25 joies arquitectòniques de Barcelona

L'arquitecte Antoni Gaudí va dedicar més de 40 anys (els últims 14 en exclusiva) a aquest projecte i per a molts la cripta i la façana del Naixement són els elements més bells de l'església. La façana de la Passió, al carrer Sardenya, obra de Subirachs, proporciona un contrapunt ombrívol als excessos de la façana del Naixement. Un cop dins, deixeu-vos endur per l'altura del temple, un bosc de columnes amb forma d'os, i la llum que es filtra a través del colorista conjunt de vitralls.

Carme Pinós ha projectat l’edifici de la nova Escola Massana, que s’inscriu en el projecte de renovació de la plaça de la Gardunya. De marcat caràcter irregular per reproduir la idea de diversitat que caracteritza el Raval, els diferents volums de l'escola estan recoberts per la ceràmica de Toni Cumella. A l'interior, un claustre i l'estructura laberíntica del centre reten homenatge al complex de l'Hospital de la Santa Creu, on van tenir seu l'escola fins al 2017.

Els Encants, que des de 1928 havien ocupat el solar del final del carrer Dos de Maig, són un dels mercats més antics d'Europa, un espai per a brocanters i col·leccionistes on trobar productes que s'allunyen dels canals convencionals. Des del 2013 ocupen l'espai de 35.000 metres quadrats aixoplugats sota la coberta relluent de l'arquitecte Fermín Vázquez, també responsable de la urbanització de la Ciutat de la Justícia a l'Hospitalet.

Sota l'estructura de vidre i ferro construïda per Josep Fontserè el 1876 –va ser el primer mercat de la ciutat creat seguint la moda de l'arquitectura de París– es conserven les restes arqueològiques del barri de Vilanova de Mar, de 1700. El mercat va tancar portes el 1971, i tot i que el Pla d'ordenació del Casc Antic en preveia la desaparició, es va conservar. Després dels projectes per convertir-lo en la seu de la Biblioteca provincial, i les reformes dutes a terme entre el 2006 i el 2012, va obrir com a museu l'any 2013.

Al barri del Poblenou, s’erigeix aquesta obra de l’arquitecte francès Dominique Perrault, autor de la Trés Grande Bibliotheque de París que per encàrrec d'una cadena hotelera va fer el gratacel de 120 metres d’alçària. L'enorme prisma llisca sobre la seva superfície per créixer cap al cel d’una forma esvelta i elegant. En contraposició, l’arquitecte, juganer, va aixecar ben a prop l’edifici d’oficines Diagonal 123, format per blocs rectangulars escalonats. Com un Tetris arquitectònic.

El Museu Blau es va inaugurar el 2011 al Parc del Fòrum i forma part del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Ocupa 9.000 metres quadrats distribuïts en dues plantes i al gran vestíbul ens dóna la benvinguda l’esquelet d’una balena que va varar a la platja de Llançà el 1862. Herzog & de Meuron van projectar la construcció de formigó blavós que juga amb els plans i els efectes mirall. Un dels nous al·licients és el Terrat viu, la primera coberta verda silvestre de la ciutat. 

La torre, inicialment propietat d'Agbar, va ser dissenyada per l'arquitecte francès Jean Nouvel, qui es va inspirar en el llegat arquitectònic de Gaudí i de les muntanyes de Montserrat per crear aquesta impressionant construcció de 142 metres d'altura que reproduïa un brollador. La seva aparició va canviar l''skyline' de Barcelona. Una de les seves qualitats és que s'ha construït seguint els patrons de l'arquitectura bioclimàtica, que aprofita el clima i les condicions de l'entorn per reduir el consum energètic. També destaca pels jocs d'il·luminació nocturna.

Construït a mitjans del segle XIX, el Mercat de Santa Caterina és el segon mercat més antic de la ciutat. El projecte de reforma va ser obra de l'equip d'arquitectes d'Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, que van realitzar-la entre el 1997 i el 2005, i el seu element més característic és una preciosa coberta de mosaic de ceràmica, de reminiscències gaudinianes, fet amb 325.000 peces que volen ser un homenatge a l'acoloriment de les parades de fruites i verdures. De l'antic edifici s'ha conservat la façana porticada original, reconstruïda l'any 1988, i les parets laterals.

