Les millors pel·lícules del 2015

Si Alain Resnais fos viu, se li acabarien els aplaudiments. Perquè 'Del revés' no té res a envejar a 'Toute la mémoire du monde'. Si una pel·lícula d’animació es planteja com representar la Cova del Pensament Abstracte, incloses les seves fases d’evolució cognitiva, sense renunciar a connectar amb el públic infantil, emborratxat de formes i colors, ni a fer-se entendre entre els pares més melancòlics, que tindran més d’una raó –en línia amb el que s’ha convertit en una marca registrada del cinema de la factoria Pixar: el principi d’'Up' i el final de 'Toy story 3'– per deixar anar la llagrimeta, se li ha de donar la benvinguda. L’objectiu de 'Del revés' no és gens menyspreable: dibuixar el procés de construcció de la identitat escoltant les emocions que li donen forma. La pel·lícula sembla 'El viaje de Chihiro' pensada per un psicòleg cartesià. La seva densitat conceptual –explicar el dolorós pas a l’adolescència d’una nena que ha d’aprendre que la Tristesa és tan útil com l’Alegria– està a punt de lligar-la de peus i mans, però, vista en una sala plena de nens, la seva capacitat per captivar la canalla és una contagiosa meravella. Després d’una etapa en què la Pixar semblava haver baixat el nivell a què ens tenia acostumats amb títols com 'Ratatouille' o 'Wall-E', Del revés revela que l’animació digital, sempre tan preocupada pel fotorealisme, pot explotar tota la seva creativitat posant en escena idees abstractes i emocions intangibles, sent alhora didàctica i commovedora.

Hi ha una tradició europea de sèries televisives de qualitat anterior a l’actual boom de la ficció a la petita pantalla. De Fassbinder a Bergman, cineastes de prestigi van trobar a la tele un espai creatiu on explorar altres possibilitats. És amb aquest llegat que entronca 'P’tit Quinquin', la sèrie de Bruno Dumont per a Arte que aquí ens arriba a sales comercials. El director de 'Camille Claudel 1915' retorna als territoris que va explorar als seus primers films, els paisatges i personatges de la zona Nord-Pas de Calais, d’una forma més ambiciosa i des d’un registre diferent. Adopta el format més recurrent de les sèries, la investigació policial, per subvertir-lo des d’un humor inesperat i extravagant que muda en una poètica de la desolació a mesura que avança el metratge. Com a 'La vie de Jésus' i 'L’humanité', Dumont elabora un gran fresc sobre una terra amb una idiosincràsia pròpia obligada a conviure amb el mal.

A Sils Maria, hi van passar temporades personatges com Nietzsche i Hermann Hesse. I és aquí on Olivier Assayas situa la major part de la seva darrera pel·lícula, en el fons una reflexió sobre les màscares, la solitud, l’envelliment, tot això mitjançant la relació entre una actriu ja madura i la seva secretària. En aquest sentit, la primera part sembla un drama de Bergman, utilitza llargs enfrontaments verbals per tal de parlar no únicament de la decadència d’una dona, sinó de tota una cultura. Però la segona canvia radicalment de joc i es construeix al voltant d’una absència i d’un futur no gaire prometedor. Assayas rebutja les identificacions dramàtiques fàcils i efectua girs agosaradíssims amb una espontaneïtat absoluta. I el film esdevé així una peça única, una obra mestra, un dels films de l’any.

