Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les 10 millors pel·lícules del 2019
'Joker', dir. Todd Phillips
'Joker', dir. Todd Phillips

Les 10 millors pel·lícules del 2019

Pel·lícules espanyoles, d'autor, blockbusters ... Aquestes són les grans alegries que ens ha donat el cinema en l'any que acaba

Per Laura Galve i Josep Lambies
Advertising

2019 està arribant al final i nosaltres ens acomiadem d'un any de bon cinema recordant les pel·lícules que ens han fascinat, en una llista molt eclèctica i desacomplexada. Hi trobareu cinema d'autor espanyol i produccions americanes taquilleres, cintes premiades en els grans festivals i algunes joietes molt inesperades que van aconseguir sorprendre'ns. Només tenen una cosa en comú i és que les deu van ser mereixedores de 5 estrelles, la nostra màxima puntuació. Quina és la vostra cinta preferida d'aquest llistat?

NO T'HO PERDIS: El top 5 de la cartellera

Photo: Courtesy of Sony Pictures Classics

1. Dolor y gloria

5 de 5 estrelles
Cine Drama

No vull estripar-vos l’emoció de descobrir 'Dolor y gloria' per primer cop, i tot i així no em puc resistir a dir que aquesta és una de les pel·lícules més boniques he vist en molt de temps. Potser en la seva faceta més crepuscular, Pedro Almodóvar hi firma un film autobiogràfic, amb ecos de 'La ley del deseo' i de 'La mala educación', on Antonio Banderas interpreta el seu alter ego, perfectament caracteritzat, amb els cabells grisosos i rebels pentinats cap amunt, amb sabates esportives i polos de colors llampants. I també amb una hipocondria neuròtica, un dolor muscular constant que el deixa garratibat i l’enrampa, que li produeix espasmes, que fa que s’ennuegui. És a dir, un personatge presoner de la pròpia decadència. A partir d’aquí, els efluvis del record ens acaricien com una brisa entre les cortines. Tenim la imatge de les noies cantant mentre renten llençols vora el riu; la visió eròtica d’un jove nu, com sortit d’un poema de Lorca, entre els geranis; la mare que sargeix mitjons amb un ou de fusta en una estació de tren, de nit, mentre el fill dorm i a fora, al poble, se celebren les festes majors amb focs artificials. Tots aquests fantasmes acudeixen, de sobte, a la memòria com una pluja de pètals sobre la tomba d’un mort. Per tant, també es tracta d’un personatge assetjat per les seves fantasies, que vol saldar els comptes pendents. En efecte, 'Dolor y gloria' és la història d’un cineasta que, arribat a la seixantena, necessita reconciliar-se amb tots els seus pa

2. Lo que arde

5 de 5 estrelles
Cine Drama

“L’art és un bastó que ens ha de servir per caminar en temps de ceguesa”, diu Oliver Laxe, entre romàntic i profètic. La seva nova pel·lícula, 'Lo que arde', comença amb una càmera que es mou sigil·losa a la nit a través d’un bosc d’eucaliptus, on els troncs i les fulles brillen com una dansa d’espectres. Som a Galícia, a la regió d’Os Ancares, fantasma d’una vida rural molt primitiva constantment amenaçada pels incendis forestals. De sobte, els arbres comencen a caure, l’un rere l’altre, com si la terra els estigués engolint. Amb aquest sentit del misteri, després ens trobem amb el rostre dels dos protagonistes, l’Amador i la Benedicta, fill i mare. Ell és un piròman que acaba de sortir de la presó. Té la pell de cuir i una tristor infinita en l’expressió. Ella és una dona com l’arrel d’una noguera, encorbada i resistent, que pastura les vaques i cultiva l’hort. Són dos éssers endurits pel silenci d’una vida apartada que es retroben entre el fang, la pluja i la muntanya, sense tendresa, però amb acceptació. En el tram final de la pel·lícula, Laxe filma el foc, embogit, destructiu i fascinant, mentre avança i carbonitza el paisatge. La càmera s’acosta tant a les flames que podem sentir-ne l’escalfor des de la butaca, cremant-nos els ulls, com una terrible meravella o un càntic de l’infern. Ens descobreix llavors un món de formes abstractes sobiranes, que ens sotmet a la seva força roent sense clemència

