Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Joan Fontcuberta recrea el petó de Barcelona

Joan Fontcuberta recrea el petó de Barcelona

El fotògraf i teòric parla del fotomosaic del Tricentenari i altres projectes, com les ficcions maquinistes de Trepat

Joan Fontcuberta
© Maria Dias Joan Fontcuberta
Per Eugènia Sendra |
Advertising

A la plaça Isidre Nonell, en aquest presumpte atzucac que s'amaga darrere del Col·legi d'Arquitectes, descobreixo Joan Fontcuberta, el fotògraf que ha fet del dubte, l'engany i l'humor la seva marca, el teòric que ha desxifrat la nova edat de la fotografia, i l'artista que el 2013 va rebre el prestigiós premi Hasselblad, l'equivalent al Nobel de la disciplina. També descobreixo la seva darrera obra pública, dos llavis que es troben en un primeríssim pla i escenifiquen un bes format per una textura íntima de 4.000 rajoletes de ceràmica amb imatges que evoquen la llibertat en tons carnosos, vermells i ocres.

Fontcuberta, que ha concebut El món neix en cada besada per encàrrec del Tricentenari, ha apostat per fer una obra participativa –les 4.000 fotografies del fotomosaic han estat cedides per ciutadans– amb un rerefons optimista i humanista, d'acord amb el seu principi que "un futur sense petons és un futur que no cal viure". També anota el nom d'un autor, el del poeta i teòric vuitcentista Oliver Wendell Holmes, qui, en un assaig dedicat al daguerreotip, va comparar el soroll eixordador i efímer dels canons amb el ressò etern dels petons. La cita ha impregnat aquest projecte on conflueixen els interessos teòrics de l'artista, que ha convertit el mur de la plaça en un híbrid entre els àlbums familiars, una pràctica en perill d'extinció per la crisi de la fotografia i els canvis de models familiars, defensa Fontcuberta, i l'aparador que són les xarxes socials. "Per mi és una intersecció entre el Facebook i l'àlbum familiar, un fenomen que sempre m'ha atret molt per la seva ficció, perquè només hi guardàvem els moments feliços tot rebutjant el conflicte i el dolor... Aquest, doncs, seria l'àlbum familiar barceloní, un mur com Facebook, on la gent ha decidit compartir vivències i records".
 
Man Ray a Tàrrega
Retrocedim del petó de Barcelona a un dels projectes que més s'hi assembla, 'Googlegram', els ready-made fotogràfics fets a partir de cerques de paraules clau a Google. D'aquí saltem al present, al treball que el fotògraf presenta fins al setembre al festival professional Les Rencontres d'Arles. 'Trepat, un cas d'estudi en la fotografia d'avantguarda' converteix la fàbrica centenària de Tàrrega en l'escenari d'una investigació que per Fontcuberta "representa un qüestionament de l'autoria i dels estils fotogràfics a partir de la fotografia industrial de l'època de les avantguardes". "L'arxiu de la fàbrica –afirma– és una compressió, resum i síntesi del dadaisme, el futurisme, el surrealisme, la nova objectivitat...". Esclar, ens imaginem mestres de la fotografia com Man Ray, Moholy-Nagy i Cartier-Bresson fent cap a Tàrrega per retratar el seu paisatge fabril, però esperem la confirmació de l'artista. "Vull deixar-ho en una certa ambigüitat per ensenyar que els estils no són patrimoni d'uns artistes sinó de l'esperit del temps, i que la mirada de l'espectador no és neutra, sinó que està carregada de prejudicis i cultura visual". Es tracta de fer-nos dubtar una vegada més, vaja.

Dubte. Aquesta és una de les paraules clau en la trajectòria de l'artista. Durant 30 anys, Fontcuberta s'ha servit de jocs visuals, ficcions, equívocs i altres mecanismes artístics i conceptuals per qüestionar el mandat històric de la fotografia; és aquesta exploració imaginativa i interdisciplinària del mitjà el que el jurat del Hasselblad va destacar a l'hora de concedir-li el premi l'any passat. "La fotografia va néixer per acreditar i certificar, però jo intento demostrar que, com qualsevol altre producte humà, la fotografia no és un reflex automàtic de la realitat sinó una interpretació d'aquesta", apunta el teòric.

La seva altra eina de referència ha estat l'humor, que li ha servit per atraure l'espectador però també com a "vacuna" per immunitzar-lo i contagiar-lo d'una actitud crítica envers la informació. Sosté que sempre s'ha guiat per aquest esperit irònic per qüestionar l'autoritat de l'arxiu, la ciència, els mitjans informatius, la religió i "qualsevol institució que es cregui amb el monopoli de la veritat", remarca, i fa una llista de tot d'exemples en la seva obra per demostrar-ho: parla d''Herbarium', dedicada a plantes collage i vegetals transgènics –s'exposarà a 'Stranger than fiction', la mostra que Fontcuberta protagonitza al Museu de Ciències de Londres–; de 'Miracles & co', l'exploració de cultes, rituals i actes sobrenaturals amb un punt teatral protagonitzats pel mateix Fontcuberta; i també la sèrie 'Deconstruir Ossama', una paròdia inspirada en Bin Laden que dispara contra els fonamentalismes.
 
S'imposa el "jo hi era"
La veritat i fiabilitat del discurs i la interpretació de la realitat han ocupat i preocupat Fontcuberta des dels inicis. L'artista autodidacte recorda quan era adolescent i consumia històries gràfiques, sobretot l''Hazañas bélicas', i jugava a comparar-les amb els relats de revistes sobre la Segona Guerra Mundial que trobava al mercat de Sant Antoni, tot intentant verificar si la versió que oferien els tebeos era veritat o no. "No hi havia cap procediment fotogràfic que garantís la fiabilitat de la informació transmesa", s'exclama. Els conceptes afloren de nou quan el teòric parla de la postfotografia –i en obres com 'El beso de Judas' i 'La cámara de Pandora', Premio Nacional de Ensayo el 2011–. "Abans, fer una foto, ensenyar-la i estripar-la hauria estat un pecat, però ara la imatge s'inscriu en processos de comunicació i la seva finalitat no és durar i contribuir a la memòria, sinó participar en processos de diàleg –revela–; per això són populars fenòmens com el de les autofotos". L'artista aparca la tesi citant Roland Barthes: hem passat de l'"això ha sigut" al "jo hi era" de l'era digital.

Costa trobar una única etiqueta que escaigui a una obra tan basta i interdisciplinària, però Fontcuberta es reconeix com un artista fidel als principis de l'art conceptual, tot i afirmar que els vesteix "de forma més agradable i interessant perquè no siguin avorrits". Les seves no són obres per adelitar sinó per fer pensar; la seva mare sempre li diu que fa "fotografies rares".

El món neix en cada besada és a la plaça Isidre Nonell del Gòtic.

També t'agradarà

Art, Fotografia

Temporada de fotografia

La ciutat viu un boom d'exposicions fotogràfiques. Us recomanem les millors Exposicions recomanades Els inconformistes La Virreina recupera un dels primers treballs de Martin Parr, 'The Non-Conformists', un projecte que va dur a terme amb Susie Mitchell i que fa referència a les comunitats metodistes i baptistes de prop de Yorkshire. El 1975 el fotògraf va retratar el dia a dia de les ciutats de Hebden Bridge i Calderdale i la seva gent, treballadors de fàbriques, miners i grangers d'esperit independent. Family Love Darcy Padilla presenta un projecte basat en la biografia de Julie Baird. L'ha seguit durant 21 anys i n'ha recollit la història: la de Baird és una història de pobresa, drogues, VIH, relacions, naixements, morts, pèrdues i retrobaments. Toshibu La darrera de les exposicions que es podrà veure a la galeria de la llibreria Kowasa evoca les sensacions d'aïllament i solitud que sent el visitant tot recorrent les zones urbanes i rurals de Japó. A 'Toshibu', Gerard Boyer desenvolupa treballa amb la nostàlgia, el pas del temps i la relació entre el món rural i l'urbà. Fotolibros. Aquí y ahora Gràcies als fotollibres, l'interès de les editorials i la moda pel col·leccionisme, una nova generació d'autors s'està donant a conèixer a nivell internacional. A més dels treballs de paret de Ricardo Cases, Cristina De Middel, Oscar Monzón, Aleix Plademunt, Simona Rota, Txema Salvans, Carlos Spottorno i Antonio M. Xoubanova, la mostra de Fotocolectania presenta una desena de llibre

Art, Galeries

L'art que has de veure

Amants de la pintura, la fotografia, l'escultura i de l'art en general: aquí teniu una tria de les millors exposicions que podeu trobar actualment als museus i galeries de Barcelona. Les exposicions més populars 25%. Catalonia at Venice La Virreina Centre de la Imatge presenta l’exposició '25%. Catalonia at Venice', que el 2013 va representar l’art català en la 55a edició de la Biennal de Venècia. El projecte, liderat per l’Institut Ramon Llull, vol reflexionar des del món de l’art sobre l’elevada taxa d’atur en el nostre país, a la qual fa referència el títol de l’exposició. Catalonia at Venice és un projecte coral –La Virreina Centre de la Imatge ha volgut unir esforços amb l’Institut Ramon Llull, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona i Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet– construït a partir de la implicació de tres creadors del món de la imatge i vuit persones a l’atur que reclamen el seu lloc en la societat. Deshacer el género Com en un quadre de Jan van Eyck, però sis segles després, els personatges que retrata Jesús Madriñán es presenten immòbils, congelats per la càmera enfront d’un fons sobri que vira cap al negre. Som davant unes fotografies de gran format, extremadament plàstiques i pictòriques. La tècnica és aquí la mare dels ous. I és que l’artista defuig de la fotografia digital i treballa amb una càmera analògica. Madriñán troba els seus models als clubs de l’East London, a la zona més cool de Shoreditch. Es planta enmig de la pista, munta l’equip i deix

Advertising
Art, Escultura

Subirachs: 5 escultures

Redescobrim l'escultura pública que l'artista ha deixat repartida per la ciutat Josep Maria Subirachs, l'escultor d'angles marcats i de textures acusades, és conegut per la seva intervenció a la Sagrada Famíllia, on va treballar durant gairebé vint anys fins a concloure la façana de la Passió, però Barcelona atresora també bona part dels seus projectes d'estatuària pública. Us proposem cinc obres per redescobrir l'artista a peu de carrer; per a retrobar-vos-hi en la distància curta passeu per Estudi Regomir, l'espai vinculat a la sala Artur Ramon que conserva bona part de l'obra exempta de Subirachs. Fris Barcelona (Plaça de Sant Miquel) Mirant amunt, a les cornisses i les façanes, també hi ha rastres de Subirachs. A l'antiga seu del diari Tele-Exprés (Aragó, 390) va evocar-hi les columnes de la premsa escrita, i a la cantonada del Banc de Sabadell (Rambla Catalunya, 115) va gravar-hi el nom de l'entitat bancària. El fris de la seu nova de l'ajuntament de Barcelona, de 46 metres de longitud, relata la història de la ciutat. Computació i comunicació (Plaça Francesc Macià, 7) Potser més d'una vegada vau resseguir els relleus de Subirachs per comprovar si aquella cara que adornava caixers del Sabadell de Passeig de Gràcia sobresortia o s'enfonsava, o heu provat de desxifrar la iconografia de l'escultor, farcida de símbols com el laberint, la Torre de Babel o l'escala de l'enteniment. Podeu seguir jugant amb les mans i l'intel·lecte a 'Computació i comuniació', un

Què fer

21 llocs bonics de Barcelona

Contempleu els racons més bells de la ciutat: carrers, façanes, patis, cantonades i cafès que han nascut perquè els admiris. Orgull barceloní! També t'agradarà Art a l'aire lliure a Barcelona Algunes de les millors obres d'art de la ciutat es troben en plena ciutat El més vist 5 coses per fer avui Aprofita el teu temps i troba el que necessites: el millor del dia al teu abast Japonisme. La fascinació per l'art japonès Que consti que en Pere Calders ja ens havia avisat: som víctimes d’una invasió subtil. Jo mateix em vaig criar amb la Heidi i el Marco, escoltava música d’un Walkman Sony i m’afarto de sushi. Qui no ha tingut una Playstation o ha jugat al Super Mario Bros? O rigut amb 'Humor amarillo'? Doncs aquest fenomen ja dura segle i mig, com bé demostra l’exposició 'Japonisme. La fascinació per l’art japonès' al CaixaForum. Tot va començar el 1868, quan, després de segles d’aïllament, el Japó va reobrir els seus ports al comerç internacional. No avançaré esdeveniments, però al carrer de Ferran, per on ara passen la majoria de les manifestacions, hi havia fins a sis botigues de productes japonesos. I a Barcelona, dos museus dedicats a l’art japonès s’anunciaven a les guies turístiques. Hi havia grans col·leccionistes d’art japonès, com Josep Mansana, que va arribar a reunir més de 3.200 obres de gran qualitat.Deia que tot va començar el 1868. París va ser el gran centre comercial de productes japonesos. I Barcelona estava a 24 hores en tren de la capital francesa. Tots els

Advertising