Després de retratar el cop d’Estat de Pinochet des d’una perspectiva inusual a 'Post mortem', després de filmar la violència durant els anys de dictadura a 'Tony Manero' i després de donar el seu punt de vista sobre la transició de Xile cap a la democràcia a 'No', Pablo Larraín abandona el vessant historicista i persisteix en el discurs polític. 'El club' s’instaŀla en una casa, en un poble perdut, entre un grup de capellans, apartats de l’Església a causa de diferents escàndols que l’estament pretén amagar.Un home es planta al jardí de la residència dels capellans i comença a cridar-los, recordant un passat d’abusos i destapant allò que fins aleshores estava enterrat. Un fet tràgic farà que es desencadeni la violència, i l’arribada d’un nou personatge, disposat a investigar què ha passat, farà que l’ordre comenci a esquerdar-se. Amant de construir el seu discurs polític a través de la proposta estètica, Larraín ha realitzat un film contundent en la seva crítica i profundament opressiu. El tema d’'El club' pot semblar digne d’un film social. En canvi, l’atmosfera és pròpia del cinema de terror. El lloc on viuen els capellans es converteix en un espai quasi irreal i carregat d’una agressivitat latent. La fotografia s’instaŀla en una mena de vespre etern i crea un ambient enrarit. Larraín combina la intriga amb entrevistes amb els diferents personatges, que es confessen o que amaguen la veritat. En el fons, els capellans d’'El club' no estan tan lluny dels retrats polítics que

S’obren les cortines, vels vaporosos estampats amb mil brocats de fil de seda, com el tel d’un somni. Som a la província de Weibo, en ple segle IX, temps del declivi de la dinastia Tang. Els rebels fan oïdes sordes als mandats de la cort, amb la daga al cinturó. Per a nosaltres aquesta fantasia es presenta com un teatret d’ombres, amb flames i cavallers armats, i com un nen entre el públic ens esforcem per no aclucar els ulls ni un segon. Ens vénen al cap les rocalloses on Orson Welles va aixecar el castell de Macbeth, o els boscos on sir Falstaff es va tornar boig. Aquest cop, amb un toc oriental, i a tot color. Hou Hsiao-Hsien ens porta a través dels anys a les dècades d’or de la Xina imperial, on hi ha fantasmes i màgia obscura. Una menstruació simulada amb sang de pollastre, un ninot de paper desfent-se en una gibrella de coure, les set fletxes travessant la barba blanca d’un ancià. El personatge més temible apareix quan cau la nit. És l’assassina que trama una venjança per un amor traït, com en totes les llegendes medievals, i es deixa veure igual que un vampir sota un capot negre. Un mussol a la llum de la lluna, frenant el vol amb les ales esteses. El film comença en blanc i negre, amb l’execució de la primera víctima, degollada entre els arbres, en uns pocs segons que són com per caure de cul i no tornar-te a aixecar. Hou ens recorda la seva afició pels titelles, que ja va explotar en títols anteriors com 'El maestro de marionetas' o 'El viaje de

Els qui esperin una pel·lícula escandalosa, en sortiran decebuts. Abel Ferrara no té cap mena d’interès a alimentar les teories de la conspiració que encara bullen sota l’assassinat de Pasolini. Les darreres 24 hores al planeta Terra del director de Teorema estan fetes dels gestos d’un home que encara tenia molta vida, malgrat que acabava de fer l’obra mestra definitiva sobre la mort de la civilització, 'Saló'. La seva mare despertant-lo de bon matí, un dinar càlid amb l’aparició de Laura Betti, un sopar més càlid amb Ninetto Davoli, una agenda plena de coses pendents. I Ferrara, amb connivència amb un esplèndid Willem Dafoe, seguint-lo com si fos un fantasma que es resisteix a desaparèixer, contrastant la seva vida amb la novel·la i el text teatral que va deixar inacabats, fent-ne una sensible elegia, tan genuflecta com enganxada a terra ferma.