Advertising
Marriage Story
Photo: Courtesy of Netflix

3. Historia de un matrimonio

5 de 5 estrelles
Cine Drama

Com que si no fos així seria insuportable, Noah Baumbach comença el seu agitat drama sobre un divorci en un to tendre i amable. Coneixem la Nicole (Scarlett Johansson) i en Charlie (Adam Driver), un matrimoni de Brooklyn que té un fill, a través d’una conarració de la història que es barreja amb breus imatges de moments de la seva vida urbana. Tot i que es descriuen mútuament com a altruistes, ens confessen que també són increïblement competitius. Com era d’esperar, la trama recau en aquest últim atribut. En Charlie és un director de teatre experimental prometedor que acaba de guanyar una beca molt important. Anys enrere, la seva entrega va captivar la Nicole, una estrella de cinema adolescent que va renunciar als seus somnis pels del seu marit, i el drama mostra com, amb el pas del temps, la relació de la parella s’ha deteriorat fins a convertir-se en ressentiment. Escrit pel mateix director, és un brillant exemple de monòleg subtil que ens posa al dia de la vida dels personatges per mitjà de discursos generosos i una equanimitat sorprenentment equilibrada. Veiem com el relat es desprèn progressivament de la tendresa, culminant en un enfrontament verbal bergmanesc i ferotge que representa un triple triomf per als actors i el seu director. No espereu un final feliç (ja ho sabíeu, això). De manera quasi miraculosa, un cop ja ha passat el més difícil, Baumbach troba una manera d’aprofundir encara més en el dolor dels protagonistes. Tal com va fer a la seva subestimada 'Mientr

joker
Niko Tavernise

4. Joker

5 de 5 estrelles
Cine Acció i aventura

És la rialla el que t'atraparà primer: entre el cloqueig d'una gallina i el so d'un ratllador, el riure de Phoenix fa pensar en un voltor dins d'una liquadora. Us ressonarà a l'oïda fins molt després del 'The End' que tanca aquesta relectura inigualable, ombrívolament divertida i brillantment visceral del supermalvat de DC. Aquesta és una visió amb aires de malson centrada en el del capitalisme d’època tardana (possiblement la millor pel·lícula de terror social des de 'Get Out') i la interpretació Phoenix és magnètica. De fet, es podria dir que arrabassa la cigarreta dels llavis de Heath Ledger i, rere la cortina de fum, ens descobreix el Joker més fi vist mai en pantalla. Com tot el que hi ha en aquesta pel·lícula, la falta de pronom del títol no és accidental: no som davant d'un Joker completament format, sinó d'Arthur Fleck, un home que té l'ambició vital d'explicar acudits i que, a la vegada, viu una vida a les antípodes de l'humor com a pallasso de lloguer als terribles carrers de Gotham. L'Arthur viu amb la seva fràgil mare (Frances Conroy) en un edifici ruïnós i només experimenta una mica d'alegria veient un programa llardós que presenta Murray Franklin (Robert De Niro). Pren set tipus de medicaments i té una malaltia neurològica que el fa riure – més aviat cloquejar - sense control. En aquestes primeres escenes domèstiques, Phoenix assenta l'Arthur com un home que es veu a si mateix més com un quisso que espera ser abatut que no pas com un desvalgut. "L'únic que vul