El 1986 l'arquitecte nord-americà Richard Meier rebia l'encàrrec de fer un edifici a la plaça dels Àngels, al Raval, per acollir un museu d'art contemporani. Meier va crear un cub blanc fet de formigó, alumini i vidre, lleugerament inspirat en les idees de Le Corbusier i en l'estructura d'una trama urbana medieval. El MACBA obria públicament les portes el 28 de novembre de 1995. 

El centre cultural va obrir el 1994 a la Casa de la Caritat, hospici construït en un terreny que havia acollit una església (segle XII), un convent de monges (segle XIII) i un seminari conciliar (segle XVI). Com a casa de beneficència deixaria de funcionar el 1957; i l'any 89 s'aprovaria la instal·lació del CCCB en aquest espai. Es conserven la façana i part del pati de l'edifici original, la resta va ser reconstruïda amb cristall i acer pels arquitectes Piñon i Viaplana (l'obra els va valdre el premi FAD del 93); la parella d'arquitectes van dissenyar també el centre comercial Maremàgnum.

L'antic Palau de l'Arquitectura, construït amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929, es va convertir en teatre municipal el 1983, quan la llavors regidora de cultura, Maria Aurèlia Capmany, i l'alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall, van impulsar la creació d'un espai escènic a la falda de Montjuïc. Es va inaugurar oficialment com a teatre municipal el 1985 amb 'Mahabarata', de Peter Brook. La gran cúpula de 12 metres de diàmetre que governa el vestíbul del Mercat és obra de Miquel Barceló; Frederic Amat signa la decoració de la paret que toca a l'Institut del Teatre.

Pavelló d’esports de l’arquitecte japonès Arata Izosaki construït amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona i inaugurat el 21 de setembre del 1990. És considerat la joia de l'anomenada Anella Olímpica de Montjuïc, que també integren l’Estadi Olímpic Lluís Companys i les Piscines Bernat Picornell, a més de la torre de comunicacions de Santiago Calatrava. La remodelació de la ciutat arran dels Jocs del 92 també deixaria nous barris com la Vila Olímpica i la reconnexió del mar amb la ciutat.

Josep Lluís Sert, arquitecte cofundador del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) i gran amic de Joan Miró, va dissenyar aquest gran museu al parc de Montjuïc. Accessible, lluminós i airejat, les parets blanques i els arcs acullen una col·lecció de més de 104.000 peces, així com gairebé tots els dibuixos de Miró, unes 8.000 referències. És la col·lecció pública més completa d'obra de l'artista, integrada per pintures, escultures, ceràmiques, tèxtils, gravats i dibuixos de l'artista de totes les èpoques. 

Als anys 50, cansats de la uniformitat racionalista, arquitectes com Josep Antoni Coderch i altres membres del grup R (entre els quals el trio format per Bohigas, Martorell i Mackay) van anar un pas més enllà, reconciliant tradició i novetat a l'arquitectura local. A la Barceloneta, Coderch hi va construir un bloc d'habitatges que combinava l'atreviment (planta irregular, façana amb plecs i sense forats) sense renunciar als materials del barri, com les persianes marineres.

La Casa Bloc és una de les obres emblemàtiques de l'arquitectura racionalista. Concebudes com a cases funcionals que buscaven dignificar l'habitatge de l'obrer seguint els principis de justícia social i identitat col·lectiva i inspirant-se en preceptes de Le Corbusier i la Bauhaus, l'obra iniciada el 1933 per Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana, membres de GATPAC, es va aturar a causa de la Guerra Civill. El Museu del Disseny ha conservat i museïtzat un dels pisos, i hi organitza visites guiades. 

Mies van der Rohe i Lilly Reich van construir el Pavelló Alemany per a l'Exposició de 1929, no com una galeria, sinó com un espai de recepció poc moblat amb la seva marca personal, la ‘Cadira Barcelona’. El pavelló va ser un monument fundacional de l'arquitectura racionalista moderna, fent un ús revolucionari dels materials. Malgrat que el pavelló original va ser enderrocat després de l'exposició, el 1986 es va construir una còpia idèntica en el mateix lloc. La simplicitat del seu disseny ressalta el marbre i l'expressivitat de l'escultura de George Kolbe.

Aquest edifici és obra de Josep Maria Jujol, un dels grans mestres del modernisme català. Arquitecte auster, modest i subtil, molt allunyat dels recargolaments dels seus coetanis, va fer la Casa Planells per encàrrec d’un petit constructor. L'edifici és tota una mostra que no calen massa recursos per aixecar edificis immortals. És potser un dels monuments modernistes menys coneguts, però és sens dubte un dels més interessants i captivadors.

L'últim edifici laic d'Antoni Gaudí, la Casa Milà, no té cap línia recta. És una gesta audaç de l'arquitectura i la culminació dels intents experimentals de l'arquitecte per recrear formes naturals amb maons i un morter. Quan es va acabar de construir, La Pedrera era una obra tan moderna per al seu temps que la mecenes Roser Segimon es va convertir en la riota de la ciutat. És un dels edificis més estimats de Barcelona (a quatre passes de la Casa Batlló) i els arquitectes l'adoren per la seva extraordinària estructura.

Lluís Domènech i Montaner va rebre l’encàrrec de dissenyar el Palau de la Música de l’Orfeó Català, institució coral creada uns  pocs anys abans, el 1891. Per superar les irregularitats del terreny, l’arquitecte va situar l’auditori al primer pis i va deixar la planta baixa per a les oficines. Aquesta només va ser una de les aportacions magistrals d'una obra mestra concebuda com un joc d’espais en què la llum natural té un protagonisme absolut. Una mostra d'això és la claraboia de vidre de l'auditori, obra d'Antoni Rigal.

Un jove Gaudí acabat de sortir de la facultat afronta l'encàrrec de la casa d’estiueig de Manuel Vicens, membre de la burgesia catalana i corredor de borsa. La Casa Vicens és el reflex de l’essència de l’univers Gaudí –tècnica, decoració i simbologia– que anys després tornaria a aparèixer a les seves obres més universals. Després d'una profunda restauració l'edifici torna a funcionar com museu. Us conviden a visitar-la al vostre aire, sense audioguies, però també hi ha l'opció de visita guiada.

A finals del segle XVIII, Manuel Amat i Junyent, marquès de Castellbell que havia estat virrei del Perú, va tornar amb una gran fortuna. Per fer-ne ostentació es va fer construir un palau que barreja decoració barroca i rococó; construït entre el 1772 i el 1778, després de la seva mort prematura, el va ocupar la seva vídua, per això és conegut com a palau de la Virreina. Es considera un dels millors exponents del barroc aplicat a l’arquitectura civil catalana, i des de fa 40 anys acull el centre cultural.

Les drassanes rememoren la importància del mar a la Barcelona medieval. Les diferents excavacions realitzades en aquesta obra catalogada com a Patrimoni Nacional han permès acotar la data de construcció al segle XVI, malgrat que probablement es van aixecar sobre drassanes d'origen medieval; malgrat l'època tardana, no es va prescindir l’estil arquitectònic més adient, el gòtic. Al segle XIX es van convertir en Maestranza de Artillería i més tard en caserna. Des del 1941, el monument acull el Museu Marítim; en la darrera reforma del museu s'ha descobert una important necròpoli romana que data del segle I dC.

La Biblioteca de Catalunya està ubicada des del 1939 a l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, un dels conjunts del gòtic civil més important de Catalunya que a partir de 1401 (i tot i les reformes en segles posteriors) reuniria diferents hospitals en un de sol; el recinte funcionaria durant anys com a l'únic hospital de la ciutat i de la província, i el 1929 es reubicaria a l'edifici modernista de Sant Pau. 

És un dels exemples més emblemàtics i representatius de l'art gòtic català. Aquesta encantadora basílica destaca per les seves característiques línies horitzontals, superfícies planes, contraforts quadrats i torres octogonals planes. Va construir-se amb rapidesa, en només 55 anys, de 1329 a 1384. Rep el nom de Maria, patrona dels mariners, i va ser construïda allà on abans hi havia una petita església coneguda com Maria d'Arenys, per la seva proximitat al mar.

El nom reflecteix l'època en la qual el Raval estava fora de les muralles de la ciutat, al camp. De fet, aquesta petita església romànica té més de mil anys d'antiguitat, com indica la data gravada a la làpida del comte Guifré II Borrell, fill de Guifré el Pilós. L'exterior de l'edifici està decorat amb llombardes que representen cares humanes, animals fantàstics i vegetals.