No hi ha figura que impregni de manera més definitòria l’imaginari nord-americà que la del guanyador. 'Foxcatcher' proposa una curiosa aproximació a la figura del triomfador: aquí, els herois són dos germans que, després de guanyar la medalla d’or a les Olimpíades del 1984, malviuen fent conferències en escoles, i John Du Pont, el descendent d’un llinatge de magnats de la indústria de la pólvora. Du Pont és l’autèntic antiheroi de la pel·lícula: un psicòpata, un home atrapat entre els desitjos de la seva mare perquè continuï la tradició familiar i el gust particular per la lluita.Basada en fets reals, 'Foxcatcher' narra la història dels germans Schultz, que van passar a competir a les ordres de Du Pont, que els esponsoritzava a canvi de control i afecte. El director, Bennett Miller, sap com partir de l’esport per tal de dibuixar una crònica fosca dels Estats Units. L’important és el to melancòlic. Els personatges estan atrapats en el desafecte: el jove dels germans Schultz viu amb la constant necessitat de l’aprovació del seu germà, i el dubtós Du Pont busca imposar, en els dos lluitadors, el respecte que no li té la seva pròpia família. Si a 'Moneyball', la seva anterior pel·lícula, Miller feia una crònica esportiva del món del beisbol a partir d’allò que passa en els despatxos d’un equip petit, a 'Foxcatcher' l’èxit només pot anar acompanyat del desequilibri. En els dos casos, les pel·lícules tenen com a referència fets reals. A Miller li agrada treballar amb actors que int

Potser Paul Thomas Anderson és, ara per ara, el cineasta més radical de Hollywood, amb el permís de James Gray. Qui gosaria en aquelles terres, per exemple, filmar una trilogia sobre els Estats Units com la que formen 'Pozos de ambición', 'The Master' i aquesta 'Puro vicio' que ens ocupa? I no ho dic únicament per l’abast ideològic, conceptual, que formen aquestes tres pel·lícules (únicament comparable a alguns dels novel·listes que prenen com a referència, d’Upton Sinclair a Thomas Pynchon), sinó també per la seva ambició formal, pels nivells d’invenció estètica que arriben a assolir. En aquest sentit, si 'Pozos de ambición' era una recreació del gran relat clàssic americà, i alhora la seva crítica, i si 'The Master' proposava una revisió de la postguerra entesa com l’inici d’un somni capitalista més aviat dubtós, 'Puro vicio' investiga els anys 70 per destapar el que van tenir d’aŀlucinació, de narcòtic gairebé letal per a tota una generació. El punt de partida és clàssic: un detectiu desencantat (Joaquin Phoenix, en un altre dels seus personatges 'outrés') investiga diversos casos a Los Angeles post-maig del 68, la qual cosa permet que la pel·lícula es mogui en diferents ambients. No és això el més interessant, però, sinó el fet que, a mesura que avança, Phoenix es veu perdut en un territori cada cop més boirós, i que les seves troballes el porten a la conclusió que tot s’ha tornat indesxifrable. Per descomptat, Anderson ens fa pensar aquí en el Robert Altman d’'El llarg a

En una situació de perill, un pare s’escapa i una mare es queda a protegir els seus fills. L’espectador, vulgui o no, està condemnat a fer de jutge. Pot, l’instint de conservació, estar per sobre de l’amor patern? No hi ha una resposta fàcil, i la perversa inteŀligència del magnífic film de Ruben Östlund és obligar-nos a compartir la vergonya aliena, la indignació, la pietat i la ira que ens desperta aquesta situació, sobretot per la part de reconeixement que ens toca. No es conforma a coŀlocarnos contra les cordes fent del matrimoni un cadàver per esquarterar. El veritable objectiu d’Östlund és enfrontar-nos amb la falsedat autoimposada del rol social de la masculinitat sense fer cap mena de concessió a la galeria.

No és tan sols una pel·lícula sobre l’aparició d’una branca del techno a París, als anys 90. Tampoc no es tracta només de recrear la dilatada experiència com a DJ del germà de la directora. De fet, 'Eden' és tot això i molt més. Amb un estil eŀlíptic i boirós, Hansen-Løve retrata petites i grans vivències sense extremismes dramàtics, juga amb les textures narratives i construeix un relat sempre a mitja veu, que acaba copsant un ritme inadvertidament musical. Més enllà d’'Un amour de jeunesse' –el seu exceŀlent film anterior–, 'Eden' ens mostra una cineasta madura, que sap parlar del pas de l’adolescència a l’edat adulta amb commovedora sensibilitat, amb genuïna emoció. La matèria primera de què està feta aquesta pel·lícula no és altra que el temps i les seves ferides.