Nou artistes d'Art Nou

La ciutat viu un boom d'exposicions fotogràfiques. Us recomanem les millors Exposicions recomanades Sorolla. El color del mar “No hi ha res immòbil en tot el que ens envolta. El mar s’arrissa a cada moment; el núvol es deforma, en canviar de lloc, [...] però encara que tot estigués petrificat i fix, n’hi hauria prou que el sol es mogués, que ho fa contínuament, per donar un caire diferent a les coses... Cal pintar ràpidament, perquè... quantes coses es perden, fugaces, i no es tornen a trobar”. Aquestes paraules de Joaquim Sorolla (València, 1863 -Cercedilla, 1923) resumeixen tota la seva obra, tot el seu anhel artístic. Però si en lloc de paraules preferiu pintura, en teniu 80 exemples al CaixaForum, centrats en com copsava el mar aquest genial pintor que agrada, en proporcions idèntiques, a conservadors, pastissers i modernets.Sorolla pintava a l’aire lliure, i pretenia capturar la natura en instants màgics. Si el cel és incert, els núvols canvien de forma i vagaregen a l’humor dels vapors, el mar té encara mil matisos més; canvia a cada onada, fa miques les lleis de l’òptica i muta el color fins a fer-se gairebé indescriptible. Sorolla volia segrestar el secret del mar, de l’atmosfera, de la llum... l’instant, i convertir-lo en imatge eterna. No s’allunya gaire, en aquest sentit, del Monet dels nenúfars. Qualsevol fragment de la seva obra seria una pintura abstracta, gestual, amb lleis pròpies.I és que Sorolla pintava a velocitats increïbles. Començava una tela i, una hora

Amants de la pintura, la fotografia, l'escultura i de l'art en general: aquí teniu una tria de les millors exposicions que podeu trobar actualment als museus i galeries de Barcelona. Les exposicions més populars Roni Horn. Dormia tot com si l'univers fos un error Per molt que dormis com si l’univers fos un error, el clima de Barcelona durant l’estiu no s’assembla gens al d’Islàndia. La solitud és gairebé impossible de trobar. I el silenci és un luxe. Però a la mostra que Roni Horn ha portat a la Miró, és possible abstreure’s i creure per un moment que som en un univers gairebé immòbil, inquietant, sargit amb fragments literaris que ballen al ritme impacient de les glaceres. Roni Horn (Nova York, 1955) és inclassificable. Tant, que juga a la indefinició. El seu nom, el seu aspecte... (llegir tota la crítica). 25%. Catalonia at Venice Quan en vaig sentir parlar per primera vegada, vaig arrufar el nas. Vuit persones en situació d’atur trien un objecte de la seva quotidianitat i una obra de la col·lecció permanent del MACBA. El procés és fotografiat per Francesc Torres, l’ideòleg de tot plegat, que se cenyeix a l’entorn domèstic dels aturats. Quan entren al MACBA, la cineasta Mercedes Álvarez filma aquesta incursió. Després, es mostra tot plegat: explicacions, fotos dels aturats, obra pròpia i obra del museu, i la filmació. Un rere l’altre.I per què '25%'? Doncs perquè és el percentatge d’aturats que hi ha a casa nostra (llegir tota la crítica). Kerry James Marshall. Pintura i a

Els edificis que han marcat tendència entre els arquitectes de tot el món Barcelona és un aparador arquitectònic inacabable. Tota la ciutat, des de la cantonada més insignificant, dibuixa un mapa de 2.000 anys de problemes i solucions. La història de Barcelona es llegeix a cada rajola: des del modernisme de la burgesia opulent fins al barraquisme del Carmel, dels nínxols on s'adotzenava la classe treballadora fins a les grans infraestructures faraòniques. Perquè, contra la voracitat del totxo pel totxo i la tendència, tan catalana, de tapar els problemes amb formigó, a Barcelona sempre hi ha hagut moviments a contracorrent, com el GATCPAC, arquitectes preocupats per obrir horitzons, per repensar la ciutat i reformar-la des d'un urbanisme integrador. Hem volgut fixar-nos en petits edificis on s'hi han fet grans revolucions. I per fer-ho, hem parlat amb arquitectes joves (Carles Enrich, David Bravo i el col·lectiu MAIO) que han seleccionat deu intervencions intel·ligents que han fet de la ciutat un lloc millor. No són els edificis més famosos, ni els més sorprenents, ni estan signats per cap estrella de rock. Hi ha exemples de reutilització d'espais, d'adequació i nous usos a fàbriques centenàries. El reciclatge i la conservació de la memòria arquitectònica és tendència arreu del món, però això de preservar aquí ha provocat al·lèrgia molts anys. També destaquem edificis clàssics que sovint passen desapercebuts, ens fixem en grans obres públiques que busquen reinventar-se i desc

Ciutat Bella és un projecte de muralisme urbà que vol retre homenatge als qui han fet de Barcelona una ciutat més bonica El 2008 la Tate Modern va proposar a sis artistes urbans d'arreu del món que pintessin la façana del museu. Sixe Paredes, autor del Tribut a Miró, era un d'ells. Aquesta acció va ser una declaració d'intencions per evidenciar com de prop estava l'art de dins del museu d'aquelles pintades que cobrien la façana. Miró va ser també un artista urbà. Probablement el muralista més important del segle XX. Així comença la història de Ciutat Bella. "Creiem que l'art es pot integrar a la vida i és quan, des del meu punt de vista, cobra més significat". Així és com Arcadi Poch, comissari -potser millor dealer urbà- del projecte Ciutat Bella comença el seu discurs. El Tribut a Miró, del muralista Sixe Paredes, és la primera peça d'un projecte constituït per una sèrie d'artistes urbans - Lucas Milà, Spogo, Aryz, Btoy, Jorge Rodríguez-Gerada, Inocuo, Lo Siento- que, entre el 2014 i el 2015, pintaran murals a un seguit de mitgeres de Ciutat Vella amb l'objectiu de retre tribut a persones o fets històrics que hagin embellit la ciutat, la cultura i la societat de Barcelona. Però aquesta és només la superfície d'un projecte que té tantes capes com beneficis.  La ciutat és vostraArcadi Poch és també cofundador de Kognitif, una plataforma de creadors professionals que va néixer amb la intenció d'apropar-se a l'espai públic i a les persones que l'habiten.  "L'art urbà trenca amb