[title]
Si els dic que Buenos Aires és una ciutat extraordinària, potser ja ho saben. Si, a més, t'agrada el teatre, potser es queden sense paraules. Fa anys que és una de les capitals mundials del teatre, amb Londres, Moscou i Berlín. Durant la temporada, que tot just arrenca aquesta setmana, s'hi poden arribar a fer més de 200 funcions durant una nit. Hi he estat uns dies. He parlat amb algun actor i director -un bon amic, Francisco Civit, que algun dia hauríem de descobrir a Barcelona-, he anat a Timbre 4 a veure el Temporada Alta a Buenos Aires i n'he extret algunes lliçons que podríem aplicar a casa:
1. Les bones obres duren. Vaig veure que 'La omisión de la familia Coleman', que va estar fa anys al Lliure i després va fer temporada al Borràs, és encara a la cartellera. Ni més ni menys que al Paseo la Plaza de Corrientes, el Broadway 'porteño'. I porta tretze temporades a la ciutat. És una gran obra de Claudio Tolcachir, que ha generat molts imitadors. I jo em pregunto: per què les grans obres que tenen èxit no duren gaire a casa nostra? El cas d'El curiós incident del gos a mitjanit, que ha estat tres temporades entre el Lliure i el Poliorama, és una excepció. També ho va ser el cas d''El mètode Grönholm', que va estar unes cinc temporades en cartell. A Buenos Aires, hi ha una pila d'obres, com a Londres, Berlín o Nova York, que si funcionen, no marxen mai.
2. El teatre català viu un present esplendorós. Ara mateix, a Buenos Aires hi ha almenys dues obres de dos dramaturgs catalans que estan funcionant com un tro. Per una banda 'IDIOTA', de Jordi Casanovas. I per l'altra, 'Nerium park', de Josep Maria Miró, que farà la tercera temporada a Timbre 4. De Miró, a més, al març s'hi estrena mundialment 'Obac'. A la capital argentina, hi ha tingut molt d'èxit Jordi Galceran, amb 'El mètode' i 'El crèdit', ambdues dirigides per Daniel Veronese, un vell conegut nostre, director del 'Sota teràpia' que tenim al Borràs i de tantes altres meravelles. Buenos Aires és un bon refugi per als autors catalans, sobretot ara que a casa no els fem gaire cas.
3. Es poden estrènyer els lligams amb les grans lligues. Que Temporada Alta a Buenos Aires hagi arribat a la cinquena edició és una molt bona notícia. És un festival petit, allà, que es fa en una sala que aquí podria ser l'antiga Beckett de Gràcia. Petita i amb molt prestigi. El Torneig de Dramatùrgia hi ha calat amb força. Fa anys que hi ha una molt bona relació teatral amb Buenos Aires. Lluís Pasqual i Calixto Bieito, per exemple, hi han dirigit grans produccions. I tothom els coneix. S'hi han fet molts projectes conjunts. Toni Gomila, per exemple, hi va escriure 'Acorar' mentre treballava en un projecte amb Rafael Spregelburd, i ara ha tancat el cercle fent-la a Timbre 4. Tot això demostra que sí, que es poden estrènyer els lligams amb les grans lligues teatrals. Per què no fem el mateix amb altres ciutats?
4. Mana el teatre contemporani. Si els dramaturgs catalans funcionen a Buenos Aires, és perquè els teatres, de l'on i de l'off, estan centrats en la producció contemporània. Sí, hi fan Shakespeare, Txékhov, Ibsen... Però el que mana és el teatre d'avui, el pensat per al públic d'ara, l'escrit en aquests moments. La globalització ha provocat que els interessos dels 'porteños' no siguin tan diferents dels dels barcelonins. I aquest, el del teatre contemporani, és un deute pendent dels nostres teatres. Dediquem molts esforços, potser massa, al teatre clàssic. I molts pocs al teatre contemporani. No ho entenc. I després ens queixem que la mitjana d'edat dels teatres és massa alta.
