertida en obra d’art pel malaguanyat Jordi Benito, que no va ser a temps d’assistir a la inauguració. La podeu trobar al vestíbul de l’estació de Provença dels Ferrocarrils de la Generalitat.

(Gravat sobre granit)

'Instal·lació lumínica' és una etiqueta provisional per a una proposta artística que bascula entre el que és monumental i el que és lúdic. Com podem explicar-ho? Al davant del D-HUB, a la plaça de les Glòries Catalanes amb l’avinguda Meridiana, hi ha una esplanada que, quan es fa fosc, s’il·lumina. Però no s’il·lumina perquè sí. Hi ha unes trompetes clavades a terra, per on la gent pot parlar, cantar, cridar... I tot responent a aquests impulsos sonors, un programa informàtic dissenyat per Rebeca Sánchez genera efectes sinestèsics a través d’un complex de combinacions cromàtiques produïdes per línies de led que hi ha a terra. Les parelles de color associades es desplacen com onades, amb ondulacions  irrepetibles. Alguns músics l’han adoptada i hi vénen a experimentar  cromàticament les seves interpretacions.

(Instal·lació lumínica)

Barcelona va conèixer el còmic per a adults a finals de la dècada del 1970. Un dels corrents principals d’aquest nou gènere adoptà els principis de la línia clara, la que havien cultivat els belgues amb historietes com les de Tintín. Norma editorial va apostar de seguida per la línia clara, i va publicar autors com Mariscal, Mique Beltrán, Micharmut, Sento i Daniel Torres. Precisament Torres ha estat l’encarregat de decorar l’exterior del magatzem de Norma al Poblenou, amb un homenatge formós i nostàlgic.

(Pintura mural)