Advertising

5. Liberté

5 de 5 estrelles
Cine

És de nit i, en un bosc, un grup de llibertins es reuneix en carruatges sense cavalls, entre matolls, amagats en la foscor. Es toquen, es miren, es masturben, es pixen, es peguen per generar un plaer deslligat de qualsevol sentimentalitat. Si a 'La mort de Lluís XIV' Albert Serra va retratar la decadència de les altes esferes del poder a partir de la deterioració física del cos moribund d’un monarca que apareixia prostrat en un llit, a 'Liberté' ho fa a través de l’exploració d’uns altres cossos, els dels nobles i els seus acompanyants que a finals del segle XVIII es reuneixen en una peculiar sessió de cruising. A 'Liberté', Serra ja no explora el cos a punt de morir, sinó el cos que desitja. Semblen dues idees contraposades, però tenen un punt de trobada: és aquí on sentim els rumors dels escrits del marquès de Sade. L’atmosfera del bosc de nit que retrata el director de Banyoles és tan fascinant que la trobada orgiàstica que proposa bé podria pertànyer al terreny dels somnis. Serra ha fet una pel·lícula despullada de la cotilla de la narrativitat per tal de lliurar-se a les textures dels cossos, de la nit i dels gemecs. S’entrega, també, a un joc: el de la foscor i tot allò que aquesta amaga. 'Liberté' és un exercici de plasticitat enlluernadora, per molt que sovint transcorri en l’ombra per tal d’anar revelant un sexe que no sempre és explícit.

Photo: Martin Valentin Menke

6. High life

5 de 5 estrelles
Cine Ciència ficció

Hi haurà qui digui que 'High life' no és 'realment' una pel·lícula de ciència-ficció, ja que en el fons es tracta de la nova obra de Claire Denis, una de les autores més ferotges del cinema mundial. Però aquesta teòrica incompatibilitat només deixa en evidència els prejudicis de qui l’emet: el plantejament argumental –un grup de convictes és condemnat a tripular una nau espacial, amb la missió d’explorar els confins del cosmos a la recerca de recursos útils per a l’espècie humana– no deixa dubtes sobre el seu caràcter especulatiu. I, per altra banda, parlem d’un gènere amb una infinita capacitat per assumir mirades heterodoxes i sacsejos narratius. Rodant en anglès per primer cop en els seus 30 anys de trajectòria, Denis col·loca Juliette Binoche en una tessitura molt diferent de la dels agredolços anhels afectius d’'Un sol interior'. En aquesta ocasió, l’actriu és la pertorbadora metgessa encarregada de supervisar l’estat físic i mental dels reclusos, agafant com a objecte del seu desig un Robert Pattinson que converteix la seva mirada al·lucinada en una implosió d’intensitat. Interessada, com sempre, a mostrar el cos humà com una geografia de ferides i fluids, la directora de 'L’intrús' toca un nou cim del cinema físic, si bé ara el desig de les seves criatures no es projecta sobre un entorn reconeixible, sinó que té darrere seu un infinit buit còsmic.

Advertising
Photo: Courtesy of Neon

7. Parásitos

5 de 5 estrelles
Cine Drama

Inquietant i retorçada, la nova pel·lícula del coreà Bong Joon-ho combina l’excel·lència cinematogràfica amb un missatge polític d’allò més punyent. Camuflat en el relat d’una invasió domèstica trobem un autèntic drama sobre rols socials i màscares, sobre la hipocresia i l’educació. El director de 'L’hoste' i 'Trencaneu' ja ens té acostumats als seus jocs subversius amb els codis dels gèneres. Aquesta és la història d’una família pobra de Seül que s’infiltra en una casa molt rica per la porta del servei. Combina suspens, drama, comèdia, rialles i farsa, amb alguns moments de pur terror, saltant d’un registre al següent amb una elegància total. L’argument de fons és ben antic: les desigualtats entre classes. En la primera escena trobem una gent que viu en un semisoterrani d’un barri obrer, en l’últim racó d’un cul-de-sac on un borratxo va cada nit a pixar. Són un marit, la dona i dos fills en la vintena, que sobreviuen fent feines estranyes, com muntar caixes de cartró per als repartiments d’una pizzeria. El thriller s’activa quan un d’ells falsifica el currículum per fer classes particulars a la filla d’un home de negocis milionari, el senyor Park. Un per un, els pares i la germana aconseguiran entrar a treballar al seu xalet i, de mica en mica, li aniran xuclant la sang. Hi ha un moment de la pel·lícula en què la comèdia de l’absurd sembla arribar a l’equilibri perfecte d’'El servent' de Joseph Losey. L’espai és molt important. La casa dels Park s’imposa com un personatge

