Ens van prometre cabines de teleportació i tenim el Twitter i 'revival' vuitantes. Potser aquesta decepció que es respira explica l'onada de nostàlgia per la Barcelona que ja no hi és: són ingents els blocs i els llibres que glossen bocins de la metròpoli desapareguda. El periodista Lluís Permanyer adverteix que amb l'esperit conservacionista no es va enlloc: "Les ciutats han de ser vives. Perquè una ciutat morta és Venècia". Posa l'exemple dels xiringuitos i de les indústries del front marítim, tones de material obsolet que amagaven 5 km de platja. "I quan van desaparèixer, a molta gent els va saber greu!". Ara bé, segons el cronista barceloní per excel·lència, les desaparicions també han provocat empobriments de patrimoni molt rellevants. Amb ell repassem les edificacions que mai haurien d'haver passat per la piqueta.
Són edificis d'una personalitat extraordinària. Com la
Casa Gralla, de l'any 1516, que s'aixecava a l'encreuament de Duc i Portaferrissa (avui Portaferrissa, 25), amb un claustre annex de dos pisos. "Es va enderrocar l'any 1856 en una operació urbanística, i era una de les poques mostres d'arquitectura renaixentista que hi havia a Barcelona", explica Permanyer. Aleshores era propietat del duc de Medinaceli i PuigiCadafalchs'hivainspirar per fer la Casa Serra de la Rambla Catalunya. Pels tombs de la vida, les pedres del claustre van anar rodant de Sant Gervasi fins a Mijas, on el 1994 el propietari de Prosegur les va comprar. Va tornar a muntar el claustre a les oficines de l'empresa, a la Gran Via de l'Hospitalet, 175. Al Gòtic no en queda ni l'eco del record: la galeria de moda Gralla Hall, que li retia homenatge, va abaixar la persiana l'any 2001.
Més constància queda de la primera seu del
Círculo Ecuestre, al passeig de Gràcia, 38-40. "Quan es va fer aquell edifici, l'any 1926, es va considerar que era el club més modern d'Europa. Des d'un punt de vista arquitectònic, esclar", aclareix Permanyer. Va ser un dels edificis més senyorials de la ciutat, fastuós i alhora sobri, amb una façana de marbre de 35 metres d'altura. I va costar nou milions de pessetes de l'època (el salari d'un barceloní mitjà aleshores era de 2.000 pessetes l'any), i va ser el receptacle de l'època daurada de l'aristocràtic club. Tot se'n va anar en orris el 1936, quan l'edifici va ser ocupat primer per la UGT i després pel PSUC, que el va convertir en el Casal Carles Marx. Els comunistes sempre han sigut el papu de l'aristocràcia, però ja se sap que de la Falange no se'n pot fiar ni la gent de bé. El primer que va fer la FET (Falange Española Tradicional) quan va entrar a Barcelona va ser expropiar l'edifici, i el Círculo no el va poder recuperar fins al 1947, quan ja no tenia diners ni per reformar-lo ni mantenir-lo. El comprador, tampoc, i per això el va demolir. Va ser la seu del Banco Hispanoamericano, i el 2011hi va obrir l'Hotel Mandarin. Del luxe privat al de pública concurrència.
Ben llòbrec va ser el destí de l'antic
Palau de Belles Arts, a l'encreuament de Lluís Companys i Pujades. És "un lloc arquitectònicament interessant però sobretot de significació històrica, perquè va ser seu de la inauguració i clausura de l'Exposició Universal del 1888", valora Permanyer. Tenia una planta d'aires basilicals, un gran saló amb capacitat per a 3.500 persones i un jardí magnífic. L'any 1943, molt malmès després de la Guerra Civil, va ser enderrocat.
El seu substitut avui fa feredat: són els antics jutjats de Barcelona, inaugurats el 1966. Els van clausurar el 2009, i avui passegem per davant d'un gegant cec -amb totes les obertures segellades amb formigó-, vigilat per un circuit extern de càmeres de seguretat. L'única informació que ofereix a l'exterior és una filera de cortines cobertes de ronya groguenca, al pis superior. De fet, és estrany que Balagueró o Collet-Serra no hi hagin volgut gravar un torture-porn. 43 anys de plets municipals han d'acumular molta deixalla psíquica! Potser és perquè, segons m'expliquen des de Justícia, "no té cap ús perquè no reunia les condicions necessàries". Ni el tindrà, a mitjà termini, pronostiquen. El 2006 el conseller Vallès en va signar el decret d'enderroc, i aquí el tenim, decadentment tranquil, indultat per les alternances del poder.
Menys por fa passar per davant de la joieria Tous, al passeig de Gràcia, 18 (encara que qui abomini d'aquestes gominoles-joia em contradirà). Però la tristesa corprèn el vianant quan veu l'ara i l'abans.
L'abans era el Cafè Torino, que va obrir portes el 1902. Segons l'opinió de Permanyer, aquest "va ser l'establiment modernista més delicat i més ben fet de tots". Va ser producte d'un dream team d'arquitectes del modernisme, amb una
espectacular marquesina de ferro forjat i portes ovalades. A l'interior, hi havia un espai decorat per Puig i Cadafalch i un altre per Gaudí. El que passa, segons Permanyer, és que aquestes cambres "no han esdevingut tan icòniques com la façana perquè les fotografies interiors no són prou interessants". El Torino va tancar l'any 1911, però la seva importància no és només patrimonial: amb el seu germà gran, el Petit Torino, obert el 1901 a Escudellers, el milanès Flaminio Mezzalama va introduir el vermut a Catalunya. Ho lamento, moderns, cap de les vostres neobodegues s'acostarà ni de conya al nivell de 'cool' del Torino.