Little Women
Photograph: Wilson Webb/Sony Pictures

8. Mujercitas

5 de 5 estrelles
Cine Drama

Tot i que no ha dirigit més que dues pel·lícules, el nom de Greta Gerwig ja s’ha convertit en una marca. Us n’adonareu en els primers minuts de Mujercitas, una revisió tendra i personal del clàssic de Louisa May Alcott, que no s’assembla a cap de les altres versions que n’hem vist, però que s’acosta bastant al que ens ha fet sentir sempre. Ens trobem Jo March (extraordinària Saoirse Ronan) a l’oficina d’un editor que, amb el manuscrit a les mans, li diu, condescendent: “Assegura’t que al final la protagonista es casa o mor”. Ella surt corrent carrer avall, entusiasmada, exactament igual que ho va fer Gerwig a Frances Ha. Amb aquesta força arrenca una obra mestra on brillen tots els actors (amb menció especial per a Timothée Chalamet i Florence Pugh). Joshua Rothkopf

Advertising

9. El libro de imágenes

5 de 5 estrelles
Cine Documental

Entre el collage desbordant d’imatges i sons que configura 'El libro de imágenes' apareix un fugaç 'Homenatge a Catalunya', referència polisèmica que, com és recurrent en la pel·lícula, fa ressonar la història del segle XX en el present i viceversa. El nou film de Jean-Luc Godard, entre moltes altres coses, complementa i actualitza el seu videoassaig 'Histoire(s) du cinéma' a partir d’ampliar el cànon eurocèntric i masculí que l’emmarcava. A través de cinc capítols, Godard recorre àmpliament un territori que havia quedat fora d’aquell projecte heterodox d’història del cinema: l’imaginari, la cultura i els films àrabs entesos com a nou centre de gravetat des d’on contemplar el món. També incorpora la qüestió de la violència sobre les dones en les ficcions, la història i l’actualitat; i de passada actualitza una passió primigènia, el tren com a motiu cinematogràfic per excel·lència i també com a articulador en part dels esdeveniments més importants del segle XX. L'ampliació del camp de batalla cinematogràfic de Godard inclou, com és habitual, una concepció democràtica i tendent al mestissatge de les imatges i els sons, on els fotogrames de títols canònics conviuen i conflueixen amb imatges bordes de noticiaris i YouTube en un film que, com tota l’obra recent de Godard, es desplega a partir de la idea brechtiana que només en els fragments es troba l’autenticitat.

10. Atardecer

5 de 5 estrelles
Cine Drama

Cau un sol de color de mel i poma cuita, en una Budapest que anticipa la fi de l’Imperi austrohongarès. Som a l’any 1913. Una noia misteriosa acaba d’arribar en tren de Trieste, buscant el passat de la seva família, intentant localitzar un germà desaparegut i el llegat d’uns pares que van morir carbonitzats en un incendi. László Nemes, el director d’'El fill de Saül', aquell descens als inferns de l’Holocaust sobre un home que corria entre esbufecs d’un costat a l’altre d’Auschwitz amb el cadàver d’un nen a coll, filma ara un altre bocí d’història. El llenguatge és ben similar: tot succeeix en un pla opressiu, tancat sobre el clatell d’un personatge que s'esmuny entre el caos humà i ens guia, com un fanal en la foscor, per un espai multitudinari, on hi ha torxes i trets, on els camins es confonen, on la mort més violenta ens espera d’amagat.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising